La banalització del delicte de terrorisme: onze casos polèmics recents a l’Audiència espanyola

El discurs criminalitzador contra els Comitès de Defensa de la República (CDR) s’ha intensificat aquests darrers dies, just abans de fer-se pública la sentència contra el procés i després de les detencions de la Guàrdia Civil el 23 de setembre proppassat. L’operació, ordenada per l’Audiència espanyola, va acabar amb set independentistes empresonats a la presó madrilenya de Soto del Real, acusats de tinença d’explosius, conspiració pel delicte d’estralls i pertinença a organització terrorista. L’acusació per aquest últim delicte és el que ha causat més indignació, perquè no s’ha comès cap acció violenta ni hi ha cap organització armada activa que reivindiqui la independència. És per això que l’independentisme ho ha llegit com un intent de criminalitzar el moviment a les portes de la sentència.

Per trobar operacions policíaques i judicials amb característiques semblants no cal pas anar als anys de l’Operació Garzón ni als casos més coneguts de l’estratègia del ‘Tot és ETA’ al País Basc. Darrerament, moltes veus, especialment provinents de moviments anarquistes i independentistes, han denunciat nombroses operacions en què consideren que s’ha banalitzat el concepte de terrorisme, s’ha volgut utilitzar aquest delicte amb finalitats polítiques o s’ha criminalitzat la dissidència mitjançant, per exemple, atestats policíacs que presenten objectes ordinaris com a precursors d’explosius. Tot plegat, amb processos judicials d’una forta càrrega política. En alguns casos l’acusació de terrorisme ha acabat caient, però ha permès un abús de la presó preventiva i ha servit perquè el judici es fes a l’Audiència espanyola, un tribunal excepcional on alguns dels jutges que hi han passat, com Carmen Lamela, acumulen nombrosos escàndols. Malgrat que alguns d’aquests casos són anteriors al 2015, va ser aquell any quan el PP i el PSOE van impulsar una reforma del codi penal que, a parer d’alguns experts, banalitza el concepte de terrorisme i obre la porta a encausar per aquest delicte persones que no són terroristes.

El primer intent de criminalitzar els CDR: Adrià Carrasco i Tamara Carrasco

La criminalització dels CDR i l’intent de relacionar-los amb el terrorisme va començar el 2 d’abril de 2018, quan la fiscalia va emetre un comunicat en què amenaçava de querellar-se per rebel·lió contra membres dels CDR. Era un moment de fortes mobilitzacions de protesta contra la repressió, arran de la detenció recent del president Carles Puigdemont a Alemanya. Vuit dies més tard, això es traduïa en una macrooperació en què la Guàrdia Civil va detenir Tamara Carrasco a Viladecans i va provar de detenir Adrià Carrasco a Esplugues de Llobregat. Tots dos eren membres dels CDR de sengles municipis. A l’acusació de rebel·lió, van afegir-hi les de sedició i terrorisme, de manera que relacionaven aquest concepte amb l’independentisme per primera vegada d’ençà que havia començat el procés.

Adrià Carrasco va ser acusat per haver aixecat les barreres d’un peatge i Tamara Carrasco per haver organitzat, suposadament, les mobilitzacions. Als escorcolls, els agents van requisar objectes com ara caretes de Jordi Cuixart i xiulets de color groc a Tamara Carrasco i uns cordills a Adrià Carrasco. Així descrivia la seva mare, Núria Tarrés, l’escorcoll de la Guàrdia Civil al seu pis en una entrevista a VilaWeb: ‘Van trobar uns cordills. […] “Secretària, apunti: metxes”, va dir. Jo vaig intentar d’explicar-los que no ho eren, però m’escoltaven com dient: “Tu digues el que vulguis”. I tornem-hi: “Secretària, apunti: metxes”.’

Al novembre, el magistrat de l’Audiència espanyola Diego de Egea va decidir de deixar de banda l’acusació de terrorisme i rebel·lió i enviar el cas als jutjats catalans per un delicte de desordres públics. Tot i això, va mantenir sobre Tamara Carrasco l’obligació d’estar confinada a Viladecans, un confinament que va acabar a final del maig passat, després d’un any. Adrià Carrasco, que va fugir saltant pel balcó, continua a l’exili, a Bèlgica.

