Del 21-T, amb ‘t’ de trampa

Al Whatsapp, que té els seus ritmes, encara ens arriben imatges aèries impressionants de la manifestació per a l’alliberament dels nostres presos polítics. Organitzada pocs dies abans i pam: el milió al carrer que no falla, tirant per baix. Hi som, hi serem, i per esborrar-nos del país que defensem i defensarem caldrà alguna cosa més que unes eleccions trampa.

Perquè el 21-D és el 21-T, per a aquesta humil secessionista: una Trampa oberta al mig del camí que ens recorda que no hi ha dreceres, per a desempallegar-te del regne d’Espanya. Perquè sols amb autocrítica no fem res: cal recordar sempre, sempre, contra quina mena de monstre l’encertem i ens equivoquem, i que, per més malament que ho haguem fet –autocrítica en grau major, va–, ho hem fet prou bé per a constituir l’amenaça creïble que ha despertat aquest monstre de la letargia, amb tots els seus tentacles i incomptables caps. L’únic que els falta per entendre és que, a cadascun dels puntets de les fotos aèries que no gosen mirar de cara, ja ens han perdut per sempre.

De nou, per superar la trampa, només ens tenim a nosaltres. I, amb tot, aquí som, davant el forat, recomposts ràpidament després de l’enrabiada: cal anar-hi. Com a la vida, quan més collat estàs, més pragmàtic et tornes. No hi ha cap altra opció que anar-hi, baixar al pou i sortir-ne amb tota la força i tota la ràbia. Sortir-ne per a continuar on ho havíem deixat: jo no n’esperaria cap més victòria. Perquè en el 21-T, contra l’independentisme, encara hi concorrerà un adversari més que en el 27-S: la Unió Europea, que és qui s’hi juga els calers.

El 27-S, l’estat espanyol, posant tota la carn a la graella –carn i vísceres i budells– va esgarrapar 1,6 milions de vots clars de 5,5 milions de votants potencials. Per tant, no és difícil de pensar que si s’ha deixat convèncer per posar-nos la trampa és perquè, a canvi, té garantida l’ajuda dels qui l’hi han fet parar. L’ajuda pot consistir, pensant bé, a fer entrar en campanya –encara més– els peixos grossos de la UE, endurint-ne l’hostilitat i l’amenaça, i si malgrat tot l’independentisme encara guanya, no reconèixer-lo el 22-T amb la matemàtica que es vulguin empescar. Vull dir amb això que oh, oh, plorem tots, no ens en sortirem, ningú no ens estima? I ara! Amb això vull dir que el 21-T encara tenim un al·licient més per a votar en massa, que és fotre un sonoríssim clatellot a la UE, consolidar el seu malson en xifres i que ja pugui dir missa davant el món.

Conscients de la trampa, doncs, des de l’independentisme tampoc no cal afegir-hi més paranys. Servidora és de la minoria que considera que una llista conjunta era un parany auto-imposat. Del 27-S vam aprendre que tu pots treure 65, 68 o 72 escons de 135 –que són un puto miracle contra la campanya de terror de l’estat–, i encara t’has de sentir dir des del primer minut que sí, que ja, ja, però que no heu guanyat en vots. ‘Ni hiu guinyit in vits, ni hiu guinyit in vits’, és que la cançoneta se’t clava. Per a guanyar en vots, calen més votants. I d’on surten més votants? En aquesta columna ho tenim clar: dels fets de l’1-O, que van sembrar dubtes en moltes persones que no havien dubtat fins ara. I de la repressió de l’estat no és igual que te’n vulguin convèncer uns ‘indepes’ ploms, que veure-la en viu a la teua escola o sentir-la a la pròpia carn.

Quant fa, dels fets de l’1-O? Amb prou feines un mes i mig. A algú-que-tot-just-ha-començat-a-dubtar-de-l’estat* fa un mes i mig, diguem-ne AQTJHCDE*, no se li pot exigir el mateix esforç que als convençuts que votaríem un Gremlin de president, si calgués, mentre tingués de programa consolidar la república. Dic això perquè només des d’una mentalitat d”indepes’ convençuts se’ns pot acudir que un AQTJHCDE vibraria amb la poesia de la unitat, la llista de país, el junts per tal o per qual, amb uns codis i uns simbolismes pensats per a l’autoconsum i que només ens commouen a nosaltres. A un AQTJHCDE que no ha considerat la independència fins fa un mes i mig se li ha d’oferir més opcions que un plat únic, l’agafes o el deixes, altrament seria convidar-lo a canviar de restaurant. Fem-ho fàcil a qui més ho necessita, que als dos milions de convençuts no cal convènce’ns de res.

I a l’estranger, per a qui li preocupi, com el 27-S van saber sumar els blocs del sí, del no i del tampoc, el 21-T sabran sumar els vots del 155-per-acció, del 155-per-omissió, i els de la república. Recordem, de nou, que tenim un adversari més que el 27-S, i del 27-S també en podem deduir el preu de dividir per tres la pasta de la campanya, els espais electorals i el temps de micròfon als debats. Aquesta columna s’alegrarà que a les teles no torni a passar com amb JxSí, que el nostre Romeva, interpel·lat sistemàticament sobre accions de CiU, perdia tota oportunitat d’explicar el projecte transversal a qui menys el coneixia. Dit això, també cal ser realistes: si no hem de ser capaços d’aguantar el debat públic i madur entre ‘indepes’, és que potser no estem preparats per a ser ni on som. I si la por de la discrepància ens distreu d’allò que compartim, que és tant, tantíssim, i tan gros, mal senyal, perquè les dificultats tot just acaben de començar. De manera que no ens posem nerviosos, que qui ho ha d’estar més en aquesta contesa no som nosaltres. Ja n’anirem parlant.