Dels terrats de Teheran al pont sobre el Bòsfor

Fins aleshores no havíem vist mai res d’igual. Parle del fred gener del 1979 quan, embolicades en mantes, desenes de milers de persones es van enfilar nit rere nit als terrats de Teheran. Havia corregut la veu que finalment l’odiat emperador Palevi fugia de la ciutat. Els carrers eren foscos i sense cotxes, però un crit eixordador va començar a sentir-se, com si baixàs de la imponents muntanyes que tanquen el paisatge de la capital persa. ‘Al·lahu-àkbar!’ cridaven des d’una terrassa, ‘Al·lahu-àkbar!’ els responien des d’una altra. I des d’una altra. I des d’una altra encara.

Durant segles, aquesta frase ritual que els creients se saben com el takbīr, havia estat considerat un senyal de fe. Curiosament, com passa en tantes altres coses, l’Alcorà no conté enlloc aquestes paraules. Però ‘Al·lahu-àkbar!’ (‘Déu és el més gran’), a Teheran i cridat des dels terrats, va esdevenir un senyal polític, per primera volta. Contra el xa, musulmà, uns musulmans s’apropiaven Déu i el feien seu. Afirmaven que el més gran era el seu Déu i no els dels altres. I de sobte aquell ritual que cinc cops cada dia els clergues fan servir per iniciar la pregària, des de Fes a Jakarta, de cap a cap del món musulmà, es va transformar en l’eslògan polític que ha canviat més el nostre món.

Aquells ciutadans que cridaven el takbīr des dels terrats esperaven i volien el règim de terror religiós que arribaria de París dies després, quan un avió oficial de la república francesa va transportar a Teheran l’aiatol·là Seyyed Ruhol·là Khomeini? És difícil de creure-ho. Qui vol una necrocràcia? El Teheran del 1979 era una ciutat moderna malgrat la dictadura. Molt més oberta en termes socials i culturals que no ho ha estat mai més després. Aquella gent volia llevar les dones de la vida pública? Volien instaurar la xaria com a llei civil? Volien que tots els temples sunnites i bahaistes fossen destruïts? Em costa molt de creure. Més aviat volien la democràcia que el xa els havia robat. Però es van trobar amb una inacabable dictadura religiosa que no tan sols continuà destruint les llibertats individuals, sinó que penetrà allà on el xa no havia entrat mai: dins les cases, en la condició moral de la gent, fins i tot en la vida quotidiana dels qui no volien saber res de la política.

Divendres a la nit Istambul va tornar a ser sacsejada pel takbīr. En unes hores ben intempestives els minarets de la part occidental de la ciutat es van posar a cridar tots ‘Al·lahu-àkbar!’. Ho cridava el de Santa Sofia i ho repetia el de la Mesquita Blava, sempre escoltant-se l’un a l’altre. Ho cridaven, excitats, tots els minarets de Fatih, ara el gran bastió islamista de la ciutat. Ressonava ‘Al·lahu-àkbar!’ fins i tot en la torre de Gàlata, el vestigi simbòlic del passat genovès de la ciutat. A Taksim, la plaça que tantes vegades havia estat escenari de la lluita per la democràcia, divendres els crits no eren contra Erdogan i el seu autoritarisme. Tampoc no directament a favor. Els crits afirmaven, una vegada i una altra que el seu Déu és el més gran. ‘Al·lahu-àkbar!’, ‘Al·lahu-àkbar!’

La intervenció dels minarets va ser decisiva per a respondre als blindats que havien eixit al carrer hores abans i per a aturar el cop. Erdogan sap perfectament quin poder tenen i els va fer servir amb tota la força en el moment que més els necessitava. N’és tan conscient que només cal recordar que va ser empresonat, el 1999, el van acusar d’haver recitat en públic uns versos de Ziya Gokalp, que, vistos en la perspectiva d’aquest cap de setmana, només podem dir que són absolutament precisos:

Els nostres minarets són les nostres baionetes,
les nostres cúpules són els nostres cascs,
les nostres mesquites són les nostres barricades…

En aquest món globalitzat d’avui les imatges corren com la pólvora i a la matinada, ben tard, assegut al sofà de casa, de sobte vaig tremolar quan vaig veure un grup de joves enfrontant-se a un tanc sobre un dels ponts del Bòsfor. Anaven amb banderes turques però clarament cridaven una vegada i una altra ‘Al·lahu-àkbar!’. D’una manera desafiant. Tots eren homes, és clar. No hi ha lloc per a les dones, en la societat que volen crear. Això no em va sorprendre gens. En canvi, sí que em va sorprendre que els soldats no sabien què fer. Un, el que hi havia sobre la torre del tanc, disparà uns trets a l’aire i la multitud es va encendre, els va envoltar, cridant i cridant, amb la cara cada volta més tensa, amb els ulls més inflamats, amb les venes marcant-se al coll. ‘Al·lahu-àkbar!’, ‘Al·lahu-àkbar!’… Aquells crits sonaven com cops de puny a un pam de la cara dels soldats mentre al meu cap tornaven una vegada i una altra les imatges de la nit de Teheran.

