27.05.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.05.2021 - 22:33
Demà Perpinyà, i més ciutats de l’estat –com ara Bastia, a Còrsega; Gwengamp, a Bretanya; més de vint ciutats occitanes; i Baiona, al País Basc– seran l’escenari de manifestacions convocades per a respondre des del carrer a la decisió del Consell Constitucional francès de fer sabotatge a la llei Molac, i alhora als drets del català i les altres llengües que els francesos diuen “regionals”.
Però aquesta vegada no sembla que la mobilització siga una més. Els ànims s’han encès molt per l’arbitrarietat amb què han executat la maniobra tant la majoria presidencial com el Constitucional. Els primers, potinejant d’una manera molt estranya i poc presentable els vots necessaris per a dur al Constitucional aquesta llei, aprovada el 8 d’abril per una àmplia majoria de l’Assemblea francesa. I els nou membres del Constitucional, zeladors del jacobinisme més extrem, per haver-la tombada, fins i tot anant més enllà d’un límit raonable i portant els drets lingüístics en una indefensió que ha revoltat la gent. El fet que 53 diputats dels 61 de la majoria que han dut la llei al Constitucional siguen de París o els voltants, igual com la majoria dels membres del Consell Constitucional, ha encès una polèmica molt directa, molt gràfica, que serà difícil de silenciar i que, per les dimensions i les conseqüències polítiques que ha suscitat, es pot considerar una autèntica novetat.
Aquesta setmana mateix, per exemple, el centrista François Bayrou avisava, en una entrevista molt dura a les pàgines de L’Express, que la decisió del Constitucional i la mala fe dels diputats que han ordit el recurs amenaçava de crear una “situació explosiva” que podria fer perillar l’existència de la República Francesa i tot, si fa que una bona part dels ciutadans de l’estat se’n senten exclosos i expulsats. Diu Bayrou que si a París hi ha ningú que es pensa que un moviment que ja fa més de cinquanta anys que existeix, el del dret de rebre ensenyament en català i en les altres llengües, ara es desfarà com un terròs de sucre solament perquè nou tècnics ho han decidit, és que són uns innocents o uns piròmans.
I alerta perquè Bayrou, que és occità i fa temps que es destaca pel suport a les llengües, no és precisament qualsevol. És el líder del Moviment Demòcrata, una veu escoltada en les tribunes polítiques de l’estat, ha estat candidat en tres eleccions presidencials, ha estat batlle de Pau i ha tingut diversos càrrecs ministerials, tant de Justícia com d’Educació, amb mandataris tan diferents com Chirac i Mitterrand.
I aquesta vegada, a més, no està sol, ni de bon tros. I no únicament perquè l’acompanya la mobilització de totes les associacions catalanes, occitanes, corses, basques, bretones, alsacianes, flamenques i de més zones de l’estat. És significatiu també que un diari tan conservador com Le Monde, i tan al·lèrgic a les llengües que no siguen el francès, haja publicat aquesta setmana, a iniciativa de l’escriptor parisenc Erik Orsenna, una carta oberta de més de dos-cents intel·lectuals que avisen el president Macron que efectivament aquesta decisió tan autoritària i antidemocràtica pot tenir conseqüències greus –cal recordar que la llei es va aprovar amb 247 diputats a favor i 76 en contra. I, de fet, tant Macron com el primer ministre –català, ell–, Jean Castex, aquests darrers dies han fet declaracions i propostes que malden, infructuosament, per calmar la tensió acumulada. A tal extrem que ja es parla fins i tot de modificar la constitució per a apartar els obstacles formals que el Consell Constitucional ha alçat contra la llei, particularment el penós article segon. És una situació impensable en el debat polític francès fa tan sols quatre dies.
Tot això són reaccions, doncs, que assenyalen que som en un temps nou, en una etapa diferent en què l’estat francès ja no té aquella facilitat per a fer-nos callar que tan bé li venia i que tan bé sabia fer servir. I és per això que cal, per tant, que la mobilització de demà siga un èxit i empente més encara contra les cordes el govern de Macron i un poder judicial que viu en un passat per a ell idíl·lic però ja inexistent, en aquell temps en què no fèiem ni nosa ni molta por a ningú.