Els tres de Gràcia

Un cas no tan recent, però recordat aquests dies per l’esquerra independentista és el dels tres de Gràcia. L’abril del 2002 tres joves del barri de Gràcia de Barcelona van ser detinguts per la policia espanyola, acusats d’un presumpte delicte de terrorisme vinculat amb l’incendi d’oficines bancàries. Un va estar empresonat durant setmanes. Tots tres van denunciar que durant la detenció havien rebut maltractaments i tortures per la policia. La defensa sostenia, a més, que el testimoniatge en què es basava l’acusació contra els joves no era vàlid perquè partia de la declaració d’un menor d’edat que podia haver estat coaccionat i torturat abans d’inculpar-los. El 2006, després de quatre anys de mobilitzacions en solidaritat amb els joves, l’Audiència espanyola va arxivar el cas per manca d’indicis i el judici no es va fer. El fet d’enviar el cas a l’Audiència espanyola es va interpretar com un nou intent de criminalitzar el moviment independentista, com havia passat el 1992 en l’operació Garzón.

El cas dels joves d’Altsasu

Un dels casos més coneguts que partia d’una acusació inicial de terrorisme i va acabar caient és el dels joves d’Altsasu. L‘Audiència espanyola va condemnar Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Oihan Arnanz, Jon Ander Cob, Iñaki Abad, Julen Goikoetxea i Aratz Urrizola a penes de dos anys a tretze de presó per una baralla de bar amb agents de la Guàrdia Civil. Van ser condemnats pels delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions, desordres públics i amenaces, malgrat que la fiscalia va mantenir l’acusació de terrorisme abans del judici, durant i després. Hi va acabar renunciant el mes d’abril passat, no presentant cap recurs contra la sentència al Suprem.

Malgrat que els joves no van ser condemnats per terrorisme, aquesta acusació va servir perquè el cas es jutgés a l’Audiència i perquè tres dels acusats passessin gairebé dos anys en presó preventiva abans de la condemna sota el règim FIES, amb control permanent i vulneració de drets mínims. Per justificar aquestes penes de presó tan altes, la sentència adduïa suposats ‘motius ideològics’ i ‘menyspreu i animadversió’ cap a la Guàrdia Civil. Però els familiars dels condemnats denuncien que el dany més destacat que es va causar en la baralla va ser un turmell trencat a un dels agents de paisà i que moltes de les proves presentades al judici desmunten el relat dels agents. Denuncien també que, durant el judici, a alguns dels familiars els van fer preguntes clarament polítiques, com ara si assistien a manifestacions pels presoners d’ETA. La sala penal del Tribunal Suprem espanyol revisa els recursos contra la sentència.

Incidents al barri vell de Pamplona

El cas dels incidents al nucli antic de Pamplona ha passat força desapercebut mediàticament, però té similituds amb el cas dels joves d’Altsasu. De fet, ambdues sentències compartien la mateixa jutgessa instructora: Carmen Lamela. Igual que en el cas d’Altsasu, un judici que s’hauria pogut fer als tribunals de Navarra va acabar fent-se a l’Audiència espanyola per una acusació inicial de terrorisme.

Els quatre joves van ser encausats arran dels incidents ocorreguts en una manifestació abertzale que no havia estat autoritzada: s’hi van llançar pedres i ampolles i s’hi cremaren contenidors. La fiscalia demanava set anys de presó per a cadascun dels quatre acusats. Els joves van negar haver participat en els avalots, haver cantat consignes a favor d’ETA, haver llançat pedres i haver-se encaputxat. L’Audiència va acabar considerant que no hi havia hagut terrorisme, sinó desordres públics, delicte pel qual va condemnar-los a dos anys de presó. Segons que deia la sentència, no s’havia provat la ‘participació d’una organització terrorista o grup concret’ a la manifestació i no hi havia dades sobre les entitats que convocaven i la possible connexió amb ETA.

Macrocausa contra advocats, familiars i psicòlegs de presoners d’ETA

Malgrat que ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada el 2011 i es va dissoldre definitivament l’any passat, l’Audiència espanyola continua actuant com si l’organització fos activa. N’és un exemple la macrocausa que ha afectat quaranta-set persones vinculades a la defensa dels drets dels presoners bascs. La fiscalia els demanava penes de vuit anys a vint de presó, per les acusacions de participació activa en organització terrorista, finançament del terrorisme i delicte continuat d’enaltiment del terrorisme.

Els acusats eren, per una banda, advocats de presoners d’ETA i persones que feien d’interlocutors entre aquests presoners i els sindicats, partits i associacions de la societat civil basca després de la dissolució de l’organització armada. I, per una altra banda, integrants dels col·lectius Herrira, Jaiki Adi i Etxerat. Jaiki Adi és una associació de professionals de la salut que assisteixen gent afectada per la violència de l’estat espanyol i francès; ofereixen, per exemple, assistència psicològica a presoners i tractament a gent que ha sofert tortures. Etxerat es defineix com una organització d’amics i familiars de presos, deportats i exiliats. I Herrira, el col·lectiu amb més encausats, una organització creada per denunciar les males pràctiques penitenciàries del govern espanyol contra els presoners bascs.

