El deliri denunciador

Segur que ho deveu haver imaginat vegades: un grup artístic que es dediqués a copiar fidelment, però en sentit contrari, les ocurrències que els activistes de l’espanyolisme perpetren en xarxes i carrers. Per exemple: el dia que uns individus van conduir un camió llogat pel cor de Barcelona fins a la plaça de Sant Jaume (quin calfred, fins aquí) per buidar-hi vint sacs d’aquells de runa, vint, plens de llaços que havien sostret, suposadament, dels carrers i carreteres catalans. Doncs la contra-acció artística consistiria a calcar la performance, amb la mateixa vestimenta de guerra química i la cara tapada, a la Puerta del Sol de Madrid, davant de la Real Casa de Correos, per descarregar-hi cintes de la marededeu del Pilar o és igual què, perquè allò que seria interessant de veure és quant trigarien els robocops i la fiscalia de l’estat a fer-se amos dels seus destins.

Aquesta ximpleria val temps i diners, és clar, i l’independentisme en necessita per a menesters més seriosos; no en va, ser objecte de la repressió sempre surt més car que ser el subjecte repressor, que la broma també la hi paguem naltros. Sigui com vulgui, si tinguéssim prou pasta, és a dir temps, també podríem dedicar-nos a presentar bateries de recursos simètrics als que Ciutadans i PP interposen per costum a la Junta Electoral. Només per veure què passa: igual que la junta els ha donat la raó i ha prohibit als professionals de TV3 i Catalunya Ràdio de dir ‘presos polítics’ o ‘exiliats’ (com el 2017 va prohibir ‘consellers’, ‘president’ i ‘govern a l’exili’), seria un experiment que els partits indepes provessin sort, en nom de la mateixa ‘imparcialitat’, amb ‘colpistes’, ‘rebels’, ‘fugits’ o ‘fugats’ als mitjans públics estatals. No cal ni que ho hagin dit gaires vegades, com passa amb l’expressió ‘presos polítics’, que és anecdòtica entre els conductors de la CCMA: veure en quin sentit es pronuncia la Junta Electoral de torn seria la curiositat reveladora.

Que potser la ‘imparcialitat’ als mitjans és l’objectiu honest dels anticatalanistes? És una pregunta retòrica, és clar, però vegem-ho amb un exemple, també, gentilesa de l’enèsim recurs de Ciutadans: mentre la Junta Electoral resolia de multar TV3 per la cobertura de la històrica manifestació a Madrid, al·legant partidisme i vulneració del principi de neutralitat, i la humiliava instant-la a dedicar els mateixos minuts al tripartit del 155, no buscava en canvi cap pessigolla a TVE, que també va retransmetre la mani seguint els mateixos criteris periodístics. Re, que als ‘neutralitzadors’ de C’s no se’ls va acudir de presentar cap recurs contra l’emissió espanyola, encegats per l’obsessió malaltissa de ‘neutralitzar’ TV3. Com digué la marquesa del PP vinguda de les Castelles a disputar-los els votants: ‘Com que TV3 no serà mai de tots, es tanca i punt.’ Entenent el seu ‘de tots’, se suposa, igual que la seua ‘neutralitat’.

Evidentment, perquè al segle XXI se t’acudeixi com a gran idea prohibir paraules a periodistes, o fer-los ‘compensar’ fets noticiables amb minuts sense audiència dedicats als teus, has de tenir una concepció de la democràcia una miiica especial. Casualment o no, aquesta mena de recursos, denúncies, prohibicions, silenciacions, se’ls acudeixen sempre als mateixos i contra els mateixos. Ja ho hem dit vegades, en aquesta columna, que el conflicte Catalunya-Espanya, al nostre país, es pot explicar com un xoc entre cultures democràtiques diferents. Més que diferents, antagòniques: allò que un 80% de catalans considera democràticament intolerable, l’espanyolisme denunciador ho troba no només acceptable, perquè ho accepta, sinó també desitjable, perquè ho promou, amb tots els aparells de l’estat a disposició.

Per més que supliqui el grup Godó, dues cultures democràtiques tan diferents són incompatibles dins d’un mateix territori. I per a dos milions de catalans i la seua canalla, de moment, només hi ha una sortida digna al deliri denunciador dels qui han substituït la política pel paper timbrat. Al nostre país, si els que xiulen no deixen de xiular, i els que representen les majories no les acaben de representar, acabarà essent més pràctic traslladar el parlament a una sala de tribunals. Però no avancem esdeveniments, que de moment només ens empresonen el govern i ens prohibeixen els símbols de llibertat.

‘Els separatistes no tindran ni aigua’, prometia abans-d’ahir un vídeo de Ciutadans; ‘Quan demanaran perdó per la destrucció civil de Catalunya?’, bramava Álvarez de Toledo. Sospito que no cal esperar que cap partit sobiranista els denunciï per incitació a l’odi o per calúmnies, ni que sigui per provar-ho. I ara de debò: en podem estar contents. Si més no, en aquesta columna ens enorgulleix que no se’ls hagi acudit, als representants sobiranistes, de baixar a aquest fang indecent, d’enfonsar la democràcia a què aspirem en aquest infecte pou de merda. De fet, abans que els censors majors del regne posessin a tot drap la maquinària denunciadora, a la immensa majoria de catalans ni ens hauria passat pel cap, d’anar a cap instància per a tapar-los la boca, podent-los dir imbècils directament.