Demain Morgen

Les característiques dels dos nois són recollides, amb total precisió, al document que el 18 de maig de 1917 va signar el comandant de la caserna de la Guàrdia Civil de Lekeitio, Calixto González López. Eugène Laenge Rose. Edat: 19 anys. Solter. Alçada: 1,68. Cabells: castanys. Ulls: blaus. Cara: llarga. Nas: pla. Barba: no en té. Pell: blanca. Color: sa. Natural de: Oberlarg, Alsàcia. Armad Koligrath Zimmermann. Edat: 17 anys. Solter. Alçada: 1,67. Cabells: negres. Ulls: blaus. Cara: llarga. Nas: recte. Barba: no en té. Pell: morena. Color: sa. Hi ha fotografies a la dreta del document. La mirada de l’Eugène és amable, dins el vestit que li va notablement curt. El gest de l’Armand, en canvi, és decidit, segur.

Havien vingut a l’escola dels Marianistes de Lekeitio, juntament amb més joves francesos, gràcies a les gestions del lingüista Resurrección Maria de Azkue. L’orde havia estat expulsat de França a començament de segle, i Azkue els va trobar refugi al sud, al seu país natal, el 1909. En total, més de dos-cents alumnes s’hi van estar fins al tancament de l’escola, el 1921. Els mestres escolàstics, en canvi, van ser setze; per esmentar-ne dos, el germà superior Basile i el seu germà Pierre, jove i afable.

Els documents no expliquen, entre més coses, com es va sorprendre l’Eugène el primer cop que van anar a l’illa de Garraitz. Van anar-hi a peu, pel camí que només apareix quan la marea és baixa. A aquell novici nascut a les muntanyes d’Alsàcia li semblava increïble la manera com el camí de pedra podia aparèixer, com del no-res, quan baixaven les aigües de la mar. El van construir uns frares medievals, sabent que només podrien passar a l’illa a unes hores determinades, i que aleshores hi quedarien aïllats durant gairebé tot el dia. Potser aquest també és el secret de la vida, saber esperar que baixi la marea per fer la travessia.

A en Pierre li agradava estar amb els joves. Jugava amb ells a futbol al pati de l’escola, i era l’únic professor que ho feia, o anava amb ells a explorar els racons de la rodalia, amb bicicleta. Les bicicletes les llogaven a un home que es deia Zabala i era batlle de Lekeitio. Havia estat pescador, però havia perdut el seu fill en un temporal i havia abandonat la mar per sempre. Amb ràbia, o, sobretot, per ajudar la seva dona a superar la pena.

En Zabala era un home amb una gran curiositat, que llegia el diari i cada tarda explicava les notícies a la seva dona. Des que havien perdut el fill, pràcticament no s’adreçaven la paraula, com si tot ja hagués estat dit. Amb els marianistes, mirava de practicar el poc francès que sabia, de les costes de França. S’entenia molt bé amb l’Eugène, que, un dia, li va aclarir que la seva llengua materna era en realitat el francès alsacià.

—I com dieu bon dia? —li va preguntar en Zabala.
—Salü.
—Doncs, salü.

Un dia d’estiu, després d’acomiadar-se d’en Zabala amb un salü, l’Eugène, l’Armand i els altres alumnes se’n van anar amb el germà Pierre a l’indret del far de Santa Katalina. En aquella zona hi ha un avenc al penya-segat mateix, que només és visible de la costa estant i és, per tant, conegut pels pescadors, però no tant per la gent de terra. Van baixar-hi amb una corda. Des d’allà, es veia la mar tot al voltant, com si fossis a la proa d’un vaixell. “Aquí vivien els homes prehistòrics”, els va explicar en Pierre. “Feien arpons amb ossos i collars amb petxines.” L’Armand va demanar a en Pierre com era que li agradava tant la ciència i la història; no eren precisament enemigues del cristianisme? “La veritat no serà mai enemiga de Déu”, el va tallar, i en va quedar satisfet, però no del tot convençut. L’Armand va agafar dissimuladament de terra una destral de sílex, tot i que ni tan sols aquesta dada figura als documents.

