18.10.2020 - 21:50
Diu que en algunes ciutats de França, que és com dir aquí a la cantonada, regeix el toc de queda. Els fan anar a jóc a les 9 del vespre i no els deixen sortir de casa fins a les 6 del matí. Durant la nit, la policia patrulla per si algun incaut se salta la prohibició. Com si s’hi revisqués una pel·lícula sobre els anys quaranta, però no ho és. O una versió, encara lleugera, d’El conte de la minyona. Ves que, si això s’allarga gaire, no acabi constituint-se una neoresistència, tal vegada per pantalla interposada, que maldarà per mantenir vius els vincles socials, familiars, fraternals en aquesta època de reclusió en la solitud i l’aïllament que ara tot just comença.
Mentrestant, aquí, el conseller d’Interior va i s’estrena amb una petició més que alarmant. No sé què té aquest departament, que esguerra ben de pressa aquell en qui recau, si no és que ja venia esguerrat de casa. Miquel Sàmper va començar amb el bon peu de cessar-ne la veritable mà fosca, Brauli Duart, que n’era secretari general. Però de seguida es va empassar en silenci el gripau de veure condecorats els cafres uniformats que fa un any van protagonitzar la violència al carrer, en comptes de decidir-se a dissoldre d’una vegada la Brimo per començar a construir de debò la policia que necessitem.
No només això. Tot just quan el govern anuncia en conferència de premsa les noves prohibicions que imposa la lluita contra la pandèmia, ell, que es veu que és un advocat reconegut professionalment per la defensa dels drets humans, va i demana als ciutadans que denunciïn els veïns, familiars, amics o coneguts si veuen que les incompleixen. Com si no n’haguéssim tingut prou amb els serenos de balcó durant el primer confinament per intuir de què podem arribar a ser capaços quan es tracta de veure els geps dels altres. Com si el que ens pogués ajudar a sobreposar-nos a les dificultats d’ara fos la inquisició mesquina dels altres en comptes d’una mirada solidària. Com si sobre la delació es pogués construir cap realitat social positiva. Com si no fos, per contra, el sentit de la responsabilitat l’únic que ens pot convertir sòlidament en ciutadans.
Potser Sàmper es devia adonar que l’havia vessada, perquè després va mirar d’esmenar-se en unes altres declaracions. Però que tímida, la correcció, i que sospitosa. Segurament la crida a convertir-nos en espietes no havia estat meditada prèviament, potser fins i tot va ser una reacció gairebé espontània durant la conversa amb la premsa. Però ni que hagués estat així, quina por no fa que et pugui sortir de dins la idea que convé d’alimentar el policia que molts porten dins.
I això no s’acabarà aquí… No em digueu que no podeu imaginar què passaria si tirés endavant aquella iniciativa del doctor Oriol Mitjà, ara en aquest nou rol justicier, de moment sense capa ni antifaç, de marcar cada ciutadà en funció del seu grau d’immunitat al virus maleït. Rieu-vos-en, de distopies com la de Huxley, i de les limitacions o els privilegis reservats a cada casta de ciutadans d’aquell món aparentment remot. Perquè ja el tindríem a casa.
