Deixo el rap perquè m’he fet ric

Quan tenia catorze anys i estudiava segon d’ESO, el Víctor, cap del Departament de Català de l’institut, va organitzar una trobada de glosa entre instituts dels Països Catalans. No em podia imaginar com em canviaria la vida. Tot i que la glosa mallorquina és cantada, jo, conscient de les meves limitacions musicals però amb facilitat per a trobar rimes improvisades, vaig decidir participar en prosa i sense cantar. Mentre els altres cantaven vuit versos, jo en rapejava trenta-dos, i això va caure en gràcia als professors i alumnes.

Aquesta experiència em va obrir les portes al rap. Vaig ser convidat pels instituts de Picassent i Torroella de Montgrí amb totes les despeses pagades per mostrar els meus versos, i vaig fer els meus primers amics gràcies al rap, com la Berta Llos Casadellà, guanyadora de la darrera edició del combat de corrandes de Montagut. Després, el meu institut va convidar Mateu Xurí, el millor glosador del món, a fer una batalla amb mi, rap contra glosa. Mateu em va adoptar com al seu aprenent, em va portar pels pobles de Mallorca i em va pagar cada combat. Així vaig poder comprar-me el primer estudi de música.

A només catorze anys i vivint amb la meva germana de vint-i-quatre, vaig tenir discussions sobre els diners que guanyava amb això, perquè no els aportava a casa i els guardava per al meu somni musical. Dos anys després, a setze anys i després d’autoproduir-me tres discs, Joves per la Llengua de Mallorca va editar-me un LP amb el meu amic Swing, el primer disc de rap en català des de Mallorca, amb la col·laboració de Tomeu Penya.

A partir d’aquí, Pau Llonch, cantant d’Atversaris, em va descobrir i em va contractar al Casal Popular de Sabadell. Tenia setze anys i la música em seguia oferint llibertat i amistat. Quan en tenia divuit, Pablo Iglesias em va trucar per sortir al seu programa. Mesos després, em van detenir acusat de terrorisme, i així va començar una etapa de repressió que ha durat dotze anys, ja àmpliament explicada i a què avui no voldria dedicar ni una línia més. Em vull quedar amb altres coses. He autoeditat i tret al mercat setze discos. Rapers reconeguts de l’estat espanyol, com Kase O i ToteKing, han compartit la meva música. A setze anys, vaig formar part d’un cartell amb tota l’escena de rap català, que només érem tres grups: Atversaris, Rapsodes i jo. Però l’altre dia vaig ser jutge del concurs de freestyle en català, on es van presentar cent rapers. Com han canviat les coses.

He canviat una llei a Bèlgica, i m’han passat coses curioses com que estudiants de dret em reconeguin pel carrer perquè surto als seus llibres de text. Hem produït un documental premiat internacionalment que denuncia que l’estat espanyol és el país amb més artistes condemnats a presó. Havia d’estar empresonat durant tres anys i vuit mesos, però vaig capgirar la situació. Durant aquests sis anys d’exili, no només m’he enfrontat a un estat, sinó que també he après dos idiomes i un nou ofici, menys feixuc que moure caixes de síndries a l’estiu, i que implica la creativitat de resoldre problemes. A més, he obtingut una gran resiliència gràcies al desgast de la repressió i al fet d’estar exposat contínuament a l’opinió pública.

Recentment, vaig pujar a l’escenari del Tingladu, on vaig poder agrair al públic i organitzadors el seu suport durant l’exili. He après que el millor que et dóna la música són els amics. A Vilanova vaig acomiadar-me del rap gaudint de la companyia d’amics que van venir de Mallorca per al meu últim concert i també vaig poder saludar i abraçar el respecte d’ídols de la nostra infància com Xavi Sarrià d’Obrint Pas.

Tot i que ja no tinc ràbia per a fer rap, vull seguir llegint, formant-me i implicant-me en projectes com la recuperació de la Casa Macià, la Plataforma per la Llengua o la PAH. És cert, tinc una bona feina que m’agrada i em permet gaudir d’una pizza cada cap de setmana. Tinc amics que m’estimen amb els meus defectes i patinades. Així com una família petita i desestructurada que ens ha ensenyat el valor de romandre junts. Recordo aquell nen de catorze anys, amb la mare a la presó, que mai va conèixer el pare i no entenia per què no podia ser com els altres. La seva mare, pare, àvia, tiets i avis es concentraven en la seva germana, deu anys més gran que ell. Aquell nen, que es creia invencible, ara el miro i el cor se’m fa petit. Però aquell nen ha crescut, s’ha fet ric, i ja no necessita fer rap per sobreviure.

A tots aquells que em voleu fer mal i menysprear tot el camí recorregut, sapigueu que des d’aquí se us veu molt petits.