L’exèrcit turc no té cap credibilitat democràtica. Però Recep Tayyip Erdoğan, el criminal de la mahalle de Kulaksız, tampoc. Des del 2003 és l’amo de Turquia i ha fet tant com ha pogut per anorrear les restes de la democràcia i la laïcitat. Divendres a la nit, en un lapsus segurament ben clarificador, va dir en una improvisada conferència de premsa a l’aeroport que aquell cop d’estat era ‘un regal de Déu per a netejar l’exèrcit’. Si és així, que Al·là en tinga pietat…

Un colp per a justificar una dictadura
A nosaltres ningú no ens ha d’explicar com funciona això. Ho vam viure en directe, el 23-F. Quan ho tens al davant no saps què significa. Aquell dia vaig baixar de l’autobús que em portava des del centre de València a ma casa, aleshores a la cruïlla de Molinell amb Alboraia. El pànic s’havia apoderat de la ciutat i la gent feia impossible el moviment dels cotxes i dels autobusos públics. Els tancs tardarien unes hores a entrar, però quan ho van fer el silenci i la por va cobrir València.

Sempre explique que a València aquell colp d’estat el vam viure diferent. Que és molt difícil d’explicar als qui no hi eren què ens va semblar a nosaltres. Vaig acabar refugiant-me al pis del meu cosí Josep, de Benicàssim, perquè ell tenia telèfon i televisió i jo no. Sempre hem comentat que després d’aquella aparició de Juan Carlos a la tele ens en vam anar a dormir convençuts que el monarca era partidari del cop. La sorpresa va ser observar l’endemà com, sense cap explicació, aquell personatge passava de ser el líder dels colpistes a ser el salvador de la democràcia. Encara avui no ho entenc.

Però vist amb perspectiva ningú no pot dubtar que el 23-F va triomfar i que el seu objectiu polític, aturar el desmembrament d’Espanya i reconduir les llibertats ciutadanes a un estadi menor, va ser acomplert.

Aleshores vaig entendre que els efectes d’un colp d’estat no els pots veure la mateixa nit. És massa teatral. Els nostres ulls, ara mateix, són embotits de tanta imatge espectacular com ens arriba des d’Istambul i Ankara. A la llarga, però, no tinc cap dubte que aquest colp d’estat de divendres afavorirà els plans d’Erdogan, com el 23-F va afavorir els de Juan Carlos.

Erdogan va arribar al poder per la via democràtica, però des del primer dia va mirar de podar fi a la democràcia. Restringir-la a un simple ritual. Tota la seua política s’ha adreçat a aconseguir el poder que li permetés de canviar l’actual constitució per instaurar-ne una altra en què tingués més poder i l’islam tingués més pes. La corrupció, els seus continus escàndols públics, tenen una tapadora perfecta en el nacionalisme turc i, sobretot, en l’islamisme.

El 2011, per tercera volta, Erdogan va guanyar les eleccions turques però sense aconseguir la majoria necessària per a canviar la constitució. El 2014 va ser escollit president de la república. La seua obsessió, de nou, era aconseguir els vots necessaris per a canviar la constitució. Però l’emergència, sobretot, de l’HDP, una aliança dels kurds amb l’esquerra radical turca, ho va impedir.

Els darrers anys, frustrat perquè els kurds han trobat la manera de fer-se presents al parlament d’Ankara, Erdogan ha provat de totes les maneres possibles de provocar un conflicte amb els kurds que els porte a la il·legalitat, amb què puga prohibir-los de participar en les eleccions. Per això, per exemple, quan l’aviació de mig món ataca Estat Islàmic a Síria també ho fa veure però en realitat ataca els campaments kurds de les muntanyes de l’Irac. Per Erdogan la prioritat és provocar els kurds, per poder-los aixafar militarment.

