Del sense-futur del jovent al sense-futur dels seus pares

Fa un any, Urquinaona –el concepte– ens va concedir un préstec que l’independentisme no ha sabut tornar. Deixeu-m’ho dir així, de moment. El malestar d’un jovent sense futur, polititzat o no, només necessitava una espurna: amb el pretext d’una injustícia flagrant, incomprensible per a un cervell que s’està fent al món, va sortir al carrer ‘a cremar-ho tot’, com se sol dir figuradament, per més que aquesta vegada pogués semblar literal. El foc és cridaner, i els del ‘ni un paper a terra’ es van arronsar de terror –aquell arronsament tan de poble pel què diran els veïns. L’esquerda entre els del ‘així, sí’ i els del ‘així, no’ es va eixamplar, mentre les elits que només hi havien patit quan vam ser orgullosos i desobedients van tornar a afluixar-se la corbata perquè els passés l’aire.

Tornem al present, que en aquest país centralista vol dir el plató Barcelona. Perquè últimament hi hem tornat a veure foc i jovent, als carrers, amb l’asfalt pre-escalfat per les manifestacions dels contribuents: del sector de la cultura, de l’hostaleria, del lleure nocturn, del taxi, del comerç; dels negacionistes, també, i vés a saber quants col·lectius més. I entre l’aiguabarreig d’indignacions, d’una complexitat llarga, l’extrema dreta s’organitza, hi fica cullerada, remena, llepa el suc. I fa crides a les convocatòries dels pencaires, sense signatura, barrejant-se dins les seues xarxes, com denunciava el fotoperiodista i expert en la matèria Jordi Borràs. I quan crema el carrer –com no hauria de cremar?– cuiten a desmarcar-se’n: això són els menes, l’esquerra radical, donem ànim a les forces de l’ordre: i ja t’han colat l’altre missatge, dos per un. Però en la fugida han deixat el rastre de les seues pixarades nazis a les parets, com volent dir hem estat aquí, aquests som els vostres, ara: els que us defensarem quan els qui us havien de defensar ja no ho fan.

I qui eren, els qui ens havien de defensar? No deu ser pas l’esquerra abanderada de tots els oprimits del món, la que es va girar d’esquena a l’única revolució veritablement transformadora que li passarà mai més per la cara? No deu ser pas l’esquerra del puny enlaire que equipara el foc d’aquesta revolució amb el del totalitarisme ‘wannabe’, perquè ‘ni els uns, ni els altres’? No deu ser pas l’esquerra assimilada, la que avui comparteix a les xarxes els editorials de La Vanguardia? No deu ser pas, i acabo, l’esquerra de l”internacionalisme espanyolista’, el somni humit de la progressia a Catalunya, que identifica la classe treballadora en termes d’idioma i d’identitat? Tantes preguntes m’han fet vindre una nota a peu de pàgina, ja us la trobareu al final.

Amb l’esquerra dimitida del seu paper, doncs, la ultradreta es frega les mans, i no precisament amb gel hidroalcohòlic. Mentrestant, servidora, com a part de la minoria nacional que els és adversària, no puc sinó fer memòria de tot allò que, amb l’excusa de la crisi-mundial-sense-precedents, aviat em negaran el dret de reivindicar. Perquè va haver-hi un temps que la base independentista defensava els mateixos drets que podíem llegir als lemes de les manis del Primer de Maig, i les del Vuit de Març, i les anticolonialistes del 12-O; i contra les retallades en sanitat i educació; i les de l’15-M abans de donar allargues al dret d’autodeterminació; i les del volem acollir, i les de ni gent sense casa ni cases sense gent. Que era per això, que volíem poder equivocar-nos com s’equivoquen les democràcies més avançades, per tenir la capacitat d’esmenar-nos els errors sense subordinacions. El que ensenyem als nostres fills que és ser adult, vaja. Aquest era el pla de futur que preteníem oferir a les noves generacions, i Urquinaona –el concepte– va ser el despertador del nostre fracàs vist a través dels seus ulls.

Dèiem, ara sí, que el jovent d’aquelles protestes ens va fer un préstec, i que no els el vam saber tornar. Era la seua energia a torrentades, el coratge propi de l’edat, la pell tendra encetada per cops de porra i bales de foam. La seua indignació ens interpel·lava, es confrontava amb la nostra resignació, si més no, la resignació ja definitiva de les nostres institucions. Desperteu-vos, aixequeu el cap, repartim-nos la fenya. No ens hi vam saber agafar, a la saba nova que ens prestaven, ans al contrari: els vam renyar, i els renyem encara des de les totes les tribunes, i què els retraiem? Que s’haguessin cregut el que vam dir que faríem per ells? Miri: encara s’ha d’inventar el contenidor que valgui més que aquesta decepció generacional.

Tot aquell jovent, que ja és un any més gran, avui té el doble de motius per a protestar: al seu sense-futur s’hi afegeix ara el sense-futur dels seus pares, a qui les administracions –tant hi fum quines, un cop desactivat el discurs emancipador– els estan deixant caure. Alguns, com els que vam veure a la mani de dissabte contra els desnonaments, no han parat mai d’emplenar el carrer. Però n’hi ha d’altres, poc o gens polititzats, que poden estar temptats de passar al costat fosc de la força, la que parla de drets i llibertats mentre inocula, per darrere, extres enverinats. I d’indepes també n’hi ha un pessic marginal, d’extrema dreta, alguns en fan colla i els fumem fora a les manifestacions; i, com totes les extremes dretes del món, en el desencant cap als partits tenen més aliment que mai. I l’independentisme, d’aquesta classe de desencant, en té molt d’acumulat.

Acabo amb la nota al peu pendent: en una entrevista de premsa, Manuela Carmena, a la pregunta de si li esgarrifaria que un dels seus néts fos de Vox, ha respost que no li importaria gens, que té amics de Vox que són una gent magnífica ‘al marge de la seua ideologia’. Així és com l’esquerra espanyola emblanqueix l’extrema dreta: ‘al marge de la seua ideologia’, posant en peu d’igualtat els que volen retallar-nos drets amb els que els volem ampliar. I, com és la vida, l’amenaça de la qual ens volien lliurar els ha resultat una benedicció, perquè els garanteix molts anys de continuar dient ‘que ve el llop’, mantenint a ratlla l’independentisme arronsat per la por. La comèdia del poli bo i el poli dolent, és que és tan vell…