Dels catalans enganyats a la solució sóc jo: un dinar amb Susana Díaz i més

Cinquanta euros per un dinar no és un preu de classe obrera. En això, podem coincidir-hi tots. Era un dinar amb Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i candidata de les primàries del PSOE, que s’ha fet aquest migdia a l’Hotel Palace de Barcelona. Hi hauria pogut anar com a periodista i hauria segut a les taules de periodistes. Però m’hi he apuntat com a assistent i he segut a la taula número 8. N’hi havia una vintena. Era una taula relativament a a prop de la presidencial (amb Màrius Carol, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Núria Marin, Àngel Ros, la consellera Meritxell Borràs, en Bonet del Freixenet i, evidentment, Díaz). El dinar era organitzat per Tribuna Barcelona, una iniciativa de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb la col·laboració de La Vanguardia.

A la meva esquerra
A la taula, a la meva esquerra, en canvi, hi havia un matrimoni i una amiga seva –ja d’una certa edat– vinguts d’Andalusia als anys seixanta. Concretament, de Jaén, Granada i Sevilla. Abans de començar les intervencions del dinar, hem fet conversa amb l’home fins que he demanat sobre la independència de Catalunya. La cara d’aquell home bondadós i amable s’ha entristit. Ha reconegut que aquesta qüestió no li agradava. Que li feia molt mal, això de la independència. Que l’entristia perquè tenia molts lligams encara amb la seva terra. ‘Sóc mig d’aquí i mig d’allà’, m’ha dit. Vaig venir fa molts anys, però m’estimo molt Andalusia. Després de prop de seixanta anys a Catalunya, el meu company de taula feia una frase en català i una altra en castellà.

A la meva dreta
A la meva dreta, hi havia un matrimoni de socialistes catalans ‘del sector crític i amb idees pròpies’, m’ha dit ella. Més a prop dels setanta que dels seixanta, era evident que tots dos se sentien com un pardal en les aigües profundes d’un oceà. Potser els han agradat els pèsols ofegats amb botifarra, el pollastre de pagès amb bolets i patates gratinades i la mousse de iogurt i xocolata blanca que ens han servit, però no crec que s’hagin sentit a plaer més enllà de l’estona que hem pogut conversar en petit comitè. Partidaris del referèndum, però defensors encara d’una Espanya federal, ‘perquè la independència no són tan sols els beneficis sinó els costos d’accedir-hi’, deia ell. Disgustats amb el seu partit, reconeixien que s’havien quedat sense dirigents de la seva sensibilitat. A més, explicaven que en aquestes primàries no hi havia cap candidat que els fes el pes del tot.

Quan hem parlat d’on era la redacció d’aquest diari, ella ha recordat que havia vingut al nostre carrer a comprar unes vambes amb l’estelada i unes samarretes independentistes per a la seva filla. Amb tot, es queixaven de la manca de transparència dels independentistes: ‘No es poden preparar unes lleis de desconnexió sense que es puguin debatre i que s’amaguen a la població perquè la justícia espanyola no les pugui tombar. És clar que també tenen raó que en aquest terreny la força la té l’estat espanyol i no és fàcil de poder tirar endavant com si no passés res.’ La incomoditat d’aquesta parella en aquest dinar ha estat completa quan Susana Díaz ha parlat de la qüestió catalana i quan s’ha obert un debat amb la resta de components de la taula.

Al meu davant
Acabem-los de presentar: davant meu hi havia un representant de la Casa d’Extremadura i un parell d’acompanyants que, abans que jo els ho digués, ja s’havien assabentat que era periodista de VilaWeb. Aquest català extremeny dominava la conversa de la taula i ha estat l’origen de la discussió que s’ha produït quan se servien els plats centrals, després d’una primera intervenció de Díaz. El senyor ha afirmat: ‘Tots els polítics fan política per folrar-se.’ I ha afegit que no n’hi havia cap ni un que no hagués ficat la mà a la caixa en algun moment. Els socialistes crítics i amb idees pròpies de la meva dreta s’han enfadat per aquesta afirmació. I ha esclatat un debat que ha durat fins que els ponents han tornat al faristol.

El comentarista
A banda aquests que ja hem presentat, hi havia un altre personatge que ha passat d’un segon pla moderat i discret al començament a un to de pre-borratxera cap al final. Certament, no ha desaprofitat l’oferta de vi blanc i negre (Abadal) inclòs en els cinquanta eurets de l’àpat. El problema ha vingut quan ha decidit que comentaria les intervencions de Susana Díaz en veu alta mentre s’anaven produint com qui mira el futbol o un film en la confiança del sofà de casa. En un d’aquests comentaris, l’home vestit d’un gris fosc i amb corbata vermella ha explicat que tenia formació de filòsof. Això sí, els del voltant ens ho hem acabat prenent amb filosofia.

