Deixa’m parlar!

‘Les orelles són les úniques parts del cos sensibles a la virtut.’ Això ho va escriure el filòsof grec Plutarc una cinquantena d’anys abans de Crist. Un parell de segles enrere, un altre filòsof grec, Zenó de Citi, defensava que ‘la raó per la qual tenim dues orelles i una sola boca és perquè hem d’escoltar més i no parlar tant’. I Epictet de Hieràpolis ho completava dient, també força abans del suposat naixement, que si tenim dues orelles i una sola boca és perquè ens cal escoltar el doble i parlar la meitat.

De referències a la xarxa sobre l’art d’escoltar i sobre la necessitat de respectar els torns de paraula n’hi ha moltes més, però és clar que, darrerament, en aquest àmbit no progressem adequadament i que hem de millorar, i molt. Posem per cas que un ciutadà (independentista o no, pel cas tant hi fa) encara no ha decidit qui votarà a les eleccions de diumenge. I posem per cas que aquest dimarts, per mirar de sortir de dubtes, va optar per mirar-se el debat de TV3. És ben probable que decidís d’abstenir-se. Més que un debat, devia veure un reguitzell d’interrupcions, trepitjades, raonaments escapçats i vòmits verbals contra l’art de la conversa i del diàleg intel·ligible i intel·ligent. Ja no es tracta que els candidats tinguin la capacitat més que exigible d’escoltar-se i de rebatre’s de manera constructiva i aguda, sinó de facilitar que els espectadors (els que els han de votar i als quals es deuen) tinguin l’oportunitat d’escoltar-los a ells, perquè, si és que no hem perdut el nord del tot, la cosa consisteix a triar aquell que pensem que ens pot representar millor (o aquell que pensem que ho pot fer de la manera menys nociva possible).

Arribats a aquest punt, és interessant de preguntar-se si aquesta actitud els és pròpia i irremeiable o si bé és més aviat estudiada, assajada i alimentada pels assessors respectius. Ja fa temps que sabem que el diàleg perspicaç, en política (espanyola i no tan sols), cotitza a la baixa mentre els piulets manipulats i les mentides són els grans valors a l’alça. També sabem de fa temps que de les eleccions d’aquest 10 de novembre no en pot sortir quasi res de bo… i que el desengany és cada vegada més colossal, també. Però que sigui més rendible mostrar-se com un gran maleducat comença a fer angúnia. I que ens hàgim d’acostumar a un pati d’escola tan groller fa, si més no, pena. I, ep, no cal portar cap pin a la solapa de cap color concret ni cap carnet a la butxaca. Els clàssics ja ho deien fa més de dos mil anys: quina és la funció del polític sinó, d’entrada, la de saber escoltar?

I ja que hi som, tornant a la xarxa, i per als candidats i assessors que ho necessitin, hi ha grans manuals d’autoajuda en què s’expliquen tècniques ben eficaces per a aprendre (i per a ensenyar) a no interrompre. També hi podeu trobar mecanismes per, de manera educada, poder parar els peus a tothom qui tingui l’hàbit de no deixar acabar les frases dels altres. I finalment també hi ha referits un grapat de manuals de comunicació oral, de comunicació no verbal i d’eines educatives (això sí, sobretot per a mestres de primària), que poden ajudar a millorar la conversa en casos de classes o debats amb nens xerraires i cridaners que, en ple creixement, tenen ben poques ganes d’escoltar.

Un bon artista m’explicava fa uns quants dies, parlant de grups de música, que amb els anys s’havia tornat fan, sobretot, del silenci. Deia que les nostres orelles i el nostre cervell no havien estat dissenyats per a processar tant de soroll i que, per a destriar el gra de la palla calia, sovint, aïllar-se’n i escoltar, precisament, el silenci. Vaig somiar-lo, a ell i aquesta conversa (real), mentre, en posició horitzontal, quasi roncant i amb el portàtil a punt de caure del sofà, el debat s’acabava i en Grasset prenia les regnes de la pantalla. Drogat de lladrucs televisius, vaig buscar instintivament entrades a Ticketmaster per al pròxim concert de silenci. Eren cares, caríssimes, i, a sobre, ja no en quedava ni una…

Aleshores vaig desvetllar-me del tot i vaig anar cap al llit, que allà al sofà, a les fosques i amb la tele baladrejant, hi feia massa fred.

‘Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit’
(Montserrat Abelló)