Del diàleg al càstig: el calendari implacable de la història d’un engany

Se’l notava enfurismat, el fiscal José Joaquín Pérez de Gregorio: “Corre una brama, que ha de ser una brama, que aquest judici forma part de la tanda de procediments judicials que s’han portat a la taula de negociació entre el govern de l’estat i el govern de la Generalitat en això que anomenen la desjudicialització de la política catalana, en què es pretén que s’arxivin tots aquells procediments penals pendents contra polítics catalans derivats d’això que s’ha denominat el procés.” Ho deia el 5 d’octubre de l’any passat, en l’obertura del judici contra la mesa de Roger Torrent i Josep Costa. El fiscal feia un advertiment sobre els rumors creixents que hi havia aleshores de les converses entre ERC i el PSOE per a trobar la manera d’arreglar la situació judicial dels condemnats pel procés i dels qui són pendents de judici. No volia que allò afectés aquell judici, però aquella “brama” de què parlava era més aviat pel cas de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó i els del jutjat 13. Volien salvar els ex-alts càrrecs afectats, però la successió dels esdeveniments d’ençà de la darrera taula de diàleg és implacable i certifica la caiguda, també, dels de dalt, en un conflicte que no s’ha desjudicialitzat.

L’acord de la darrera taula de diàleg, del 27 de juliol, fou presentat per la consellera Laura Vilagrà i el ministre espanyol Félix Bolaños i duia aquest nom: “Acord per a superar la judicialització”, que bàsicament era un compromís per a “impulsar les reformes legislatives necessàries per a posar fi a la judicialització de la política”. No hi havia pas més concreció. La contrapartida per al govern espanyol era una mica més concreta: el govern de la Generalitat assumia el compromís que l’activitat política i institucional es faria “dins l’ordenament democràtic vigent”, una referència clara a moure’s sempre dins el marc de la constitució espanyola.

Passades les vacances d’estiu, la negociació començaria. Entre més coses, hi havia en joc el pressupost espanyol, i Pedro Sánchez necessitava novament el suport d’ERC per a poder aprovar els comptes, superar un altre any de legislatura i encarar el 2023 electoral amb prou estabilitat institucional. Però el suport no podia ser de franc, i ERC necessitava exhibir algun resultat d’aquestes “reformes legislatives necessàries”. Això implicava tocar el codi penal, i la brama d’aquesta negociació és la que arribava als fiscals i que va esverar Pérez de Gregorio.

Com s’havia de tocar el codi penal? Hi havia un compromís incomplert per part del govern de Sánchez de reformar el delicte de sedició. Aquest delicte anacrònic i incompatible amb els ordenaments jurídics europeus era la clau. Però com es podia fer? Reformar o derogar? El PSOE no tenia tan sols la necessitat de complaure ERC en la negociació a Madrid per a fer avançar el pressupost, sinó que tenia l’alè del Consell d’Europa al clatell d’ençà de feia més d’un any exigint la fi de la repressió contra els dirigents polítics independentistes.

Dues setmanes després del judici contra la mesa, Gabriel Rufián anunciava al congrés espanyol que ERC no presentaria cap esmena a la totalitat al projecte de pressupost del govern espanyol, per “mantenir obertes les vies de negociació i diàleg”. Quatre dies després, el 25 d’octubre, la secretària general del Consell d’Europa, Marija Pejčinović, signava un informe demolidor per a l’estat espanyol en què afirmava que la reivindicació de la independència era protegida per la llibertat d’expressió, i reiterava els arguments de l’informe Cilevics assumit per l’Assemblea Parlamentària de la institució l’any anterior.

Dues setmanes després de la publicació d’aquell informe, Pedro Sánchez anunciava per sorpresa en una entrevista a La Sexta que en la reforma del codi penal la sedició quedaria derogada i que, en canvi, s’hi afegiria una modalitat agreujada de desordres públics. L’anunci va generar una gran inquietud dins l’independentisme, per l’efecte dissuasiu que podia tenir el nou delicte de desordres en l’exercici del dret de manifestació i perquè hi ha desenes d’activistes pendents de causes per desordres públics, precisament. Però el president Pere Aragonès s’afanyava a comparèixer l’endemà al matí de l’anunci de Sánchez per a celebrar-lo.