Qui Díaz passa any empeny
Amb tot, havíem anat a escoltar la candidata a dirigir el PSOE que, segons Zapatero, els catalans no estimem perquè és dona i andalusa. Ella creu que l’estimem molt o, almenys, diu que sempre ha sentit l’estimació i l’escalfor dels catalans. ‘Em sento orgullosa de ser dona, mare treballadora, andalusa i socialista’, ha dit sense que ningú la xiulés ni s’alcés per aquesta ofensa als catalans (ja enteneu la ironia, oi?). El cas és que Díaz ha fet una primera intervenció carregada de tòpics i frases fetes que podria subscriure qualsevol polític, fos socialista o no. ‘El nostre partit ha de tornar a ser útil per a la societat’; ‘Vull que el nostre partit sigui un partit guanyador i que representi la majoria de ciutadans’; ‘L’objectiu del nostre partit ha de ser que els ciutadans visquin millor’…

[Mentre Díaz parlava, anaven sonant telèfons amb ‘politons’ de tota mena que els seus propietaris accedien a contestar sense manies: ‘Miguel, sóc a Barcelona. Després aniré a casa, però abans he de passar a buscar la Míriam.’]

…’Els partits han de respondre a la voluntat dels ciutadans’; ‘Crec en la democràcia amb totes les seves conseqüències’; ‘Crec en la democràcia sense adjectius, com a substantiu’; ‘Vull un partit fidel als seus principis i valors i que sàpiga donar resposta als canvis que cada vegada es produeixen més de pressa’; ‘És en democràcia i amb els nostres governs quan s’han conquerit les millores socials més importants’; ‘Vull que el nostre partit torni a escriure les pàgines brillants de la història’; etc.

Fugir d’estudi
Després d’aquesta intervenció, és lògic que, quan li han preguntat per les diferències amb els seus rivals per a dirigir el PSOE, Díaz hagi dit que hi ha diferències i que això és sa perquè és el valor de la democràcia. Però que no n’hagi dit ni una. ‘Vull guanyar Rajoy, no Pedro Sánchez’, ha dit en un moviment clàssic de manual de dircom (que és com hem de dir ara als directors de comunicació). De fet, quan se li han adreçat les preguntes que havien fet els assistents en un paperet, Díaz no n’ha respost pràcticament cap i ha fugit d’estudi.

[No seria possible que algú s’inventés uns plats i tasses de cafè que no fessin aquell sorollet durant els col·loquis dels dinars? El repartiment de cafès s’hauria de fer sempre abans o després dels parlaments.]

La solució sóc jo
Díaz ha parlat de ‘la qüestió catalana’. Ha dit de bon començament que no l’esquivaria perquè li agradava parlar clarament. Però, vistes les frases precedents sobre el partit, l’expectació s’anava desinflant. ‘No hi ha hagut mai tan bona entesa amb Catalunya com quan ha governat el PSOE amb Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero’, ha dit. I ha afegit, és clar, que si ella era presidenta d’Espanya es recuperaria el bon ambient. Per tant, una primera mesura per a resoldre el conflicte seria que ella governés Espanya.

Díaz ha recordat que Catalunya i Espanya havien de trobar ‘el seu espai en l’escenari de la globalització’. ‘I això no és només una frase’, ha advertit. ‘El desafiament és resoldre la tensió entre globalització i democràcia’, ha dit, ‘una tensió entre les forces del capital i les forces del treball’ nascuda, segons ella, després de la Segona Guerra Mundial. I és en aquest desafiament i en aquesta tensió on ens trobem que apareixen els populismes que proposen ‘solucions fàcils a problemes molt complexos’. Per Díaz, ‘hem de desconfiar dels mags i miraclers’ perquè ‘vivim en un món on no hi ha solucions fàcils’.

Els independentistes miraclers
No oblidem que Díaz parlava de la ‘qüestió catalana’ i ho ha recordat parlant de la ‘infatuació independentista’, del ‘nacionalisme passat de moda’ i de la ‘solució miraclera’. I a continuació, després d’una citació que no pot faltar a cap bon discurs (‘Churchill va dir que la democràcia era el menys dolent dels sistemes de govern’), ha criticat fort la democràcia directa, de consultes, referèndums i assemblees. ‘Sóc contrària a plantejar dicotomies divisòries, de sí o no, de zero o u, de “amb mi o contra mi”‘, ha explicat Díaz. Això sí, ha defensat el consens del 78 (amb un referèndum on es podia votar sí o no) i ha dit que hi ha més solucions que porten mals records a tot Europa. Sense aportar cap més solució que la Declaració de Granada, la presidenta d’Andalusia ha dit que Catalunya no estaria millor tota sola i ha parlat d’una Espanya federal que, en lloc d’estats federats, tindria comunitats autònomes.

Els catalans enganyats
Això sí, Díaz ha dit que la gran mentida del referèndum era evident. Que tot el món sap que no es farà, ‘també el president Puigdemont’, i que no es diu la veritat als catalans. ‘Tot el que passa a Catalunya és en clau d’eleccions. Ho demostra que els socis del govern de la Generalitat es miren de reüll i lluiten per a construir cadascú el seu relat’, ha afegit. Segons ella, la sentència del TC contra l’estatut va causar una ferida que cal guarir. ‘Però no es pot fer una subhasta d’ofertes a Catalunya’, ha aclarit. Per Díaz, ‘el federalisme és la resposta i no és tard per a l’acord’.

En el torn de preguntes (per escrit), algú ha demanat si acceptaria el referèndum en cas que en unes pròximes eleccions al parlament hi hagués una majoria de diputats a favor del referèndum. Passant per alt que aquesta majoria ja hi és des de fa anys, Díaz ha contestat que creia que el PSC, com els socialistes de tot l’estat, remuntaran en les pròximes eleccions. Aquesta ha estat la resposta. És a dir, que la solució de Díaz per a gairebé tot és que guanyin els socialistes. Bon profit.