01.09.2016 - 02:00
L’espectacle penós que ofereix al món la política espanyola és majúscul. Unes terceres eleccions per Nadal serien un escàndol total. Les comparacions amb la política catalana són rotundes i alliçonadores. Allà també passa que la majoria basada en l’interès d’estat que cal per a formar govern no està d’acord amb el cap de govern. Aquí al Principat també va passar això. Una part imprescindible de la majoria que té un ‘interès d’estat’ comú no estava d’acord amb el president que proposava la part majoritària de la majoria. I el sentit d’estat d’uns va passar per damunt de l’interès de partit o personal. I així es van evitar unes ‘segones’ eleccions que representa que podien passar una factura impagable.
Sigui com vulgui, les penes de Madrid ja haurien de deixar de ser les nostres. Si les declaracions de sobirania i d’inici del procés cap a la independència tenen sentit, la política catalana ha de demostrar aquest curs que comença amb l’Onze de Setembre que s’avança amb pas ferm i decidit. I què vol dir això? Doncs que tot allò que es diu i es fa va a missa. Si el Tribunal Constitucional espanyol deixava de tenir competència a Catalunya el 9 de novembre de l’any passat, qualsevol intent d’inhabilitació ha de ser això i res més que això: un intent. Cas omís. Com qui sent ploure. I anar fent feina sense entretenir-se amb les estratègies empantanegadores de l’estat espanyol.
Aquest ha de ser el curs de la veritat. I això vol dir que l’Onze de Setembre i la qüestió de confiança han de marcar un calendari clar i una decisió a prova de bombes. Les dificultats, les anirem trobant pel camí. Hi seran. Però no es pot deixar de fer cap passa en previsió d’una complicació que encara no ha arribat. Els qui ho tenen pensat i que han passat aquests últims anys estudiant tots els pros i contres, que decideixin sobre això del RUI –sí o no, abans o després– i que no se’n parli més.
Bé! Que en parli tothom qui vulgui. Que així és com ha de ser en un país amb un cert sentit democràtic i de llibertat. Que tothom qui vulgui desconfiar ho faci. Que tothom qui vulgui veure totes les pors i les renúncies al cor i al cap dels altres ho faci. Que tothom qui vulgui fer greus acusacions i tothom qui vulgui pensar en clau electoral ho faci. Ja ens hi hem acostumat. Ja no ens pot sorprendre. L’independentisme no és una coral d’escolanets esperant ordres. Però, mentrestant, que els qui tenen la màxima responsabilitat encomanada vagin tirant milles i no s’aturin per res.
El sidral de l’estat espanyol hauria de ser aprofitat per l’independentisme per a acabar-hi de sumar aquells qui es pensaven que encara hi havia alguna cosa a fer a Espanya. Diria que anem una miqueta despistats, en aquest propòsit. Ens ofereixen una oportunitat d’or per a acabar d’ampliar la majoria. Però potser només són les vacances o la calor d’estiu, i l’inici del curs serà tan trepidant com caldria. La manca del sentit del ridícul de la política espanyola hauria de respondre’s amb el màxim sentit d’estat de la política catalana. A veure si se’n surten.
