Del reforç escolar al campus

Pares caminant orgullosos amb els seus fills agafats de la mà, una nena jugant al sorral amb la motxilla, més gran que ella, penjada a l’esquena. A la vora uns altres alumnes intercanvien la nova col·lecció de cromos, i recolzats a una moto aparcada davant de l’escola, una parella de joves es retroba després de l’estiu. Sóna un timbre estrident. Els alumnes entren a classe i, tant els de primària com els de secundària, obriran els llibres per començar la matèria del nou curs.

L’eina més utilitzada per adquirir coneixements és la lectura, ja sigui del llibre de text per resoldre exercicis o dels apunts per preparar-se un examen. A més, els alumnes de totes les edats són evaluats a través de proves escrites. Aquesta homogeneïtzació de les tècniques d’estudi i qualificació complica l’escolarització d’alguns alumnes com, per exemple, els dislèxics.

Carme Huguet, pedagoga de Trivium, un centre especialitzat en trastorns de llenguatge i aprenentatge, explica que la dislèxia implica un processament diferent de la informació amb dificultats fonològiques. Els infants dislèxics els costa discriminar i jugar amb sons, com també executar bé el ritme de les paraules. De petits, tampoc tenen consciència de les paraules com a entitats: “no són conscient que ‘Lacasa’ no existeix, i que és simplement el nom ‘casa’ acompanyat d’un determinant”, explica Huguet.

Aquesta disfunció cognitiva se sol diagnosticar a tercer de primària, “fins aleshores hi ha bastant respecte en els ritmes diferents d’aprendre a llegir i a escriure de cada infant”, ens diu. Quan les assignatures es compliquen els alumnes no avancen i tant pares com mestres es comencen a preocupar.

És el cas de Marc Homs, estudiant de matemàtiques, a qui li van diagnosticar dislèxia als vuit anys: “a tercer de primària es començava a llegir en públic a classe i a mi em costava molt”. A casa seva, quan se’n van adonar, de seguida van recórrer a un centre especialitzat: “la meva mare és logopeda i em va dur a un centre on hi anava dos cop per setmana i feia exercicis de comprensió i la velocitat lectora”, explica en Marc.

Però no tots els dislèxics es senten tant entesos en el diagnòstic. Eva Oliveras, estudiant de Disseny d’Interiors a l’Escola Llotja va rebre el diagnòstic a 4t d’ESO, amb 16 anys, després de molts temps en que, tan pares com mestres, li diguéssin que no s’esforçava prou. “Em vaig endur algun càstig dels meus pares perquè es pensaven que no m’aplicava en els estudis”, diu l’Eva.

A la universitat, malgrat tenen a disposició un protocol d’actuació en dislèxia, no són molts els alumnes que s’hi adhereixen. La majoria ja tenen uns recursos adquirits de fa anys i són capaços de fer front a les assignatures sense necessitar suport. D’altres, com és el cas del Marc i l’Eva, fan carreres que no requereixen una excessiva comprensió lectora ni redacció.

A la Universitat Pompeu Fabra les actuacions del protocol es centren en què l’alumne disposi de més temps per fer els exàmens o les pràctiques. En aquests, tampoc es tenen en compte les faltes d’ortografia repetides dins la prova. A més, els exàmens es poden realitzar mitjançant ordinadors especials i fent servir el corrector.

La universitat s’acull al document redactat per a Comissió Tècnica UNIDISCAT el maig del 2012 i aprovat per la Comissió d’Accés i Afers Estudiantils del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) el 6 de novembre del 2012.

També es guia segons aquest document la Fundació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, que inclou les facultats de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport, Ciències de la Salut i Ciències de la Comunicació.  Actualment a Blanquerna tenen 38 alumnes que han notificat que són dislèxics al Servei d’Orientació Personal.

“L’adaptació del protocol no és rígida sinó que s’adapta a les necessitats específiques de cada alumne”, diu Núria Farriols, psicòloga i coordinadora d’aquest servei. En el cas de Blanquerna, les adaptacions pertinents es comuniquen al professor i, només si l’alumne ho vol, es comunica quina dificultat o trastorn té.

Però per arribar a la universitat cal haver superat la selectivitat. A les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), els exàmens comuns per a tots els alumnes són llengua catalana, castellana i estrangera, a més de filosofia o història. Totes les proves són escrites i moltes inclouen comentaris de text. 

Els dislèxics es veuen molt perjudicats per aquest tipus d’examen i se’ls intenta compensar amb trenta minuts més . Ara bé, el protocol de les PAU obliga que tots els alumnes comencin els exàmens alhora, per tant els alumnes dislèxics podran utilitzar aquesta estona de més sempre i quan renunciïn a la mitja hora de descans que hi ha entre les proves. A més, la penalització per faltes d’ortografia és menor.  El Marc ens confessa que això li va ser de gran ajuda “només me’n descomptaven una de cada cinc”.

Tant en Marc com l’Eva van acollir-se a les PAU per dislèxics i els dos creuen que els va ajudar a obtenir les notes que necessitaven per entrar a la carrera. Tot i així, els dos estudiants asseguren que la millor manera d’encarar les proves és l’estudi constant durant tot el batxillerat. Pel que fa al perfil d’estudis triats, “és habitual trobar dislèxics que despunten en el disseny, les matemàtiques o les enginyeries” explica Carme Huguet. La intel·ligència espacial sol ser una de les seves millors competències.
La dislèxia, sobretot durant els primers anys d’escolarització, pot frenar l’aprenentatge. Però és un obstacle que amb el treball es supera. En aquesta línia, en Marc apunta que un dels punts dèbils dels dislèxics és recolzar-se en el diagnostic: “si justifiques les teves faltes d’ortografia dient que ets dislèxic, mai milloraràs perquè no tindràs la intenció de fer-ho”.