La frustració de no poder canviar la constitució, de no guanyar mai amb prou vots per a canviar-la, pot quedar compensada pels efectes del colp d’estat. Ell mateix el va qualificar de ‘regal’ i no ha tardat a activar-se. Ahir centenars de jutges van ser desposseïts dels càrrecs, a traïció, sense explicar què tenia a veure això amb un colp militar. Erdogan diu que el colp va ser obra d’una ‘organització terrorista’ dirigida pel clergue Fethullah Gülen, exiliat als Estats Units. Gülen ho negava ahir tan fort com podia però en realitat a qui li importa? El colp d’estat, presentat com una gran conspiració contra la democràcia, permetrà a Erdogan no únicament de foragitar qualsevol dirigent militar que prove de mantenir la laïcitat històrica de l’estat turc, sinó d’involucrar en la repressió tot allò que vulga: partits, mitjans de comunicació… No sé si ho van preveure, això, els militars, però des d’ahir Turquia s’encamina cap a la dictadura constitucional que les urnes no havien permès fins ara. I qui sap si cap a alguna cosa encara pitjor.

Els qui sempre perden
Així, doncs, el colp va ser instrumental, fals? Jo no m’atreviria a dir-ho així. Avui. Aquests colps d’estat sempre són prou confusos perquè resulte gairebé impossible d’aclarir-ne l’origen. L’espectacularitat dels fets és pensada per a amagar-los. És un teatre imponent els fils ocults del qual sempre romanen rere el teló.

De coses rares, però, en van passar moltes divendres a la nit. La primera i principal, que l’exèrcit turc fos tan poc executiu. Tornem al tanc sobre el Bòsfor. L’escena dura més de dos minuts. Hi ha prou soldats per a disparar sobre la gent que s’acosta i matar-ne uns quants abans no s’apoderen del tanc. No dic pas que haguessen de fer-ho. Dic que es sorprenent que no ho fessen. No parlem de qualsevol exèrcit sinó de l’exèrcit turc. D’un exèrcit acostumat a atacar la pròpia població i a matar gent. I com és que de sobte les armes a la mà claudiquen davant els ciutadans indefensos?

I no únicament claudiquen. Tots hem vist les fotografies d’un grapat de personatges, ahir al matí, pegant els darrers soldats fins a rendir-se. Molts d’ells sense samarreta, amb el pit descobert i vinga colp i colp contra uns militars que ploren i sagnen, ben junts els uns contra els altres a l’ombra d’un tanc imponent i, pel que es veu, impotent també. Una escena simplement increïble.

Tanmateix, hi va haver un moment de la nit en què la meua estupefacció fou absoluta. Quan Erdogan toca terra a l’aeroport Atatürk, de sobte, totes les terminals es posen a funcionar amb normalitat. Feia hores que estaven col·lapsades, els avions en terra, els passatgers desatesos, els controladors fora de lloc, milers de manifestants ocupant la pista. I tot aquest caos, de sobte, es resol just en el moment que Erdogan aterra. La imatge era gairebé lírica: torna el president! Torna l’ordre! De fet, ho era tant, ho era d’una manera tan exagerada, que per primera vegada vaig sospitar què era allò que vèiem.

Sabrem mai què hi ha hagut de cert en això que ha passat aquest cap de setmana? D’ací a molts anys, segurament. I a poc a poc. El món funciona així. La transparència és aparent. Erdogan parlant per un telèfon en FaceTime. Milers de manifestants emetent per Periscope. La tele ocupada arriba a les cases per Facebook Live… Tecnologia i més tecnologia per a aparentar que no hi ha res fosc al darrere. Però realment què vèiem? I com és que en un país on el govern la primera cosa que fa és tallar les xarxes socials aquesta vegada les feia servir?

L’experiència ens ensenya que hi ha una manera de gratar una mica en els esdeveniments:  observar qui afavoreixen. I em fa l’efecte que els de sempre tornaran a perdre. Em va impressionar que els turcs que conec o que coneixen la gent de la meua vora tots estaven esperançats amb la victòria del cop d’estat. Deu ser perquè aquells que conec formen part dels perdedors. Sempre. Kurds, periodistes, sindicalistes, esquerrans, laics, homosexuals, dones, cristians… Aquests dies vinents, estic segur que ells seran els qui copsaran, i ens explicaran, que demolidors que són els efectes d’aquest sorprenent colp d’estat que Turquia va viure el 15 de juliol de 2016. Només espere que el preu per als bons siga tan escàs com siga possible i que d’ací a uns quants anys no haguem de recordar la nit d’aquest divendres, aquesta cridòria fanàtica dels carrers, amb tanta preocupació, tristesa i pena com avui recordem aquelles fredes nits a les terrasses de Teheran.