Deixa’m doncs que ara et descrigui les oques

Quan vaig comentar-te per telèfon
que acabava de veure un estol d’oques del Canadà
volant en forma de V just per sobre de la superfície del llac,
em vas preguntar si n’havia fet una foto.
Vaig dir-te que no, perquè tenia el telèfon a l’orella
mentre esperava que responguessis i també perquè
rarament se m’acut fer foto de res.
Deixa’m doncs que ara et descrigui les oques.

És el poeta Billy Collins a El dia de la balena, publicat per Godall Edicions el maig d’enguany. És l’inici del poema “Cabana vora el llac: Ontario”. El 5 de setembre el vaig sentir recitat pel seu traductor, Jaume Subirana, a la Llibreria Documenta, on es presentava aquest volum amb un repartiment de poetes, traductors i lectors de luxe, i on s’aprofitava per celebrar els deu anys de Godall Edicions. Intento no parlar aquí dels llibres en els quals he treballat, però de tant en tant em cal fer una excepció, perquè tampoc és just no poder comentar les lectures que faig per feina però que en acabat refaig per gust.

Subirana va llegir aquest poema, el va comentar i després el va tornar a llegir i el poema es va obrir com un ventall. Va ser més que un recital, va ser explicar com llegim. I això em penso que és el que fa més sentit que fem quan seiem en una llibreria a presentar el que hem escrit o traduït o editat, mostrar-ho primer i després dir com ho hem llegit. Dir com hem llegit el poema no vol dir explicar-lo, un poema no es pot explicar, s’ha de llegir, i és el que van fer Subirana i companyia, dir-nos com llegeixen la poesia de Billy Collins.

Deixa’m doncs que ara et descrigui com llegeixo Collins, diria per parafrasejar-lo. Em vaig quedar atrapada en aquesta primera estrofa i vaig anar a la versió original (és una edició bilingüe, la de Godall Edicions, com haurien de ser totes les edicions de poesia) i d’allà en va sortir la confirmació de la meva lectura. Només llegint-lo en català, a mi l’atenció se’m quedava enganxada a “em vas preguntar si n’havia fet una foto” i sobretot al vers: “rarament se m’acut fer fotos de res”. Amb això sol, i el que per mi és el vers principal del poema, aquest meravellós “Deixa’m doncs que ara et descrigui les oques”, en tenia prou per imaginar cap a on em volia dur Collins. Però en anglès, els tres versos que deia fan aquest diàleg: “you asked if I had taken a picture […] it rarely occurs to me to take a picture of anything. / So let me make a picture of the geese for you now”. I pensant-hi, tornant de la Documenta, se’m va acudir que en aquest diàleg, en aquests tres versos hi ha una definició de poesia que és també, és clar, una definició de literatura.

No m’ho ensenyis, explica-m’ho, diu Collins, i sembla que contradigui aquell “show don’t tell” de Hemingway, però en realitat tots dos diuen el mateix, perquè Collins el que diu és que entre una imatge i mil paraules, es queda les mil paraules, les mil paraules que podran fer néixer un munt d’imatges, tantes com lectors. I llavors ve aquest “make a picture” que Subirana tradueix per “descriure” perquè no pot mantenir el joc de l’anglès entre “take” i “make” i aquest canvi d’una sola lletra que altera del tot el sentit de l’acció. En anglès les fotos es prenen i Collins la vol fer; en català, com que ja les fem, el joc es perd, per això calen les edicions bilingües, perquè llegir poesia és anar i venir i distreure’s entre l’original i la traducció i fixar-se ara en un detall i ara en un altre.

Collins “fa” la foto i “fer” la foto és escriure el poema. I “fer” la foto és explicar què és escriure. Escriure és no fer la foto i confiar en la paraula. Escriure és l’equilibri entre no fer la foto sinó explicar-la i mostrar però no dir. Collins fa això: no fa fotos perquè “fa” fotos, i “fent-les” arriba la poesia, i dic arriba però no és una aparició, hi ha darrere un Collins que rumia, que pensa, que mira, que observa, que potser està quiet, assegut, fent un cafè, com en molts dels seus poemes, però pensa. Collins pensa la imatge i després la trasllada al vers i de la imatge i del vers surt el que n’ha pensat.

Després dels vuit versos de presentació del poema que us he reproduït al principi, en vénen vint que completen la peça fent una descripció de les oques que no és només una descripció de les oques. Les oques passen volant i se’ns enduen cap a un embarcador, i amb l’embarcador arriba un record al poeta i el buit d’aquest record. Si us ho explico us ho espatllo, així que us en poso un trosset:

L’embarcador, sí, amb uns quants escalons
que desapareixen en el llac i que facilitaven
als teus pares fer una nedada
en l’aigua freda abans de morir tots dos
en pocs mesos, com si en Jack seguís el pas de la Mary.

El poema continua. I és un Billy Collins en plena forma a vuitanta anys. Però jo vull tornar a aquesta foto que no es fa, que el poeta no fa, sinó que la “fa”, perquè a banda de ser una descripció de la poesia, i de la literatura, també és, si anem més enllà (o si no hi anem, segons com), una declaració d’intencions que fa molt de sentit en aquest temps d’ara. Un temps de fotos, d’imatges, de dir-ho tot amb píxels. Collins rarament pensa a fer una foto, ell la “fa”, i això fa néixer el poema. Ara aquelles oques són moltes oques diferents, tantes com lectors, i aquella V al cel cadascú la veurà al seu cel i amb la seva cal·ligrafia, i en triarà la llum, l’enfocament, tot, perquè un grapat de paraules ben rumiades per un poeta (i per un traductor) ens convidaran a fer-ho, a “fer” la nostra foto, a “fer” la nostra lectura.