Del carro independentista i dels seus corsers

Tot el discurs unionista, tant el d’allà com el d’aquí, té com a únic propòsit tancar la política catalana dins la sala de miralls deformants espanyola. Com en un conte de Joseph Conrad on el protagonista es veu reflectit als miralls de la seva cambra, incapaç de fugir de si mateix i veure’s amb la distància que una situació familiar dramàtica li demana, això volen fer de nosaltres per impedir-nos saber qui som, com som, on ens trobem, i cap a on anem –només cal seguir el bombardeig als diaris barcelonins i a TV3 de les eleccions regionals de Madrid i la seva “importància” per al nostre esdevenidor. I les eleccions del 14-F, celebrades en una atmosfera neoautonomista dins l’ordre constitucional espanyol, no ens van ajudar gaire a sortir de l’emmirallament deformador.

És lloc comú –no reconegut expressament pels partits independentistes– que, des de les institucions, no es podrà fer la independència, car els faltaria la força principal: la gent mobilitzada al carrer, ara tancada al joc parlamentari. Programes, declaracions i esborranys de pactes propugnen un “nou embat democràtic per l’autodeterminació” (preacord ERC-CUP) o “l’exigència d’una negociació real amb el govern espanyol per a concretar com es pot exercir de nou i de manera efectiva el dret a l’autodeterminació” (Junts per Catalunya), però cap d’ells no posa, en primer terme, la recuperació del poder directe de la gent que obligués l’estat a negociar. Les jornades de l’octubre del 2017 van mostrar amb claredat que el moment històric els venia ample, a totes les forces polítiques compromeses amb l’alliberament nacional. L’estat d’excepció i la repressió que el va acompanyar van arraconar aquelles forces a una posició defensiva, que la recuperació eventual de les institucions (eleccions del 21-D) no va capgirar: ben al contrari, l’estat no va donar treva. Des d’aleshores, les institucions vigilades només van tenir una força simbòlica, que es va intentar de superar al carrer, arran de les sentències dels judicis farsa, amb noves onades mobilitzadores, en lluita directa contra l’estat: Urquinaona, marxa sobre l’aeroport, assaigs de control del territori pels CDR. Una dinàmica ràpidament estroncada pels partits independentistes mateixos, perquè no solament assenyalava els límits de l’octubre del 2017, sinó que superava el control partidista. Amb aquell estroncament, els partits projectaven damunt el moviment independentista les seves pròpies limitacions, que no s’avenien amb la capacitat de resposta demostrada per la base mobilitzada contra la repressió de l’estat; i, no contents encara amb aquella mostra de feblesa, van abandonar les lliçons ofensives que expressaven aquells nous moments de lluita, els continguts profunds dels quals, procedents del poder col·lectiu iniciat l’1-O, els portaven als límits de les pròpies forces. No va ser així i, per repartir equitativament les responsabilitats, podríem dir que, si el govern de Junts pel Sí va ser responsable, en última instància, del fiasco de l’octubre de 2017, ERC i la CUP, en graus distints i a la seva manera, ho van ser de la desautorització d’Urquinaona, de la frenada del Tsunami i del desarmament dels CDR: el mot “violència”, inequívocament tenyit d’ideologia d’ordre constitucional, mentre els guàrdies ens atonyinaven de valent, va fer el seu fet a consciència. Atrinxerats en les seves febleses particulars i enxubats de préstec en unes institucions intervingudes, els grans partits independentistes van trobar, seguidament, en les batalles fratricides el terreny on descarregar la seva impotència per a dirigir el moviment. Unes batalles que venien de lluny i que eren, ara ho veiem, el pas necessari per a tancar-nos en la sala de miralls deformants espanyola.

*  *   *   *

En temps de tripartits, un dels insults que sovintejava entre convergents i republicans era el d’estar més o menys venut als espanyols per interessos particulars. De “venuts” a “vençuts”, la diferència era una ce tan trencada com les hostilitats entre amics, veïns, familiars, contertulians i tota la fauna polititzada del país. Que era legió, més o menys com ara, si fèiem cas del que corria per llocs i blocs. Tanta abstenció referendària i electoral, arran de l’estatut capolat, mentre disposàvem –com ara, si fa no fa– de més comentaristes i analistes per ratlla d’internet que electors farts d’acudir a les urnes a fer el préssec. Però el cert és que la guerra al carrer, als mitjans, a la xarxa, tenia un paral·lelisme inquietant amb la que hi havia entre els partits. I no semblava pas que es tractés d’una vulgar comèdia de lluita lliure americana. Els que pensaven que, si les coses anaven mal dades per al nou tripartit, ERC podria refer els ponts trencats amb CiU, millor que s’ho fessin mirar. El greuge d’una part era tan xardorós com desfermada l’ambició de l’altra; i amb passions d’aquella magnitud, exposades a la llum del dia, els partits revelaven una condició humana que, lluny de sensibleries inútils i de reduccionismes mecanicistes, resultava més amenaçadora que no pas tranquil·litzadora. Arrosseguem, doncs, una disputa que abastava des de mesquineses de cadira i sou dins l’administració autonomista fins a estratègies pírriques de supervivència que debilitaven la necessària unitat –la mateixa que ara necessitem per a continuar donant guerra a Europa.

