23.12.2021 - 21:50
Ahir es va aprovar el pressupost del govern de la Generalitat de Catalunya amb els vots a favor dels dos partits del govern i l’abstenció dels comuns. És una votació significativa que implica un canvi d’aliances molt important i consolida votacions i acords semblants d’aquests darrers dies.
Hom pot dir, doncs, que hem passat del tripartit independentista a un tripartit que no sé qualificar gaire bé i que podríem anomenar el tripartit d’ordre. Perquè el signen i el conformen gent que, tant se val què vulguen aparentar, abans n’hauríem dit “d’ordre”. Gent que no vol soroll, que creu que cal anar fent i deixar-se estar d’aventures, que no té al cap sinó l’estabilitat del present, especialment l’estabilitat del seu present.
Entenc perfectament que, per a justificar el canvi d’escena, hi haja gent que diga que la CUP és un partit massa imprevisible o que ha abusat massa de les seues possibilitats, sense calcular bé fins a quin punt eren imprescindibles els seus vots. I és cert que la posició que mantenen respecte del govern Aragonès costa d’entendre: de primer, hi pacten molt ràpidament i amb molta alegria el suport a la investidura i després tot són entrebancs i parlen de desestabilitzar-lo.
Però la qüestió va més enllà d’aquesta circumstància. Perquè a la pràctica ERC i Junts tanquen un cicle en què la coincidència en favor d’un estat independent passava per damunt de les diferències –encara que fossen duríssimes i de vegades taquicàrdiques– que enfrontaven els tres partits.
Pactar amb els comuns o pactar amb el PSC, amb què ERC i Junts van acordar despús-ahir tota una rastellera de presidents d’entitats importants, no sé prou bé on porta, però a la independència segur que no. Això és ben evident. Com tampoc no ens porta a una democràcia millor, més radical i militant.
La propaganda, en tot cas, és tota una altra cosa i ja ens la serviran quan toque. Ja es donaran colps al pit i trauran les banderes quan s’acosten les eleccions. Però ahir, per exemple, Jéssica Albiach no va fer ois a retratar-se –ben somrient, ella– amb el president Aragonès i amb la seua bèstia-negra de-La-Caixa-papu-del-sistema-símbol-de-la-pitjor-dreta-convergent, el conseller Giró. Conseller que, diguem-ho tot, no para de rebre elogis i més elogis dels entorns d’ERC. I què voleu que us diga? A mi aquesta fascinació de les esquerres amb l’actual conseller d’Economia em sembla que retrata de manera ben precisa el decantament sentimental cap a la dreta que hi ha a l’esquerra catalana.
Tanmateix, he de dir que aquesta reacció no m’estranya gens. Molts els conec –personalment, vull dir– i a més ja fa massa anys que seguesc amb molta atenció el debat polític parisenc. De manera que ja vaig llegir la documentada crítica d’Alain Finkielkraut a aquesta mena d’esquerres –tot allò de “l’aversió als esdeveniments inclassificables”– i ja em vaig apuntar aleshores que si les coses anaven malament, algun dia veuria arribar això que veiem avui. Un polític esquerrà que vol fugir de la realitat i oblidar el propi passat sol esdevenir ràpidament un personatge visceralment de dretes, per més adhesius del Che Guevara i més carasses de coloraines i lemes amb què es decore el cos.
He dit “si les coses anaven malament”, i ho he d’explicar perquè no em malinterprete ningú, tampoc. El Primer d’Octubre no va ser tan sols un pas com no n’hi ha hagut d’altre cap a la independència, sinó també un exercici monumental de poder popular, de sobirania democràtica. I si la primera cosa va agradar a moltíssima gent, la segona va espantar la nostra gent d’ordre –i insistesc que tant hi fa si diuen ser de dreta o d’esquerra. Per això s’han passat quatre anys provant de reconstruir pacientment aquella vella realitat autonòmica en què les coses havien d’anar a poc a poc i ser sempre controlades, perquè així tot era previsible i els negocis i la política es podien fer, barrejats quan calia, sense tenir cap ensurt. I ahir ja van arribar al punt que volien: el pressupost en dansa, les coses ben repartides, velles cares tornant a passejar-se per despatxos clau i cap ensurt a la vista ni cap reclamació de canviar-ho tot. La CUP, si més no en això, ha optat per ser conseqüent dient que no.
Però en relació amb això les coses han “anat malament”, perquè avui som més lluny que mai del Primer d’Octubre. Però això no serà etern, de cap manera: el canvi interior, sentimental, que es va desfermar el dia del referèndum poden provar de controlar-lo, com fan, però no es pot apagar, no s’extingeix dins vostre. I per tant ara la qüestió és aprendre de tot això que passa. I que quan torne el moment, que tornarà, l’encarem amb la consciència molt més clara que no la teníem el 2017. Per exemple, essent ben conscients que, sense que una ventada s’enduga tota aquesta “gent d’ordre”, tindrem la victòria de tots hipotecada.
PS. Tal com dicta la tradició, demà no hi haurà editorial. De manera que us desitge avui que passeu aquestes festes envoltats de la vostra gent i amb el màxim de tranquil·litat i felicitat que siga possible. Bon Nadal.
