Deixar-se travessar

No cal ser soldat de guerra per a deixar-se travessar en camp de batalla. Des que som vius ens hem anat recuperant d’innombrables guerres, de multitud de desastres, de la violència, de la traïció. El nostre cos és com un mapa amb una serralada de muntanyes rocalloses, una franja de depressió central, llacs tranquils, un cercle polar, una terra de foc. Milers d’accidents geogràfics que han quedat per sempre a la nostra cartografia. Potser això ho anem descobrint amb el temps quan algun dolor o altre ens fa tornar a obrir una ferida antiga que no recordem en quin moment va ser feta. L’altre dia el filòsof Paul Beatriz Preciado, convidat per la Biennal del Barcelona Pensa, deia que el nostre cos és un arxiu polític viu, un cos que transporta tota la historia de l’opressió, però també tota la potència de les resistències que ens han precedit. Deia que era sempre a partir d’aquest cos perforat des d’on pensàvem. Cada dia admiro més les persones d’aquesta espècie. Les que, un cop l’agulla ha produït la fiblada, volen saber-ne el perquè i prenen la seva experiència com a matèria d’estudi sense negar-la ni fugir corrents.

Penso en els qui són a la presó ara mateix, que han posat el cos darrere els barrots per haver desafiat un sistema. Han canviat la vida de llar per un espai asèptic –com si fos un institut de secundària, explicava Èric Vinaixa en un vídeo casolà després d’haver visitat la presó dels Lledoners–, on el ciment ha de fer baixada perquè els qui hi són tancats puguin veure una mica les muntanyes i no acabin tornant-se miops. També en els immigrants que posen el seu cos en moviment no se sap en quina direcció. Paul Beatriz Preciado mateix ha convertit el seu cos en un laboratori per expulsar-se d’un gènere femení que no considerava seu. Ell ha utilitzat la testosterona per alterar-se, modificar-se i pensar-se d’una altra manera. De fet, fa uns quants anys que vaig conèixer-ne la història i des de llavors no m’ha deixat d’inspirar. Que hagués decidit d’hormonar el seu cos com a dissidència, per posar de manifest que cap etiqueta no podria apropiar-se la seva vida. Fins i tot va haver de signar un document en què es reconeixia com a malalt mental per poder obtenir aquesta substància.

Precisament era Preciado qui l’altre dia anomenava aquestes persones que es deixen travessar com a ‘persones – conillet d’Índies’. Són les que posen la vida i el cos al servei de tot allò que volen desafiar. No pensen ni escriuen des d’un espai domèstic, sinó des de la intempèrie, sense sostre però també sense recer.

Deixar-se travessar: això fa, potser de manera més quotidiana, un artista. Posar la seva sang, la seva pell, el seu ofec, el seu anhel en joc. Per això crec que em sento bé entre artistes. Ho noto especialment quan els entrevisto. En aquell espai de la conversa de dos en què és possible, també per a mi, quedar al descobert. Aquella sensació de no tenir preparada la pregunta següent i que arribarà un silenci perquè deixaràs que la resposta de l’altre t’impacti i et desordeni. I no buscaràs desesperada el guió que et marcava com continuar. Et deixaràs caure. Però aquell buit us suggerirà alguna cosa nova perquè dues neurones o una mirada es trobaran com no ho havien fet abans. I tu diràs alguna cosa que potser no respondrà a la lògica, però l’interlocutor contestarà intuint-te i intuint-se i aquesta serà la vostra creació conjunta.

Darrerament he entrevistat tres artistes que m’han transmès això mateix. M’han explicat, arran de la seva obra, com la vida les havia travessades. Sònia Moll em parlava de les seves peces desencaixades que va reconstruir amb les columnes del llibre Beneïda sigui la serp. Marta Orriols, del dolor de la pèrdua que va motivar la seva novel·la Aprendre a parlar amb les plantes. L’artista Núria Arias m’explicava com els metges la van etiquetar i va estar anys prenent una forta medicació psiquiàtrica que l’anul·lava.

Tinc la sensació que només les persones que han vingut a deixar-se travessar, o que n’han après pel camí, viuen de manera autèntica. Saben suportar la ingravidesa. Són les bèsties sobiranes que ens permeten de descobrir, també a la resta, unes altres formes de vida. Perquè no cal ser un astrònom per a tripular naus en cerca de nous planetes habitables. Hi ha persones que hi posen el cos. Avui, un homenatge a les fletxes i a la sang que crea vida nova.