Com que el moviment independentista no pot deixar de generar energia, perquè respon a un canvi històric que es pot malgastar però que ningú pot capgirar, bé li cal invertir-la segons les circumstàncies: des d’una lluita constant i quotidiana contra la repressió fins a unes eleccions amb regust, com hem dit, d’ordre constitucional espanyol. En aquest estadi entre la resistència parcial i la resignació neoautonomista, la massa de gent que va fer l’1-O i va obligar els partits a baixar a l’arena de la independència, ha estat convertida en base electoral, el vot de la qual pot ser interpretat com bonament li plagui a cada partit, segons una casuística particular de supervivència a curt termini. Però les condicions perquè hi hagués aquest trànsit de l’1-O al neoautonomisme ja es van dibuixar en la jornada del 3-O, quan un moviment amb traces d’insurrecció civil no va fer el pas de posar l’estat espanyol a la defensiva davant del món enfront de les mostres més infames de la demofòbia espanyola. Vàrem perdre set dies fins el 10-O; seguidament, se’n varen perdre disset més fins el 27-O; i aquell dia vàrem fer sortir a la llum l’autèntic caràcter del país: massa “legalista”, massa “democràtic”, massa “català” –avorrit i murri, seriós i limitat, formal i claudicant. (Admetem, però, que els temps no estan per passions –vull dir, autèntiques, de les que desfermen el cos i confonen l’esperit. La passió ens retorna a un estadi primitiu: ja som massa antinaturals i no les tolerem, les passions. En contacte amb la voluntat, la passió mena a la tragèdia. Els contemporanis no podem mirar la tragèdia cara a cara. Gastem voluntat al gimnàs per castigar-nos el cos. Adobem l’esperit amb cervesa davant el televisor. Si la tragèdia ja no ens pot purificar, tampoc les passions no ens poden corrompre. A falta de passions, és el seny, que ens vol corromputs. Més que mai, ser civilitzats significa ser enraonats. Si més no, els catalans del Principat.)

En definitiva, l’expressió del poder de la gent que va fer l’1-O ha degenerat en la cridòria d’un públic de graderia, més o menys agitat segons ocasions i humors, però que participa com a convidat en la cursa actual. Parlem-ne, de la cursa.

*   *   *   *

En el carro independentista mal dissenyat (Junts, ERC, CUP) –l’ideal seria una quadriga, si les entitats anessin a l’una–, els papers previsibles estan, ara com ara, invertits: a Junts, que per força i experiència hauria de ser el corser que estira el carro i l’estabilitza, li ha entrat pressa; a ERC, que hauria de ser el corser veloç, li agafa per la marxa lenta; i la CUP, que hauria de ser el corser que assegura el carro a les voltes, es venç cap a un costat; i els corsers no fan cabal del Consell per la República, que n’hauria de ser el conductor, amb la qual cosa el carro no té la rapidesa, la seguretat i la resistència necessàries. Si ho traslladéssim a les funcions polítiques dels tres corsers de l’independentisme, els papers quedarien repartits d’aquesta manera: Junts recuperaria el carrer desmobilitzat; Esquerra mantindria el torcebraç amb l’estat; i la CUP sortiria a propagar el programa social del nou govern. Ara bé: aquest repartiment de tasques exigeix un estat major que estudiï les condicions de la cursa, la velocitat i la resistència dels corsers, i la manera que el públic deixi la graderia i baixi a enderrocar els obstacles posats per l’enemic al pas del carro. Però, en aquest supòsit, l’experiència frustrada de l’octubre del 2017 i les mesquineses partidistes no hi són per a res a l’hora d’impedir la unitat d’acció entre institució i carrer, entre gent autoorganitzada i partits, entre partits i Consell.

