10.07.2018 - 22:00
Marina Prados i Paula Knüpling són directores teatrals i artistes. Viuen a Berlín. Han fet una obra conjunta entre la sala Beckett i la Volksbühne. El primer d’octubre van aterrar a Barcelona. Van viure en primera persona la tardor republicana i la convulsió política. La repressió. La manca de llibertat d’expressió que començava a palesar-se amb més cruesa a l’estat espanyol. El 23 d’abril de 2018, a la plaça de la Virreina de Gràcia, va aparèixer un grafit en què es veien Puigdemont, Rajoy i Merkel amb el mateix pentinat i una frase: ‘It’s all about the hairstyle’ (‘tot és qüestió del pentinat’). Van detenir Marina Prados, que va passar la nit a comissaria, per un grafit que assegura que no va pintar. I aquí va començar a gestar-se It’s all about the hairstyle: el cas de la Marina Prados, que es pot veure al teatre la Gleva.
Una obra entre el documentari, el teatre i l’audiovisual, que se serveix de la barreja de punts de vista, de llenguatges i d’instal·lacions per explicar la història de Marina Prados. Però no la seva i prou, sinó també molts altres casos en què s’han perseguit artistes, en què la llibertat d’expressió s’ha vist amenaçada, en què els límits de l’expressió artística han estat amenaçats per la por de les possibles represàlies.
Oriol Guanyabens i Adrià Botella són els directors del documentari que fa de base audiovisual de l’obra. ‘Ens vam començar a interessar pel món del grafit en relació amb les coses que passen en el context polític i amb la llibertat d’expressió’, explica Botella. ‘Detenen artistes per dir el que pensen, però el grafit, en canvi, ofereix la possibilitat de ser anònim.’ Tot just decidien cap a on podia anar el film quan van detenir Prados. ‘De sobte, com que teníem aquest cas concret a prop, vam decidir agafar-lo per parlar de la situació global’, afegeix Guanyabens.
L’enregistrament dels fets polítics i del dia a dia de les protagonistes es barreja amb el teatre. ‘Teníem ganes de recollir tot el material i fer-ne una petita dramatúrgia’, diu Marina Prados. ‘És un format molt habitual a Alemanya, però aquí no tant. Una mena d’escenificació d’una història real.’ I afegeix que amb l’elecció del tema i del format també volen reivindicar que són ‘joves que tenen ganes de parlar de política, de reivindicar un format més actual de teatre, molt més polític i que parli del present’.
—Sou joves que voleu parlar de política. De què, concretament?
—Marina Prados [M.P.]: Partim del meu petit cas personal i de com es barreja amb el context polític. Ja està barrejat, perquè viure en societat vol dir viure en un context polític que t’afecta. Nosaltres expliquem com se’ns ha barrejat a nosaltres, i com el moment concret ha fet que ens trobéssim que ens feia més por parlar dels temes. ‘Fins on expliquem?’. Crec que dur la realitat a l’escenari sovint porta un pes de reescriure o repensar allò que, a la realitat, és efímer i ràpid. El teatre dóna temps a la reflexió. En el dia a dia passen tantes coses i ens arriben tants missatges que no hi podem pensar. El teatre o el documentari són mitjans artístics per a aturar-nos un moment i reflexionar sobre com actuem com a societat. Calen més formats que s’aturin i reflexionin del moment concret de l’abril del 2018. No de l’abril del 2015, ni del 1900 ni de Shakespeare. Som en dates complicades per al món del teatre i també hem volgut reivindicar quina és la seva funció. No aquí, tancat, sinó des de fora. Quin impacte té al carrer.
—Teníeu por de tractar algunes qüestions de l’actualitat.
—M.P.: Parlar del present té més risc i és més incòmode. Hi ha coses sobre les quals la gent té por de parlar. Jo mateixa, hi havia moments que no sabia si podria continuar. Alguna vegada vaig pensar de tornar a Berlín, ‘si m’odia tothom, me’n vaig’. Però no pots pensar així. Evidentment que costa polititzar-se o parlar de qüestions que molesten. Però cal obrir el diàleg. No estem enfadats i no critiquem ningú. Tot i això, requereix molt més temps treballar amb el present, que canvia cada dia i que ens afecta emocionalment, que no agafar una obra escrita fa dos-cents anys, amb mil adaptacions, que ja és feta i sense que calgui mullar-se gaire.
