‘Deixeu que condueixi la xiqueta’

Ja ho sabeu: amb aquella condescendència. És l’acudit de múltiple mal gust (ho solen tenir, les humorades: per això fan riure) que pregunta quines van ser les darreres paraules que es van sentir abans de l’explosió del Challenger.

Una pausa teatral… i sí: ‘Va, deixeu que condueixi la xiqueta.’

Hahahahahahaha, oi?

En un acudit, la grolleria, l’estereotip, la falsedat i etcètera són mecanismes útils, suposo, per tal d’activar la riallada.

El cas és que la frase punyetera m’ha quedat enganxada des que la vaig sentir (ja passa, de vegades, que melodies publicitàries, cançonetes insuportables, rodolins d’estar per casa insisteixen a perpetuar-se dins del cervell i a perviure-hi amb porfídia digna de millor causa), i aquests dies, que per coses visc immersa en la vida i les obres de l’esplèndida artista que fou Artemísia Gentileschi, em ronda com una mosca lenta i enganxosa de tardor.

Perquè d’aquesta dona que va viure a l’Europa del segle XVII, que va pintar per a nobles, burgesos, esglésies i corones, que va dominar el color i les textures i la llum i la foscor, que ens va oferir composicions esplèndides, moviment i escorços, que va tractar els temes coneguts des de perspectives noves, que es va retratar, amb naturalitat i destresa, com a al·legoria de la pintura (al·legoria arromangada, amb els quaranta anys fets, les mans esteses i els cabells esborrifats), d’aquesta artista grandiosa, en fi, ens en diuen, sobretot, que, quan tenia quinze anys, la van violar.

I és cert que va passar. Pitjor encara: després de l’atac hi va haver un judici, convertit en escarni públic de la víctima, amb tortura inclosa (a ella!), i una condemna ridícula per al violador (un pintor sense cap més història que aquesta). I és cert també que un dels seus quadres més celebrats (dos, separats per un grapat d’anys i el segon amb l’espasa més gran i la sang més forta i les celles més arrufades) és Judit i Holofernes, on mostra amb inusitada força la bíblica decapitació del general babiloni a mans de l’heroïna hebrea. I que s’ha volgut veure en l’obra mestra una venjança pictòrica d’aquella violació. I potser sí que va ser així. O potser no. (Posats a confessar, també us diré que ja m’estaria bé que ho fos, i que et mires el quadre amb un matís nou, ves, quan ho penses.) Però el cas és que, si ens quedem aquí encallats (per morbositat o per legítima indignació) ens oblidem del que és clau: que el quadre (els quadres) és (són) el que ja ha quedat dit unes línies més amunt i que potser ha passat desapercebut: una obra mestra.

Artemísia Gentileschi va haver de nedar a contracorrent perquè un món fet a mida dels homes (i que ‘deixava’ a les ‘xiquetes’, en tot cas, que es distraguessin en temes ‘menors’: alguns retrats, natures mortes) s’hagués d’acabar rendint a l’evidència del seu talent. I ho va aconseguir. Amb una força i amb una qualitat artística tan altes que avui ens continuen trasbalsant.

La pintura de Gentileschi no s’adiu amb els clixés ridículs que determinaven (determinen?) què encaixa o què no encaixa en l’art que fan les dones. Quan, a començament del segle XX, Longhi, el crític famós, va voler cridar l’atenció sobre la grandesa de les seves obres, no es va poder estar d’exclamar que com podia ser que una dona hagués pintat tot allò. No se’n sabia avenir i va deixar-nos una explicació significativa: ‘Ma questa è la donna terribile!’

És clar que la biografia compta, en l’obra d’un artista, i el caràcter, i tot. No és per la biografia, però, que Artemísia ens commou (com tampoc no quedem petrificats davant d’un Caravaggio perquè l’home fos un pendó). Ni és aquell atac miserable, la violació, el que marca la vida i l’obra de la Gentileschi, no: és l’art.

L’art.

Només cal permetre que parli per ell mateix.