21.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 22.12.2019 - 10:50
‘Madrid, oberta i liberal, supera Catalunya en PIB. L’economia catalana paga l’impacte negatiu del procés.’ Patapam! Vet aquí la portada a tota plana de la primera edició de l’ABC d’ahir. La veritat és que, llegit en castellà, el titular recorda una mica un part militar. Tots els diaris madrilenys i de més contrades es feien ressò d’aquesta notícia. ‘Madrid avança Catalunya com a motor econòmic d’Espanya’, deia El País. ‘L’1-O destrona Catalunya i consagra Madrid com la regió més rica d’Espanya.’ Aquí el periodista d’El Mundo va patinar, perquè una cosa és que sigui a Madrid on hi hagi més valor afegit (producció) i una altra que sigui més ric. És el mateix problema de molts mitjans quan confonen la renda amb el patrimoni. Una cosa és guanyar diners i una altra ser ric; és a dir, tenir patrimoni.
‘Madrid ja supera Catalunya com a locomotora econòmica’, deia La Razón, i ‘Madrid supera Catalunya i es converteix en la primera economia espanyola’ La Vanguardia, que afegia: ‘el major creixement de la capital dels últims tres anys explica el sorpasso‘. Tampoc aquí el subtitulat no és estrictament correcte, sense ser fals. Efectivament, Madrid ha crescut aquests tres anys (2016-2018) en termes corrents (sense descomptar l’efecte dels preus) d’un 12,9% i Catalunya d’un 11,9%. Però en realitat l’any del sorpasso és el 2018, perquè en els exercicis del 2016 i el 2017 el creixement global de les dues comunitats va ser igual: un 8,4%. I el 2018 va passar que la indústria va començar a desaccelerar ràpidament, com a la resta d’Europa, la qual cosa ens afecta a nosaltres molt més que no pas a Madrid, car no oblidem que pràcticament la quarta part del PIB industrial de l’estat espanyol surt de Catalunya.
Tot aquest enrenou mediàtic que algú podria veure com una mena de contraprogramació dels fets polítics de la setmana arriba perquè la Comptabilitat regional d’Espanya (CRE) va presentar abans-d’ahir les seves estimacions una vegada incorporada al procés de compilació dels agregats econòmics la informació actualitzada de la sèrie 2000-2018 de la Comptabilitat Nacional Anual, publicada el 16 de setembre passat. Es tracta dels primers resultats dels comptes regionals difosos després de la implantació de la revisió estatística completa de les sèries (‘Revisió Estatística 2019’), ‘tal com era previst’, segons la nota de l’INE.
I s’escau que el conjunt d’actualitzacions que ara ha incorporat la revisió del 2019 respecte de la base anterior del 2010 ha generat un canvi en el nivell absolut del PIB de les diferents comunitats autònomes. És a dir, sense la revisió aplicada, el PIB de Catalunya superaria el de Madrid, cosa que ja sabíem, perquè es tracta del 2018. Però ara, amb els canvis aplicats al càlcul, ens supera. Pels malpensats, la data de publicació és sospitosa, però en realitat la previsió ja existia i les revisions aplicades són les exigides per l’Eurostat cada cinc anys. Doncs bé, una vegada incorporades aquestes estimacions de la Comptabilitat Nacional Anual d’Espanya a la CRE per a l’any 2018, les comunitats autònomes que el 2018 van registrar més creixement del PIB en termes de volum van ser Madrid (3,1%), Aragó (3,0%) i Cantàbria (2,8%). Catalunya va créixer d’un 2,2%. En tot cas, sí que pot ser sospitós –o no– la magnificació interessada d’una gran part de la premsa.
El cas és que divendres mateix la secretària d’Economia de la Generalitat, Natàlia Mas, en donava la seva explicació en tres piulets: ‘El creixement del pes econòmic de Madrid aquestes darreres dècades no s’ha produït en detriment de Catalunya, sinó a costa de la resta d’Espanya. Resultat d’una política centralitzadora, d’acumulació d’inversió pública i de dúmping fiscal. L’any 1980 Catalunya era la comunitat autònoma amb més pes del PIB sobre el total espanyol (19,1%), pes que es manté gairebé invariable: 19% (2018). La gran majoria de comunitats n’han perdut, principalment Castella i Lleó, el País Basc, Astúries i Galícia. L’estructura productiva de Madrid és menys afectada per la conjuntura exterior. Catalunya és una economia molt oberta i més exposada al cicle econòmic internacional: El 90% del valor afegit brut de Madrid són serveis, només 10% és indústria. A Catalunya aquesta relació és del 70% i 20%.’
Ben respost i ben sintetitzat. Potser hi cal afegir, hores després, alguna cosa més. Per exemple, veient la sèrie homogènia publicada per l’INE del 2000 al 2018, amb les revisions incorporades, ens adonem que Catalunya, en termes de PIB, manté el seu pes dins l’estat espanyol: un 18,9% el 2000; un 18,7% al punt màxim del boom, el 2008; un 18,8%, al mínim de la crisi, el 2012; i el 19,0% el 2018. Quant al 2019, veurem les xifres de la CRE el 30 de desembre vinent, referides al tercer trimestre d’enguany. Doncs bé, el cas de Madrid és molt diferent. La centralització ha anat pujant. Així, el 2000 pesava un 17,6%; el 2008, un 18,1%; el 2012, un 18,9% i el 2018 un 19,2%. És a dir, no ha deixat de pujar. I això vol dir que del 2000 al 2018 ha guanyat 1,6 punts de quota dins el PIB estatal. I qui n’ha perdut? Doncs entre quatre comunitats han perdut 1,8 punts de quota en aquest període: Castella i Lleó (-0,7 punts), el País Valencià (-0,5) i Astúries i el País Basc (-0,3). Eliminant el cas del País Basc, on la indústria té molt pes (24% del PIB), i Astúries, molt industrialitzada (21% del PIB) i envellida, el País Valencià perd pistonada durant la crisi i passa del 9,7% al 9,2% del 2008 al 2012. De llavors ençà, no recupera ni una dècima de la quota d’abans de la crisi. El cas de Castella i Lleó és diferent. Sembla clar que hi pot haver un procés d’absorció per la proximitat geogràfica. Fixeu-vos-hi. Perd pes durant el boom (-0,4), en manté durant la crisi, però en torna a perdre (-0,3) durant la recuperació.
En definitiva, sí, Catalunya ha estat sobrepassada per Madrid en producció, cosa que, probablement tornarà a passar el 2019, car gairebé el 90% dels qui hi presten serveis (administració, banca, grans consultories i bufets, seus de multinacionals…) continuarà tirant més que no pas la indústria, que el 2019 s’ha mantingut en un alentiment ben clar. Però d’això a culpar al procés del sorpasso és, senzillament, una qüestió de mala fe i de ganes d’intoxicar encara més una opinió pública espanyola contra Catalunya, com si ja no n’hagués estat prou després de l’octubre del 2017…