—I el missatge de l’obra?
—M.P.: Ens agradaria que el públic fes la seva reflexió. Parlem de qüestions d’actualitat. Ens aturem un moment en el temps, tornem a les escenes de fa uns dies, i segurament hi ha alguna hipòtesi del demà. A partir d’aquí, que cadascú en faci la seva interpretació. Cadascú processa la informació a la seva manera. Ens agradaria donar el missatge que cal vigilar amb la manera com rebem la informació, com la processem i com la copiem i reenviem per WhatsApp. La mecanització de compartir. Crec que queda molt clar amb el format que hem decidit. El punt de vista dels ulls, el punt de vista de la càmera –ells han enregistrat moltes escenes, íntimes i no tant–, el punt de vista d’altres mitjans de comunicació o de la política. I juguem amb aquests punts de vista. Només amb aquesta idea d’escenificació i la història que expliquem, ja hi ha la pluralitat que volem aconseguir.
—Feu servir imatges del primer d’octubre?
—M.P.: El primer d’octubre es pot interpretar de moltes maneres. La Paula i jo vam arribar l’1 d’octubre a Barcelona i això està enregistrat. Juguem amb aquest paral·lelisme. Hi ha el meu dia a dia i hi ha el dia a dia polític; la política acaba entrant a les nostres vides i d’alguna manera hi ha paral·lelismes, sempre. Com a artista, encara més. Per nosaltres, la idea és no obviar què passa políticament, i a partir d’aquí, simplement, incorporar-ho. Si parlem de nosaltres, també parlem de nosaltres políticament. Encara que jo no surti a les notícies el primer d’octubre, sí que les llegeixo o sóc en un col·legi. És donar la perspectiva de tot aquest procés des d’un punt de vista no mediàtic.
—Oriol Guanyabens [O.G.]: Crec que la política és l’avantguarda de les arts o del teatre. Perquè hem vist fets que ens han inspirat a l’hora de veure les coses d’una manera o d’una altra. O de fer-les d’una manera o d’una altra. La política és la més gran escenificació, i no ho dic com a res negatiu. És així. Ells han de parlar per a milions de persones, nosaltres només per a trenta o quaranta aquí dintre. Les noves eines, les posen ells en pràctica.
—Adrià Botella [A.B.]: Això, per una banda. Però per una altra, hi ha totes les decisions polítiques que ens afecten. Com la ‘llei mordassa’. És obvi que ara hi ha un problema amb la llibertat d’expressió a l’estat espanyol. Per exemple, a l’Evaristo de La Polla Records ara el persegueixen per unes lletres que canta des de fa trenta anys. Per què ara no les pot cantar i fa trenta anys sí que podia? I bé, molts altres casos. Valònyc, Pablo Hasél, els titellaires, etc.
—M.P.: En l’àmbit del teatre podríem fer una crítica. Com pot ser que es faci el mateix teatre que fa dos anys o tres, si políticament i socialment han canviat tantes coses?
—Cal més implicació del món de la cultura en el moment actual, en veient les represàlies contra alguns artistes com Valtònyc o Pablo Hasél?
—A.B.: Crec que té a veure amb quina mena d’art se censura i quin no. Pablo Hasél i Valtònyc són dos rapers, música urbana. D’aquest submon sí que han sortit moltes veus i s’han fet concerts de suport. Però potser en un altre tipus d’art, com que no hi ha hagut represàlies, s’han mullat menys.
—M.P.: Jo crec que el problema és l’elecció dels temes. Si es fa un Grec i es posa la qüestió de l’Àsia i no d’aquí, o no hi ha prou dramaturgs que escriguin sobre el moment contemporani, és evident que hi haurà menys textos i menys companyies que ho tractin. Caldria reflexionar per què als teatres grans s’elegeix Guimerà o Shakespeare i quin acomodament hi ha a l’hora de readaptar clàssics.
—A.B.: És responsabilitat del creador, perquè no pots mirar a una altra banda. O parles d’això o no en parles. Però si no en parles, saps que no ho fas, que no et mulles. A nosaltres ens ha passat. Hi ha moments que tens por, veient totes les coses que passen i que poden passar. Estaria bé que els grans ens culturals defensessin el nostre model. Tant de bo no calgués parlar de la llibertat d’expressió ara mateix.