Junts té experiència juridico-política, quadres administratius i funcionaris, professionals liberals, i una massa heterogènia de seguidors i votants en tots els àmbits socials que haurien de garantir la capacitat de lligar rigor, eficiència i solidesa a la nova empenta independentista. La part estabilitzadora o “compensatòria” amb la resta de corsers hauria de ser admetre els ítems indispensables del programa de xoc social del futur pacte de legislatura –cosa que implica replantejar-se la relació entre les esferes pública i privada; una reforma de l’administració –cosa que implica fer-la transparent, accessible i eficient; i una disposició igualitària amb els companys de cursa –cosa que vol dir esbandir les escorrialles d’un passat autonomista massa feixuc, clientelar i autosuficient. La sedimentació d’interessos postconvergents no serà fàcil.

Esquerra ha de començar per superar el desequilibri públic i manifest en què viu, escindida entre el desfici pel poder neoautonòmic i la melsa amb què acara la nebulosa negociadora amb un estat que no perd pistonada en repressions i dilacions. Per a restablir l’equilibri al seu si, Esquerra s’haurà de depurar d’antics greuges autonomistes, propis d’un partit menor, i fer-se un partit gran desterrant el discurs i la imatge febrils de qui sembla que ja comptabilitza el botí; finalment, si accepta que estirin el carro corsers d’un nervi i resistència distints dels seus, haurà de mesurar bé l’agilitat, la capacitat mediadora i el personal competent de què disposa per a mantenir una cursa amb revolts inesperats. El preacord signat amb la CUP em sembla que està per damunt de les possibilitats de programa i de gestió social d’ERC i, alhora, massa hipotecat nacionalment per les citades negociacions amb l’estat –una vella tàctica pujolista de falsos pactes entre iguals que la política repressora de cada govern de Madrid ha fet inservible des del setembre del 2017.

Amb la vènia pel protagonisme importú, i contra el que pretenen alguns, la CUP, amb molt bon criteri, no em sol fer gaire cas. La setmana passada els recomanava que deixessin de perdre el temps al parlament i, ara, amb el vot a Aurora Madaula per a substituir Jaume Alonso-Cuevillas a la mesa de la cambra, escombren de cop els càlculs especulatius d’ERC i faciliten –per no dir que greixen– el tracte entre els socis independentistes majoritaris. No em sembla pas un fet menor, però per arribar a aquest punt potser hauria estat millor restar humilment a l’espera que els socis grans s’entenguessin entre ells: al cap i a la fi, l’afer Cuevillas –que ha actuat pròpiament amb mentalitat de lletrat de la cambra abans que com a diputat independentista– ha permès a Junts reforçar la seva imatge de dipositaris de la fermesa independentista enfront del xec en blanc de dos anys concedit a l’estat en el preacord ERC-CUP, cosa que a ERC li dóna aire, però que a la CUP li hauria d’importar si vol neutralitzar el relat que s’ha decantat massa cap a posicions dilatòries en matèria nacional. Sigui com vulgui, la pressa de la CUP per fer un preacord amb ERC que resolgui nominalment la seva basculació entre activisme i parlamentarisme demostra que no ha sortit gaire escarmentada de l’experiència frustrant d’haver esperonat els darrers dotze anys –que tanta gent oblida amb facilitat– la marxa cap a la independència: caldrà recordar la sembra feta amb la consulta independentista d’Arenys de Munt del 2009? La resolució de participar el 2012, amb una sabata i una espardenya, i en contra de la dinàmica pròpia, en unes eleccions anticipades? La col·laboració decisiva el 9-N a costa de la seva reputació anticapitalista? L’elaboració agònica –en sóc testimoni– del full de ruta del 2015? La defensa exemplar de la seva seu el 20-S? I, last but not least, el compromís per a fer l’1-O sense garanties clares de fermesa tàctica i unitat estratègica dels partits grans? Decisions que van tenir un preu alt per a l’organització cupaire, en la via de trobar un equilibri difícil entre el parlamentarisme i la lluita autònoma al carrer, mentre descuidava, si no abandonava, espais d’agitació que li eren consubstancials, com el d’una base renovadora de gent jove disposada a prendre el relleu a les entitats esgotades després del cicle 2012-2017.

Contra el que pretén una opinió força estesa, l’audàcia amb què la CUP s’ha posat enmig dels dos partits grans revela una voluntat de servei al país per damunt dels interessos particulars, ben contrària a la imatge adolescent i entotsolada que propaga periòdicament la Confraria dels Pressing CUP. Esperem que aquesta generositat no afecti els seus equilibris interns quan la distància entre un pacte sobre el paper i la seva resolució a càrrec d’un govern neoautonomista passin factura. És ben sabut que sempre acaba rebent qui es fica en una baralla entre dos.