21.01.2020 - 21:50
Vivim dies d’una gran perplexitat davant la força desbocada de la natura. La llevantada que afecta tot el país causa una enorme inquietud social, més que justificada. Perquè veiem escenes molt insòlites. Onades de dotze metres al cap de Begur, aquesta espectacular bromera que ha envaït Banyuls de la Marenda i Tossa, les dificultats dels veïns de Cullera, Argelers o Portocolom, entorns urbans com el passeig Marítim de València engolits per l’aigua, el perill de desbordament de l’Onyar a Girona i la neu pràcticament arreu del país interior, que ho dificulta tot.
En la nostra cultura la terra la considerem cosa segura, com una permanència inalterable que sempre hi és. I, a diferència d’alguns altres països, no preveiem la possibilitat que un fenomen natural, per més excepcional que siga, l’altere permanentment. Però aquesta vegada això podria passar davant els nostres ulls atònits, especialment al delta de l’Ebre, un paratge singular i clau del país que veu amb angoixa fins i tot la geografia redibuixada. Mentre escric aquest text m’arriben imatges colpidores que mostren que la barra del Trabucador, allà on s’uneixen el delta de l’Ebre i la punta de la Banya, ha desaparegut. La gent del delta, de les Terres de l’Ebre, aguanta la respiració perquè poques vegades hem vist que la geografia canvie de sobte i no ens passa cada dia que una península desapareix per a transformar-se en illa.
Ara és evident que cal concentrar-se a superar aquestes hores, que diuen que seran les darreres del temporal. Cal evitar que hi haja més víctimes i controlar els danys, tant com siga possible. Però tot això, quan haja passat, no ho hauríem d’oblidar.
En primer lloc, perquè de temporals com aquests, de situacions excepcionals com aquesta o com la gota freda de l’octubre passat, situacions límit totes dues, posen en evidència els deures que no s’han fet quan calia. Pujar a un tren de la línia del Maresme ahir esborronava. Hi ha poblacions de l’interior que als anys vint del segle XXI encara es troben absolutament blocades. I que dues-centes mil persones, enmig d’una tempesta com aquesta, es troben sense electricitat a la demarcació de Girona hauria de ser simplement impossible. I ha passat.
Però en el cas del delta, la cosa és molt més greu encara. Sense llevar importància a l’excepcionalitat del moment, cal entendre que aquesta fragilitat en bona part l’hem originada amb les nostres decisions. La combinació de la regressió causada per la insuficiència de sediments i el baix cabal del riu, l’enfonsament del delta per la compactació del terreny i el creixement, indiscutible, del nivell de la mar afebleixen aquest espai natural d’una manera perillosa. Fa dècades que la societat ebrenca clama al carrer i a les institucions, i adverteix de les conseqüències de les males polítiques aplicades sobre el riu Ebre. I és normal que en dies com aquests se senten desemparats –oimés si s’adonen que el govern o els mitjans públics no els dediquen la sensibilitat que mostren a unes altres àrees del país.
L’Ebre representa millor que cap altre indret dels Països Catalans la generació de consciència col·lectiva a partir de la pertinença a una terra que defineix tota sola el col·lectiu humà. I això hi singularitza els efectes de la tempesta. No és anecdòtic que parlem de les Terres de l’Ebre, com si el riu tingués alguna mena de propietat sobre la societat que s’hi assenta. I no ho és, especialment, després d’haver vist i constatat com el moviment en defensa del riu, aquell ‘lo riu és vida’ tan definitori i exacte, va solidificar i va dotar d’orgull i prestigi una comunitat humana que massa sovint, de Barcelona estant, s’ha deixat als marges més literalment geogràfics.
Som un país històricament aferrat a la terra, molt arrapat al territori, segurament perquè la voluntat tossuda d’habitar-lo és allò que en realitat ens ha definit i ens defineix –i no la sang ni conceptes que en unes altres latituds pesen més que no pas ací. I no sembla que siga perquè sí que diem ‘Visca la terra’ en compte de dir ‘Visca la nació’ o ‘Visca la pàtria’, com fan en uns altres indrets. El significat dels mots evoluciona amb el temps, això és evident, però en la formació d’això que som avui la terra, en el sentit més literal, i la manera com la terra va obligar a organitzar la societat, ha estat un factor determinant per a explicar-nos què som, factor que Josep Fontana, entre més intel·lectuals, va analitzar amb molta agudesa. Tenim, acumulada pels segles, una consciència d’allò que ha significat i significa la terra i crec que és per això que sentim aquesta por i aquest dolor, aquesta perplexitat, que les darreres hores tanta i tanta gent comparteix.
