La demagògia dominant

A la memòria d’Eva Serra

En una revista francesa, vaig trobar fa temps un text militar de la Primera Guerra Mundial que em servirà, espero, per a una reflexió de gran importància. (Quan llegiu poilu, sapigueu que és el motiu amb què es designava el soldat ras francès. I, en llavis francesos,  boche es refereix als soldats alemanys.)

«Comandància a 8 d’octubre de 1916

Dotzena Divisió d’Infanteria

Estat Major

El general en cap de la divisió ha constatat que, en termes generals, la salutació era executada maldestrament pels homes i tornada amb desgana pels oficials.

En conseqüència, la salutació serà executada a la dotzena divisió d’infanteria d’acord amb les disposicions següents:

–La salutació de l’autèntic poilu (tres temps).

Primer temps: Com un veritable gall de la Gàl·lia, redreçar-se enèrgicament sobre els esperons, ajuntar vigorosament els talons. Portar lentament la mà dreta a la posició de salutació reglamentària, tensar tots els músculs, el pit inflat, les espatlles arronsades, el ventre encongit, la mà esquerra oberta, el dit petit sobre la costura dels pantalons. Fixar els ulls en els del vostre superior, aixecar el mentó, i dir-vos: “Estic orgullós de ser un poilu”.

Segon temps: Baixar imperceptiblement el mentó, alegrar els ulls i dir-vos mentre penseu en el vostre superior: “Tu també n’ets un, a vegades brames, però no hi fa res, pots comptar amb mi”.

Tercer temps: Aixecar el mentó, engrandir-se amb una expansió del tronc, pensar en els boches i cridar per dins: “Pelarem aquests cabrons”.

–La salutació de l’oficial (dos temps).

Primer temps: Embolcallar el soldat amb una mirada afectuosa, tornar-li la salutació mirant-lo fixament als ulls, somriure-li discretament i dir-li per dins: “Ets un pollós, però ets maco”.

Segon temps: Aixecar el mentó, pensar en els boches i dir-se: “Gràcies a tu, pelarem aquests porcs”.

Aquests textos s’han d’aprendre de cor.

Signat: General Brissaud.»

Qui hagi vist Paths of glory (de Stanley Kubrick, amb Kirk Douglas com a protagonista, estrenada en espanyol com a Senderos de gloria) entendrà de seguida el que hi ha sota aquest comunicat de l’estat major francès: l’abjecció dels senyors de la guerra. Mentre milers i milers d’homes morien al front, al general només li preocupaven les formes. Al poder sempre l’han preocupat molt, les formes. I n’hi ha que encara no n’ostenten cap, de poder, i ja s’estan empescant la manera de formalitzar-lo en termes militars. Diran que és per defensar-nos, però el poder sempre comença a prendre cos quan uns pocs s’arroguen la capacitat de designar, en nom d’una majoria amanida a les enquestes, l’“enemic exterior”: sempre, a qualsevol lloc i tothora, l’excusa de la defensa contra l’“enemic exterior” per “defensar-nos”, diran quan calgui, de l’“enemic interior” –els votants de l’1-O, sense anar més lluny. Aleshores, sota les formes, treu el nas la jerarquia suprema: el poder necessita víctimes propícies per justificar la seva raó de ser. I s’embolcalla en banderes i treu pit amb himnes per imposar la seva lògica. El militarisme hauria d’entrar a formar part de l’índex de matèries prohibides per la moral pública.

I quan el govern de l’estat que ens espolia vol demanar un crèdit de 1.000 milions d’euros per a augmentar un 10% la seva despesa militar (mentrestant, com assenyala Antoni Soy, la despesa en sanitat al cap de sis onades pandèmiques no ha crescut en la mateixa proporció que la despesa militar), nosaltres contemplem sense parpellejar i, sobretot, sense informar, que hi ha tres vegades més d’ingressats i de morts per la covid que fa un any (dades de Salvador Macip); el conseller de Sanitat recomana de no anar a emprenyar els CAP, quan tanta gent gran trobarà a les urgències dels hospitals el rètol de “tingueu paciència, que el personal fa vacances”, perquè, de setena onada, no n’hi havia d’haver (“populisme pandèmic”, en diu el citat Macip, amb feliç troballa); i el jovent nostrat i de part de l’estranger aconsegueix un massiu Barcelona Beach Festival amb un pacte sectàriament sensacional entre bombers i ajuntaments, segurament per a contenir les onades que ens esperen…

Entretant, a la capital de l’estat que ens espolia, la firma Cartier fa entrar Espanya, diuen, en la “nova escala de la ruta del luxe” a l’antiga ambaixada dels EUA a Madrid, mentre la inflació s’emporta els derelictes de l’estat del benestar dels pencaires amb conveni i dels precaris sense; per assegurar-se el glacis oriental pensant en l’estratègia de bloquejar la Xina, l’OTAN considera Rússia l’etern enemic a batre, perquè, règims a banda, que al capitalisme imperialista sempre li han importat un rave en política exterior, no queda cap Irac ni cap Afganistan on clavar la urpada, i els esperen els 750.000 milions per un cap baix que costarà la reconstrucció d’Ucraïna, aportats humanitàriament, és clar, per la banca hereva de la crisi del 2007-2008; i les senyores dels capos atlantistes sopen al Museu del Prado i es retraten sota el Gernika al cap de quatre dies de la matança de Melilla, tan comprensivament entesa pels voluntariosos hereus socialdemòcrates de l’exèrcit que es va revenjar de les seves derrotes al Marroc provocant la guerra civil del 36 i la raó de ser del quadre de Picasso…

Mentre tot això succeeix, en infeliç amalgama, la consellera d’Acció Exterior de la Generalitat escriu en un diari de la situació que “defensar que l’Aliança Atlàntica és una organització útil és un acte de realisme”… Com si no estiguéssim realment aixoplugats dins l’OTAN sota l’ala del nostre opressor espanyol, que n’és un partidari tan descarat; o com si els kurds visquessin la mar de feliços Orient Mitjà enllà, massacrats pel soci turc de l’OTAN, demòcrata com Putin, si no més; o com si la UE, que no sap trobar “unitat” si no és a recer de l’atlantisme expansionista sota el fariseisme de la “defensa dels valors occidentals”, estigués disposada a fer una crisi a Espanya quan, dirien els seus buròcrates, torçant el gest, només la meitat dels catalans demana ampliar els drets humans a l’àmbit de l’autodeterminació.

Entretant, l’independentisme espera, a còpia de voluntarisme, com en temps del malaguanyat 10 d’octubre de 2017, l’enèsim mediador internacional –aquest cop, via Pentecosta a l’escocesa– per fer com si anés a fer allò que tanta por li fa de fer…

Ja dispensaran l’exabrupte estiuenc, que s’acosta el 18 de juliol i, tot i que encara sembli lluny el 12 d’octubre, quan el neofranquisme celebra la seva victòria transaccional, nosaltres encara no sabem què ens faran fer la Diada d’enguany.