Finalment, el macrojudici es va deixar vist per a sentència poques hores després de començar, el 16 de setembre. Es va arribar a un acord entre la fiscalia i els acusats: l’acusació va rebaixar la pena i els acusats van acceptar l’acord, de manera que eludien la presó. No obstant això, onze dels acusats ja havien estat empresonats preventivament, pel cap baix, durant deu mesos. Els qui van passar-hi més temps –i en règim d’aïllament– van ser Jon Enparantza –dos anys i tres mesos– i Arantza Zulueta –tres anys i un mes. Els acusats defensen que aquesta última operació contra el que es considera ‘l’entorn d’ETA’ –concepte que va servir per a il·legalitzar partits i organitzacions i tancar mitjans bascs– respon a una intencionalitat política de mantenir viu el fantasma de l’organització.

Resistència Gallega, l’organització armada que no reivindica ningú

El 20 de juliol de 2005 es va publicar a internet un manifest ‘per la resistència gallega’ que instava a fer accions de sabotatge. Després d’això es van cometre tot d’accions sense víctimes mortals contra seus bancàries, partits polítics, mitjans i grups empresarials. D’ençà d’aleshores, la policia espanyola i la Guàrdia Civil han detingut quaranta persones, pel cap baix, vinculades a Resistència Gallega, una suposada organització armada independentista que diuen que és darrere les accions. Malgrat que és considerada una organització armada, no s’han trobat mai armes ni ningú no ha reivindicat cap atemptat ni sabotatge en nom seu.

Segons la policia espanyola i la Guàrdia Civil, no hi ha cap dubte que Resistència Gallega existeix. Ara mateix la consideren l’única organització armada de l’estat espanyol en actiu. Fins i tot han relacionat escrits o pintades amb aquest nom com una prova que demostra que es manté activa. En canvi, formacions com ara el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) o Alternativa Gallega d’Esquerra (AGE) en posen en dubte l’existència.

El 2013 quatre persones van ser empresonades acusades de formar part de l’organització i el 2015 van començar les anomenades operacions Jaro. La primera, contra l’organització política independentista Causa Galiza. Nou militants van ser detinguts i acusats de pertinença a organització terrorista i enaltiment del terrorisme i el jutge Eloy Velasco va suspendre les activitats de l’organització durant un any, després d’acusar-la de ser el ‘braç polític’ de Resistència Gallega. Quatre anys després, l’Audiència ha acabat retirant la primera acusació. El 2017 hi hagué l’operació Jaro II, contra l’organisme antirepressiu CEIVAR. Tres persones van ser detingudes i acusades també d’enaltiment del terrorisme. Les últimes detencions relacionades van ser les d’Antón García Matos i Asunción Losada el mes de juny proppassat. Són considerats els caps de l’organització.

Operacions Pandora i Piñata

Dues de les operacions més polèmiques de la croada política i judicial contra un suposat ‘terrorisme anarquista’ són les operacions Pandora i Piñata, en què els detinguts van ser relacionats amb els Grups Anarquistes Coordinats (GAC), una suposada organització terrorista que es vinculava, per exemple, amb la detonació d’un explosiu a la basílica del Pilar de Saragossa. Aquest episodi va servir perquè el director general de la policia d’aleshores, Ignacio Cosidó, digués que hi havia grups anarquistes que ‘intentaven de destruir la democràcia’ amb l’ús de la violència.

La primera operació va començar el desembre del 2014, amb una desplegament dirigit pels Mossos d’Esquadra que va acabar amb la detenció d’onze persones a diversos punts de Catalunya i Madrid. Set dels detinguts van passar un mes i mig en presó preventiva. Després vingué l’operació Piñata, que va implicar nombroses detencions per part de la policia espanyola a Madrid, Barcelona i Palència i la investigació de quinze d’elles a l’Audiència. Cinc van estar en presó provisional durant dos mesos. L’octubre del 2015 els Mossos van fer les detencions de la segona fase de l’operació Pandora –nou persones a Barcelona i Manresa. Un dels detinguts era Quim Gimeno, que més tard va denunciar un intent d’extorsió per a convertir-se en confident de la policia espanyola.