Aragonès deia que la derogació de la sedició era un primer pas per a “culminar la fi de la repressió” i per a “fer que Catalunya torni a votar sobre el futur del país”. En la mateixa compareixença deia que la negociació ja donava fruits i que calia anar alhora en la negociació per a avançar cap a l’amnistia:

▶️ #President @perearagones: "Seguirem utilitzant tota la força democràtica per culminar la fi de la repressió i fer que la ciutadania de Catalunya torni a votar sobre el futur del país. Avui fem un pas molt important i ens ha d'omplir d'energia col·lectiva per seguir avançant pic.twitter.com/J6thcmO412

— Govern. Generalitat (@govern) November 11, 2022

Era l’11 de novembre. El 24 de novembre el congrés espanyol aprovava el pressupost del govern de Pedro Sánchez amb els vots favorables, entre més, dels diputats d’ERC. Aleshores començava una nova fase de negociació entre PSOE, Unides Podem i ERC per a reformar el delicte de malversació, pel qual van ser condemnats també Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull i hi ha desenes d’ex-alts càrrecs pendents de judici en jutjats de Barcelona, a més de Jové i Salvadó al TSJC com a aforats. La posició d’entrada dels socialistes fou més aviat tèbia, però no hi tancaven la porta. Era el 6 de desembre quan Pedro Sánchez deia per primera vegada públicament que s’hi avenia, que la malversació també s’havia d’adequar a la definició que en feien altres estats europeus, però que això s’havia de fer amb esmenes en el tràmit parlamentari.

ERC proposava de dividir la malversació entre els casos que hi havia lucre personal i els que no, amb una rebaixa substancial de les penes previstes en el segon supòsit. Durant la negociació, els dirigents del PSOE no paraven de repetir que s’havia d’assumir que el Primer d’Octubre fou un delicte, i que la reforma de la sedició permetria l’extradició del president Carles Puigdemont. Ja modulaven el relat perquè el moviment que havien fet tant per necessitats domèstiques com per pressions externes no els passés factura entre el seu electorat més espanyolista.

El fruit de la negociació, una setmana més tard, fou l’acceptació per part d’ERC de l’esmena del PSOE per a retocar les penes previstes de la malversació atenuada perquè no fos tan atenuada, de manera que les penes previstes en aquest supòsit quedessin en un màxim de quatre anys de presó i sis d’inhabilitació. La malversació agreujada es mantenia, i restringida a aquells casos en què hi hagués un ànim de lucre: fins a vuit anys de presó i vint d’inhabilitació. Les explicacions que els uns i els altres van fer sobre l’acord diferien: segons ERC, l’1-O quedava fora de la malversació tal com era redactada en el nou codi penal; per al PSOE, podia encaixar en la modalitat atenuada.

Amb la sedició derogada, si la malversació de l’1-O era l’atenuada, Junqueras, Romeva, Bassa i Turull tindrien l’opció de ser candidats a unes eleccions l’any vinent a tot estirar. Hi havia l’opció de la seva rehabilitació política. Aquell dia Gabriel Rufián deia que l’1-O no era delicte, que amb el nou codi penal no es podia perseguir per malversació. I tot seguit afegia que no podia assegurar pas què podrien “fer Marchena i companyia”.

El 15 de desembre, el congrés espanyol aprovava finalment la reforma del codi penal, sense la sedició, amb els nous desordres públics i amb la nova malversació. Però no va entrar en vigor fins el 12 de gener. I quan feia només unes hores que s’havia publicat, el jutge Pablo Llarena, en un moviment coordinat de la sala segona del Tribunal Suprem, deixava clar com s’havia d’aplicar en el cas del Primer d’Octubre. Perquè són finalment els jutges els qui han de fer-ho. I deia ben clar que era una malversació agreujada, que no calia que hi hagués un enriquiment personal per parlar de lucre personal, que n’hi havia prou de constatar que “feien un ús dels recursos públics com si fossin propis”, en una frase textual del fiscal que ha demanat set anys de presó per a Jové i sis per a Salvadó per malversació.

Aquella lectura de Llarena, que és la de Marchena, és la que preval. I per això Junqueras continua inhabilitat fins al 2031, Jové i Salvadó tenen una amenaça greu d’anys de presó i molts més d’inhabilitació, 32 i 27, respectivament; i encara han de venir els escrits d’acusació contra la trentena d’ex-alts càrrecs del govern pendents de judici al jutjat 13 i al 18. Quan finalment ha passat això, ERC s’ha quedat tota sola dient que els jutges espanyols fan una interpretació esbiaixada del nou codi penal, perquè el PSOE, amb qui van pactar els canvis legals, els respon que això ja se sabia, que l’1-O fou un delicte i que la justícia espanyola ho fa pagar. Valguin com a culminació de la història d’un engany les paraules del ministre Bolaños, el mateix que el 27 de juliol pactava amb la consellera Vilagrà “l’acord per a superar la judicialització”. Deia Bolaños a propòsit de la greu acusació contra Jové i Salvadó, el nucli dur de Junqueras: “És la constatació que els fets que van ocórrer el 2017 a Catalunya eren delicte el 2017 i continuen essent delicte el 2023. Potser la pregunta avui seria per a aquells que van dir que amb la reforma del codi penal es despenalitzaven aquests fets.”