Del nou catecisme per a ‘fer política’

D’un temps ençà, però no em demaneu quant, s’ha posat com molt de moda, entre els artistes de la ploma periodística, predicar entre l’afició en general que cal ‘fer política’. Les falses ànimes de càntir, o sigui, els hipòcrites de la moderació que vol modelar l’opinió pública, proclamen la bona nova amb l’afany inconfés que allò que s’anomena l”interès general’ torni a mans dels ‘demòcrates de tota la vida’, o sigui d’aquells que demanen –si us plau, asseguts en poltrones de tota mena– una actuació cívica, civil, civilitzada i civilitzadora de l’estat ni més ni menys que en l’època trumpetera d’ascens de l’extrema dreta al servei de l’ordre del capital. Són els partidaris del ‘diàleg’ entre repressor que manté ostatges a la presó i reprimit per voler exercir la democràcia. Són els partidaris de desjudicialitzar el moment actual a Espanya, cosa que significa, ras i curt, que l’estat deixi de fer com aquells que, quan senten els primers símptomes d’un atac de feridura, criden: ‘Oi que m’ha canviat la cara?’ És el moment que les falses ànimes de càntir de la moderació moderada i moderadora corren a posar-li a l’estat la cara a lloc, com si fos de goma, i li estiren les orelles, li retorcen el nas, o li refan el rictus de la boca per fer-lo presentable –res: caricatures, com quan es fan enquestes a fi que els surti que la ‘majoria’ vol reformes constitucionals per fer… un nou estatut en temps d’independència! Però la cara de l’estat no és pas de goma, i, a més, no en té una de sola: ara, quan pateix un ictus per culpa del coàgul català, l’únic rec sanguini que li funciona és el de la ràbia, la frustració i el desesper: aleshores treu la cara del botxí i no hi ha desjudicialització que valgui per fer-lo tornar ‘civilitzat’. Ara bé: entre un cert independentisme, no menys endropit ni menys domesticat, també n’hi ha, de falses ànimes de càntir, per a les quals ‘fer política’ vol dir desmobilitzar; en aquest cas, no es tracta pas dels que temerien un vessament cerebral, sinó dels que no suporten el més petit senyal d’epistaxi (vulgo, hemorràgia nasal) entre les files indepes, que haurien d’estar, segons ells, més ertes que la vella quaresma, per la senzilla raó que, a diferència de l’estat, als catalans mobilitzats només se’ls ha de posar cara de bona gent, si no de moniato, incapaç de trencar un plat –què dic, un plat, ni una olla: respectuosos platiolles, hem de ser!– a toc de xiulet de Diada. (Naturalment, aquestes falses ànimes de càntir mai no badaran boca davant les càrregues injustificades, la requisa de pancartes o les identificacions arbitràries que practiquen els nostres –passeu-me la imatge– Mossos entre els ‘radicals’ que es manifesten contra el feixisme tolerat per Interior als carrers de Barcelona!) Desjudicialitzar i desmobilitzar: vet aquí els dos bypassos que haurien de propiciar una irrigació del fèrtil terreny de la raó d’estat a costa de ressecar la raó democràtica.

No cal dir que, per a les falses ànimes de càntir, la desjudicialització i la desmobilització són condició necessària i suficient per a ‘fer política’, sempre, però, que aquesta resti tancada, com és natural, dins la cleda de la raó d’estat. Cosa que permet, sense despentinar-se, d”administrar l’autogovern’ mentre tot depèn de la graciosa concessió de l’opressor; d’encetar diàlegs neoautonomistes entre la burocràcia repressora i la burocràcia acoquinada; d’aspirar a ‘eixamplar la base’ substituint el poder guanyat al carrer per tractes entre maquinàries de partit; d’inventar-se partits-moviments amb pretensions unitàries o candidatures úniques per dalt; de convertir els actes més banals en pilars d’una República in nuce; o de signar manifestos totum revolutum mode Assemblea de Catalunya 2.0… que jo mateix podria signar tot escoltant i sentint concerts de Haydn per a violoncel. I després diran que l’independentisme no en fa, de política! Oh, i tant, si en fa, però no aquella per a la qual s’han mobilitzat multituds mai vistes els últims deu anys per un cap baix; no, l’independentisme de la moderació moderada i moderadora treballa per eixamplar –indirectament, si us plau: l’infern és empedrat de bones intencions– la capacitat de maniobra –i, per tant, d’hegemonia– de l’estat (que no és pas abstracte, sinó ben concret i ben espanyol, car és l’únic que hi compta a l’hora de reprimir, de jutjar i, quan li vagui de fer-ho, d’indultar). És clar que sempre n’hi haurà, de falses ànimes de càntir, que ens vinguin a dir que aquelles multituds, capaces d’un fet històric com el de l’1-O, no constitueixen allò que en diríem ‘el poble’, perquè els percentatges són el que són. I, és clar, d’això plora la criatura, perquè la fundació d’un estat a partir d’espolsar-se una opressió secular no és pas una operació estadística, ni un agregat sociològic informe, ni tan sols la capacitat d’administrar una victòria electoral, sinó una convulsió històrica que ho capgira tot, incloses les relacions de classe de la societat trastocada. (Dit sigui de passada: el Quebec i Escòcia no van guanyar els respectius referèndums d’autodeterminació, precisament, perquè la convulsió nacional no va sacsejar prou les relacions de classe existents, bàsicament calcades de les del Canadà i la Gran Bretanya, respectivament.) És aleshores que cal preguntar a la nostra classe mitjana, que ha encapçalat fins avui el moviment independentista, si ella mateixa estava disposada no tant a ‘eixamplar la base’, seguint la seva lògica avara d’acumulació, sinó a permetre que altres classes li disputessin obertament la capacitat de fer des de baix un país nou de trinca. De la resposta, òbviament negativa, se’n desprèn la incapacitat de l’independentisme realment existent per a fundar un estat de nova planta: el seu mal no vol soroll. Car és el seu egoisme històric, en última instància, que explica les pors, o sigui, les indecisions que, just fa un any, van ensorrar el castell de cartes de les estructures laboriosament inventades als centres del poder autonòmic. L’1-O ens va donar les mides democràtiques de les multituds, però el 3-O ens desafiava a prendre les mides a la convulsió social que implicava mantenir viu el poder d’aquelles multituds als carrers del país. I els dirigents de la classe mitjana, que fan com que manen amb una sabata i una espardenya, no van gosar prendre aquelles mides per crear el patró convenient al nou país que es dibuixava, materialment, davant els seus nassos. Amb aquesta falta de coratge, no és gens estrany que la part indecisa, i necessària, per a ‘eixamplar la base’ es refugiés en l’estat realment existent, menys per sentiments, com assegura el tòpic, que per raons de seguretat: al cap i a la fi, l’estat espanyol, que es posa la cara de botxí contra la democràcia catalana, i nomena president del Consell del Poder Judicial el mateix jutge que presidirà la farsa de judici contra els nostres dirigents, és el mateix que es posa la cara de la misericòrdia sociata per a apujar el salari mínim a 900 euros… Perquè fer un estat és alguna cosa més que constituir-se en vitrina per enlluernar el ciutadà badoc: ‘Oh, quina estructura de sanitat més eficient que ens quedarà! Oh, que bonic que farà l’estructura d’educació! Oh, quines relacions laborals més racionals que tindrem!’ Amb aquesta mentalitat s’elaboren llibres blancs, però no s’aixequen estats.