La vida dels estudiants va continuar d’una manera semblant fins que la Primera Guerra Mundial ho va canviar tot. Al galop, com una bicicleta embalada en una baixada, van arribar les males notícies. El govern francès va començar a allistar els joves que vivien fora del país, i d’aquesta manera es va anar buidant l’escola dels marianistes. Gradualment, el germà Pierre es va anar quedant sense prou gent per a jugar a futbol. Va anar acomiadant tots els jovenets que anaven a la guerra, tret dels dos alsacians. Si l’Eugène i l’Armand havien d’anar a la batalla, haurien d’anar-hi amb Alemanya, perquè en aquell temps Alsàcia depenia del kàiser. Així és la història d’Alsàcia, ara a França, ara a Alemanya. Així és també la seva llengua, que tot i ser d’arrel germànica està empeltada de paraules franceses.

No va passar gaire temps que van rebre la crida a files del kàiser. L’Eugène i l’Armand haurien de lluitar al bàndol alemany. Ells no volien anar a la guerra, i encara menys contra aquells que fins aleshores havien estat els seus companys. “Nosaltres no som alemanys”, repetia l’Armand al germà superior, Basile. Nosaltres som alsacians i no volem lluitar per l’imperi. El superior el va fer callar. No hi havia cap altra sortida. Havien de complir la llei.

Quan va arribar el dia de la partida, a punta d’alba, en Pierre no va trobar els joves a l’habitació. Va regirar el poble, va anar fins i tot a l’illa de Garraitz, però no n’hi havia ni rastre. El temps, amb pluja i calamarsa, no facilitava la recerca. També va avisar el comandant Calixto González López, però no va servir de res.

Va pensar el pitjor.

Però el vell Zabala sabia on calia cercar. Va agafar la bicicleta –feia anys que no feia una cosa així– i va fer via cap a Santa Katalina, sota la pluja. Va baixar pel penya-segat i els va trobar a l’avenc, mig morts de fred, a la vora de la mar que s’esquinçava. Va abraçar els dos joves com no havia pogut abraçar el seu fill perdut i els va dir: “Salü”.

Quan va explicar la gesta a la seva dona, ella, aleshores sí, li va dir algunes paraules, balbucejant. “Estimaves el teu fill, oi que sí?” I van plorar plegats per primera vegada.

La resta va succeir força de pressa. En Zabala va anar i venir de l’ajuntament nit i dia, fins que ho va poder aclarir tot. Va parlar amb l’Eugène, amb l’Armand, amb el pare Pierre i amb el superior Basile. Hi havia una escletxa legal: si inscrivien els dos joves com a estrangers, no anirien a la guerra. I així ho van fer, a la caserna de la Guàrdia Civil, el 18 de maig de 1917: Eugène Laenge Rose. Edat: 19 anys. La resta ja és sabuda.

Menys conegut és, en canvi, que els Zabala van adoptar l’Eugène com a fill, i que l’Armand se’n va tornar a Alsàcia poc després de la fi de la guerra. No se’n van tenir notícies durant molt de temps, fins el dia que l’Eugène va rebre una carta.

L’Armand havia mort lluitant contra els nazis.

Deien que a la butxaca duia una destral de sílex.

Traduït per Joan Pau Hernandez

Kirmen Uribe

Kirmen Uribe Urbieta (Ondarroa, Biscaia, 1970) va assolir un gran èxit amb el seu primer llibre de poemes, Mentrestant agafa’m la mà (Proa, 2010). També té un altre recull de poemes, 17 segundo (Susa, 2019), però és sobretot la novel·la que ha convertit Uribe en un dels escriptors bascs més reconeguts de l’actualitat, més enllà dels límits del País Basc. La novel·la Bilbao – New York – Bilbao (Edicions 62, 2010) –amb la qual va obtenir el Premi Nacional de la Crítica i el Premi Nacional de Narrativa– va ser la que el va fer conegut, seguida de Mussche (Edicions 62, 2013), L’hora de despertar-nos junts (Edicions 62, 2016) i La vida anterior dels dofins (Edicions 62, 2022). La memòria és un eix constant de totes aquestes obres, que han estat traduïdes a diverses llengües.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.