Deixar de ser com som

Poques persones com Blanca Serra m’han fet entendre la pràctica, tan catalana, de barallar-nos entre nosaltres. Com és que ho fem tant? Deia Blanca Serra, lingüista, ex-militant del Front Nacional de Catalunya, ara a Poble Lliure, en una entrevista recent a VilaWeb: “L’horror al conflicte va lligat amb la història de les agressions constants. No sé si ve de la religió, o del pensament burgès, però la idea és que cal entendre’s amb l’enemic. I fa gràcia, perquè després la relació no és bona entre els del mateix bàndol. I amb els altres sí? L’error és equivocar-nos d’enemic. El nostre enemic és l’estat espanyol. La preferència per a buscar querella entre nosaltres va molt lligada a la idea de tenir horror al conflicte.” És a dir, ens barallem tant entre nosaltres perquè ens fa por barallar-nos amb qui toca. Defugim el conflicte amb l’estat espanyol i el sublimem entre nosaltres. Pot haver-hi resum més perfecte d’això que ens passa? Tant barallar-se on no toca. Tant conflicte defugit. Dues cares de la mateixa moneda.

Poques persones com Martí Zuviria m’han ensenyat “el gran defecte dels catalans” (defecte que es troba exagerat entre les classes dirigents, sí, però que és de tots). Martí Zuviria és el protagonista de la novel·la Victus (la Campana) d’Albert Sánchez Piñol, mestre de mestres. Sánchez Piñol fa dir a Martí Zuviria, personatge real i de ficció alhora, idees com aquesta, que et queden a dins: “Vet aquí el nostre pitjor defecte. No saber el que volíem, més enllà de recrear-nos en el reducte de la petitesa. Això no, allò tampoc. Ni França, ni Espanya, però incapaços de construir un edifici polític propi. Ni resignats al nostre destí ni disposats a canviar-lo. Atrapats entre les mandíbules de França i d’Espanya, ens conformàvem a capejar el temporal. Per això suràvem com una barca a la deriva. Les nostres classes dirigents, en particular, eren el súmmum de la indecisió crònica, sempre a mig camí del servilisme i la resistència. Ja ho va dir en Sèneca: si un mariner no sap a quin port es dirigeix, cap vent li serà favorable. I quan penso en la nostra història, el que em ve al cap és la més angoixosa de les preguntes: què causa més malenconia: l’hauríem pogut ser” o el “mai ho hauríem hagut d’intentar”? Nosaltres patim de totes dues amargures. El problema dels catalans és que no han sabut mai què desitjaven, i al mateix temps ho desitjaven intensament.” (Victus, pàgina 129-130.)

Deixar de ser com som. A vegades, penso, la independència també servirà per a deixar de ser com som. Hi ha coses que cal no mantenir.