24.05.2016 - 22:00
El Diccionari Enciclopèdic de Medicina defineix el terme epònim així: ‘Nom donat a una malaltia, símptoma o signe, accident anatòmic, intervenció, etc., derivat del de la persona a la qual hom n’atribueix la descoberta o descripció primera. Del grec epónymos, “anomenat per” o “a causa de”.’ En ciència, efectivament, moltes teories, lleis, principis, teoremes, constants i unitats són epònims, com ara les lleis de Mendel, el teorema de Pitàgores, el curie i el watt. I de totes les àrees científiques, la medicina és considerada la que més en té, aproximadament deu mil, amb què es recorden i homenatgen les persones al darrere del descobriment o la descripció d’un bon nombre d’estructures anatòmiques, malalties i síndromes, procediments diagnòstics i mètodes de tractament. El Parkinson i l’Alzheimer, la síndrome de Down i el limfoma de Hodgkin, per exemple, són conceptes d’ús habitual més enllà i tot de l’àmbit mèdic.
La importància i el renom de no pas pocs metges i investigadors del nostre país, tant del passat com actuals, ha fet que també hi hagués, és clar, epònims mèdics catalans. A descobrir-los i descriure’ls en detall, fa anys que s’hi dediquen Elena Guardiola i Josep-Eladi Baños, del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra. El 1999 van començar a destacar-ne a la secció ‘Sense amnèsia’ d’Annals de Medicina, la publicació senyera de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears. Cada cert temps, tots aquests noms publicats s’han anat aplegant en format llibre als Quaderns de la Fundació Dr. Antoni Esteve. El primer volum d’Eponímia mèdica catalana va aparèixer el 2004, amb una vintena de noms; el segon, el 2011, amb una vintena llarga més; i aquesta setmana se n’ha presentat el tercer, que situa el nombre d’epònims d’origen català per damunt de la seixantena.
Amb aquesta trilogia, els autors volen mostrar la importància dels epònims catalans, presents en gairebé totes les disciplines mèdiques: del lligament de Gimbernat (en referència a Antoni Gimbernat i Arbós, 1734-1816) al mètode de Trueta (Josep Trueta i Raspall, 1897-1977), passant per la síndrome de Tolosa-Hunt (Eduard Tolosa i Colomer, 1900-1981), el casalímetre (Bonaventura Casals i d’Echauz, 1791-1863), les tècniques dels Barraquer i la síndrome dels Brugada. Els tres volums aporten, alhora, una visió històrica de la medicina catalana a través d’epònims dedicats no sols a personalitats mèdiques del nostre país des del segle XVIII fins l’actualitat, sinó també als centres de recerca i els llocs on es troben. Del Parc Taulí deriva la taulinoplàstia i la ciutat de Barcelona, sense anar més lluny, ha donat nom a un tipus d’hemoglobina, a un criteri de millora de la cirrosi biliar primària i a un test psicològic.
Justament la creixent presència, aquests últims temps, de topònims i centres hospitalaris en l’eponímia, en detriment de noms de metges, fa que els dos autors es preguntin a les pàgines del tercer volum: ‘Es deu al cada vegada més freqüent treball en equip, on el lideratge potser no és tan clar com en el passat? Forma part d’un sentiment d’humilitat que no accepta la consagració del culte a la personalitat? És la fi del reconeixement de la grandesa individual per a passar a reconèixer la importància de l’equip mèdic?’ ‘Potser no es deu a cap d’aquestes raons en concret, i a totes alhora’, es responen.
