30.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.03.2021 - 04:53
En la política catalana, fa temps que les formes llisquen pel pendent de l’espanyolització. El Parlament de Catalunya, per exemple, molts dies ja sembla un plató d’una d’aquestes televisions plenes de crits i insults que tant triomfen en aquell país, més que no pas una sala parlamentària. I de la mateixa manera com més va més consistència guanya l’habilitat d’esquivar el significat de les paraules. Aquestes darreres hores, per exemple, hem vist com la paraula “blindar”, en aquest cas referida a la llei Celaá, ara resulta que té accepcions que no es corresponen amb les que tenia fins ara. (Vegeu l’article d’avui d’Ot Bou). Però es veu que hem d’acceptar calladets que una llei blinda una cosa encara que els tribunals no accepten aquest blindatge i per tant quede sense efectes pràctics i no blinde en realitat res. Ens hi haurem d’anar acostumant, ves.
Per sort, contra aquesta pràctica, cada volta més generalitzada, sempre hi ha els fets. Sempre. Uns fets que no aconsegueixen de convèncer els qui no volen ser convençuts, això és evident, però que els posen en un cert destret a l’hora d’argumentar. I en posaré un exemple a partir de la decisió del municipi de Perpinyà de retirar l’expressió de “catalanitat” del seu logotip oficial.
Com sabeu, el nou govern municipal, a les mans de l’extrema dreta, ha decidit de substituir la frase “Perpinyà, la catalana”, de gran tradició històrica a la ciutat, per una insulsa “Perpinyà, la radiant”, que a més, d’ara endavant, serà monolingüe en francès. El batlle Aliot, del Front National, a la campanya va haver de dissimular, no tan sols pel que fa a la catalanitat, i va decidir de no presentar la seua cara més real. Fins i tot va arribar a posar la senyera als cartells electorals. Però ara, amb el govern local a les mans, es descara i fa palès fins a quin punt li fa nosa la catalanitat de la nostra ciutat. Tant que la primera mesura important de canvi d’imatge que escomet consisteix a esborrar-ne la diferència. A intentar esborrar-la, en tot cas, perquè això que vol fer no és gens simple.
I tot plegat, relacionant-ho per damunt de les fronteres administratives, ve a tomb de la campanya aquesta per a identificar el nacionalisme català amb el feixisme, que amb tantes ganes van fer circular un bon grapat d’individus fa unes quantes setmanes. Deveu recordar que, abans de les eleccions, si fèiem cas sobretot d’una certa esquerreta, el perill imminent per a Catalunya semblava que no era pas l’entrada de Vox al parlament sinó la conversió de l’independentisme en una mena de moviment d’extrema dreta, xenòfob, masclista i no se sap quantes coses més. La campanya no s’ha acabat ni s’acabarà mai perquè no té res a veure amb la realitat, sinó amb el fet d’imposar un relat que s’han tret de la butxaca sense gens ni mica de fonament. Però en dies com avui val la pena de posar els punts sobre les is.
I posar els punts sobre les is és dir que al sud i al nord el feixisme sempre ha estat contra la catalanitat. I avui també. Al sud perquè el nacionalisme espanyol té una arrel feixista que no es pot netejar. I al nord, on el nacionalisme francès no és necessàriament feixista per més nacionalista que siga, perquè el feixisme troba incompatible la catalanitat amb la defensa de França –i val a dir que en això té raó.
I no parle d’històries passades o remotes, sinó de la nostra vida. Que a Miquel Grau l’assassinaren a Alacant perquè duia una senyera. Els feixistes. I a Joan Fuster li van posar bombes, els feixistes, a Sueca perquè escrivia allò que escrivia i perquè va obrir els ulls a la nació. I a Guillem Agulló li van clavar un ganivet al pit, els feixistes, a Montanejos perquè era independentista i antiracista. I la bomba contra la revista El Papus la van posar feixistes. I el qui va agredir Jordi Borràs era un feixista. I les agressions contra casals populars de tot el Principat les han fetes els feixistes. Com els feixistes han estat al darrere de tots els incidents violents que han passat a Palma per la retirada de l’infame monument de la Feixina. I també, començant pels de la plaça d’Artós i continuant pels escamots nocturns dedicats a arrencar les mostres de solidaritat amb els presos, han estat al darrere de la violència desencadenada després del Primer d’Octubre.
Cal dir-ho ben clar: no hi ha cap mostra de catalanitat que no desperte automàticament l’odi dels feixistes. I el batlle feixista de Perpinyà, doncs, no fa sinó rematar el quadre, posar-hi la darrera pinzellada, per si encara algú en tenia cap dubte. Aliot, en definitiva, demostra amb el seu gest de manera inapel·lable que la catalanitat repel·leix el feixisme com l’alfàbrega repel·leix els mosquits. I que això passa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. D’una manera demostrable. Amb fets. De manera que ja està bé de romanços i històries…
PS1. Sobre això, és molt educatiu de fer una cerca a Google per a observar com el diari espanyol El País és el principal i més insistent instigador de la campanya. I precisament sobre les pràctiques d’El País he llegit fa poc un text interessant, Patriotic Journalism in Fake News Warfare: El País’ Coverage of the Catalan Process, que signen els professors Lluís Mas-Manchón, Frederic Guerrero-Solé, Xavier Ramon i Laura Grande, i que deixa el diari madrileny amb totes les vergonyes en l’aire. Si us interessa, el podeu descarregar en aquesta pàgina.