Cap de les dues operacions no va arribar a judici, perquè l’Audiència espanyola va arxivar-les per manca de proves. Pel que fa a Pandora, la jutgessa Carmen Lamela va arxivar les fases de la causa tot criticant el paper dels Mossos. Va dir que la policia no havia obtingut dades per a afirmar, ni tan sols de manera indiciària, la participació dels investigats en els fets imputats. Segons la jutgessa, els agents només havien comprovat que els investigats es relacionaven amb membres del col·lectiu anarquista. En el cas Piñata, la sala penal de l’Audiència va retreure al jutge Eloy Velasco haver empresonat alguns dels detinguts, una decisió ‘innecessària i inadequada’.

L’operació Ice: absolució després d’un any en aïllament

L’operació Ice, molt relacionada amb Pandora, Piñata i els GAC, es va fer pocs mesos després. El novembre del 2015 sis joves anarquistes van ser detinguts a Madrid acusats d’integració en organització terrorista, tinença d’explosius, danys amb finalitat terrorista i enaltiment del terrorisme. Formaven part del moviment Straight Edge, que es defineix com a anarquista, vegà i abstemi. Els integrants d’aquest moviment es limitaven a fer activisme a les xarxes i a organitzar concerts. No obstant això, la policia espanyola va ordir un relat que convertia aquest moviment en un grup terrorista responsable dels incendis a sucursals de La Caixa i Bankia el 2013 i el 2015. Les proves? Unes pintades amb les sigles del moviment trobades en una de les sucursals, la tinença d’objectes tan simples com ara productes de neteja, caragols i llaunes i alguns piulets crítics amb el sistema capitalista.

Finalment, només es mantingué l’acusació d’enaltiment, però de bon començament van dictar presó provisional. Quatre dels acusats la van eludir amb una fiança, però dos hi van haver d’ingressar. Juan Manuel Bustamante, àlies Nahuel, és qui hi va estar-hi més temps: un any i quatre mesos sota el règim més sever –la major part del temps en règim d’aïllament, passant vint hores diàries tancat en una cel·la– i amb trasllats constants.

‘Quan van arribar a casa meva, una de les coses que se’n van endur van ser els caragols del meu llit d’Ikea. La policia va considerar que aquells caragols eren material per a construir bombes, malgrat que més tard no van tornar a aparèixer en la investigació. Ho van presentar com la prova més important, però en el transcurs de la investigació no va tenir cap importància. […] A un companya se li van endur una ampolla amb suc de taronja i a un company l’ampolla d’una beguda no alcohòlica que ells van dir que era cervesa i que podia servir per a fer còctels Molotov’, explicava en una entrevista a VilaWeb. La sentència va deixar clar que en el cas no hi havia cap rastre de terrorisme, ni tan sols en els piulets, i tots els acusats van ser absolts.

El cas de Núria Pòrtulas

Pandora, Piñata i Ice són els casos més recents contra grups anarquistes, però no pas els únics. Les operacions policíaques i judicials contra aquest moviment que han acabat en absolució vénen de més lluny, i el cas de Núria Pòrtulas n’és un bon exemple. El 2007 el Tribunal Suprem espanyol va absoldre la jove anarquista del delicte de ‘temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista’ pel qual l’Audiència l’havia condemnada a dos anys i mig de presó. La policia va acusar-la d’haver col·laborat amb Juan Surroche, que el relacionava amb una organització armada italiana. Però Surroche va ser absolt. L’advocat, Benet Salellas, va assegurar, en declaracions a VilaWeb, que ‘la col·laboració amb una organització terrorista era impossible perquè no hi havia organització terrorista’. Pòrtulas va estar empresonada durant quatre mesos.

L’operació Dixan

Un altre dels casos que es recorda aquests dies és l’operació Dixan. El gener del 2003, una vintena d’immigrants van ser detinguts en l’operació Estany contra el gihadisme, amb l’epicentre a Banyoles. Van ser acusats de pertinença a una cèl·lula terrorista i de tinença d’armes i explosius, però poc després es va saber que no tenien sinó productes de neteja, per la qual cosa es va acabar denominant popularment ‘operació Dixan’ i originant un moviment en defensa dels detinguts, que finalment van ser alliberats sense càrrecs. Tanmateix, posteriorment l’Audiència va acabar condemnant cinc dels detinguts a tretze anys de presó. El recurs al Tribunal Suprem espanyol va rebaixar aquestes condemnes. L’operació del 2003 es va interpretar com un acte de propaganda política del govern de José María Aznar, que llavors defensava l’entrada d’Espanya a la guerra de l’Irac.