06.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2023 - 21:49
Diumenge a la nit les eleccions parlamentàries d’Estònia van ser les primeres en la història mundial en què va votar més gent per via electrònica que no pas amb butlleta de vot i urna. 312.181 estonians van votar electrònicament i 298.139 van preferir acudir als col·legis electorals i votar –si em permeteu de dir-ho així– a l’antiga, amb una urna.
La divisió entre els dos sistemes de votació ha tingut, a més, un interessant component ideològic. El 68% dels vots al Partit Reformista de la primera ministra Kaja Kallas van arribar pel vot electrònic i els vots a l’extrema dreta va ser en un 72% presencials. Els sociòlegs ja s’hi han començat a capbussar, però sembla evident que la gent jove, urbana, habituada a la tecnologia s’ha sentit més cridada a votar fent servir les noves eines –no tan noves, de fet, perquè a Estònia des del 2005 és possible de votar per internet. A la capital, Tallinn, el percentatge de vots electrònics es va enfilar fins al 67% i l’abstenció que hi havia hagut en eleccions anteriors es reduí molt clarament.
El format de votació electrònica fet servir a Estònia té uns quants avantatges. S’hi podia votar tota la setmana anterior a les eleccions i s’hi podia canviar de vot tantes voltes com fos necessari, fins al darrer minut. I, evidentment, s’hi podia votar des de qualsevol lloc –la primera ministra va votar al cafè d’una coneguda llibreria– i en qualsevol moment del dia o la nit. Des de l’ordinador, el mòbil o la pissarreta. I encara els qui havien votat per internet, si ho volien, diumenge podien votar en un col·legi electoral i s’anul·lava automàticament el seu vot electrònic.
Diumenge, mentre passava això a Tallinn, un conegut grup criminal aconseguia el control del sistema informàtic de l’Hospital Clínic de Barcelona, amb què causava dos problemes molt greus. Per una banda, les dades personals i extremadament sensibles dels malalts passaven a unes mans que no saps què en faran; i, per una altra, el funcionament de l’hospital restava bàsicament aturat perquè el personal no pot accedir a les dades clíniques dels pacients –només els qui són internats han continuat el seu tractament, gràcies a l’existència dels historials en paper. Ara demanen un rescat per a deixar tornar l’hospital a la normalitat, i ja veurem quant dura la situació.
El contrast positiu-negatiu entre les dues històries és molt fort i té molt a veure amb la infrastructura. Amb la infrastructura i, per tant, amb les decisions polítiques que els diversos governs adopten en el pressupost. I amb què considera estratègic cada país.
Estònia és el país més avançat del món pel que fa al govern digital i a la digitalització de la societat. L’estat estonià, de fet, té una rèplica d’ell mateix al núvol que, en cas d’invasió del país, li permetria de continuar existint virtualment. Ha creat un ciberescut protector d’una enorme i demostrada efectivitat i un servei de ciutadania digital que atreu gent de tot el món. Tots els ciutadans estonians tenen identitat digital i poden relacionar-se amb les administracions públiques i fer qualsevol gestió que els siga necessària amb el seu mòbil.
Però això ha estat el resultat d’una decisió política sòlida en què s’ha treballat de fa dècades i amb independència de quin partit hi havia al govern. Perquè la infrastructura i el coneixement necessaris per a fer funcionar amb les màximes garanties una societat tan digitalitzada i eficaç no s’improvisa en un any ni en deu.
La declaració de la renda, per exemple, a Estònia la prepara l’estat i els ciutadans simplement l’autoritzen amb el mòbil. Des de l’any 2000 tots els xiquets estonians tenen assegurat l’accés a un ordinador escolar i la gent gran té cursos constants per a fer servir el mòbil. Evidentment, totes les operacions que un ciutadà pot tenir necessitat de fer amb l’administració es poden fer per internet i a qualsevol hora. D’ençà del 2002, ja fa vint anys, els DNI estonians són electrònics i serveixen no solament per a identificar-se, sinó, per exemple, també per a fer operacions bancàries o accedir, precisament, a les dades de salut personal. I, òbviament, la seguretat de les comunicacions i el dret de privadesa són una preocupació bàsica, fonamental, del govern d’Estònia. Per exemple, en aquesta pàgina (traduïda en català amb traductor automàtic) podeu veure l’estricte procés seguit per a fer segures i fiables les eleccions de despús-ahir.
La inversió, en diners i coneixement, feta durant dècades a Estònia és tan gran i tan encertada que fins i tot l’OTAN ha decidit de traure’n profit: ha instal·lat en aquesta petita república bàltica, independent del 1991 ençà, el seu Centre de Ciberdefensa.
El contrast amb tot això, dissortadament, som nosaltres. Al començament del gran desplegament d’internet, als anys noranta, els catalans vam ser un referent també, al costat dels estonians, però avui ja no ho som. Perquè ací les administracions no s’han pres seriosament la tasca que havien de fer.
Hi ha hagut, és cert, experiments interessants –les eleccions al Consell de la República, per exemple, van ser completament digitals i van funcionar molt bé. Tenim infrastructures que podem considerar de les millors d’Europa i segurament del món –com és el cas del superordinador Mare Nostrum. Algunes àrees del país, com Mallorca, tenen un dels índexs de penetració de la xarxa més alts de la UE.
Però no hi ha hagut mai cap pla estratègic de les nostres administracions que haja tingut una mínima continuïtat ni s’han esmerçat els diners necessaris per a fer front a aquest enorme envit que tots els països del món tenen davant –quants hospitals, per dir tan sols una cosa, funcionen encara avui amb Windows 95, un programari que ja no té ni el suport de l’empresa fabricant?
Per acabar-ho d’adobar, els canvis de govern, al revés que a Estònia, ací sí que afecten les polítiques digitals –algú s’ho pot prendre com una anècdota, però no ho és pas el fet que quan Junts abandonà el govern de Catalunya la conselleria que va desaparèixer precisament va ser la de Polítiques Digitals. I, pitjor encara!, hi ha governs com el valencià i el balear que no han tingut mai un departament propi dedicat a posar el país al nivell que cal en aquesta revolució –el govern andorrà encara té un ministeri de Turisme i Telecomunicacions, que, si bé és un poti-poti rar, si més no manté una direcció estratègica de què cal fer.
Hem de ser conscients que perdre pistonada en aquest terreny, com en perdem nosaltres, és molt mal negoci. Nefast, amb vista al futur. És cert que el govern espanyol ha fet mans i mànegues per a frenar qualsevol avanç, temorós de la “república digital catalana”. Però nosaltres també hem fallat. No hi ha hagut constància, no hi ha hagut visió i no hi ha hagut diners. I d’ací plora la criatura. I d’això viuen els cibercriminals…
PS. Avui hem estrenat un altre pòdcast de VilaWeb. És Ai mare, un espai sobre maternitats, conduït per Bel Zaballa. En el primer episodi, Zaballa parla amb la psiquiatra Alba Roca sobre la depressió postpart. Una dona de cada cinc té algun trastorn mental durant l’embaràs o el postpart, i una de cada deu passa, concretament, per una depressió durant aquest període. No és un fet gens extraordinari, doncs, tot i que encara se’n parle poc.
“Ai mare” s’afegeix a la llista de pòdcasts de VilaWeb: Santa Eulàlia, el programa que condueix Ot Bou sobre la ciutat de Barcelona, i Closcadelletra, la versió en àudio de l’article que cada diumenge Biel Mesquida escriu amb la seua particular visió poètica del món. Tots aquests pòdcasts, als quals s’unirà una sorpresa molt especial aquestes setmanes vinents, els podeu trobar en aquesta pàgina.
