Deixa-ho estar, fill meu, sigues espanyol

Els assaigs de la nova Catalunya autonòmica s’han acabat, la funció ja rutlla. Que Aragonès sigui president, que el govern es tecnifiqui i que Junts deixi de fer veure que no s’ha rendit és la manera de dir-nos que no hem d’esperar cap pas cap a la independència. Sense expectatives no hi ha decepció; sense decepció no hi ha alternativa; sense alternativa no hi ha incentius per a cap promesa, i sense promesa no hi ha res més que rendició. Intel·lectual i espiritual. Per això, abans que l’autonomisme i la concòrdia no hagin pogut fluir tranquil·lament, ha calgut domesticar la CUP, desmantellar l’entorn de Jordi Graupera i posar de president un independentista dur que es limités a no fer res. I sí, per liquidar les alternatives ha calgut repressió, però sobretot connivència i deixadesa. La CUP va creure que podria menjar-se els comuns i gairebé s’hi ha mimetitzat. Primàries és pols i gairebé tots els arquitectes se n’han desentès. I el president Torra és un piulador abrandat, però el seu govern és qui més durament ha reprimit l’independentisme.

Els indults són l’estocada d’aquesta castració d’esperances i els espanyols ho saben i per això els aproven. No és tan sols que els indultats sortiran de la presó mentre hi entra la gent. És el camí. Per arribar fins als indults, la classe política ha hagut de desar la independència al calaix; per desar-la ha hagut d’emblanquir l’autonomia; per tornar a l’autonomisme ha hagut de deixar la gent òrfena; i per deixar la gent òrfena l’ha hagut de reprimir. Mentre alguns ens titllen de marcians per defensar les idees que van dur-los a la presó, la gent és a mercè d’una justícia espanyola enfurismada pels indults, no tan sols sense cap perspectiva d’independència, sinó amb el conflicte ofegat i maquillat pels seus propis dirigents. Tres mil independentistes sense poder orgànic ni cadira ni altaveu. Més que la concòrdia, ara s’acosta una carnisseria a l’ombra de les galtes dels partits. Espanya intentarà d’arruïnar-nos o engarjolar-nos o comprar-nos o capar-nos un per un. El cas vergonyós d’en Marcel Vivet només n’és una mostra.

Quan diuen que ha començat una nova etapa a Catalunya volen dir que la maquinària els ha funcionat i que per defensar el que defensàvem haurem de fer com més va més sacrificis. És una advertència. Com que ens hem deixat trinxar políticament, ara escuraran la resta. Els indults no són cap acte de generositat ni de valentia. Són la llei d’amnistia del 78: tot és oblidat, però el tot el decidim nosaltres. Per això Jordi Sànchez diu que “deixem de mirar enrere” i Oriol Junqueras diu que “mirem al futur”. Els indults són un pur càlcul electoral: el PP pot governar d’esquena de Catalunya, però el PSOE no. I punt. I són una jugada rodona per al llegat de Pedro Sánchez, que haurà apaivagat l’independentisme i haurà evitat la sentència d’Europa amb els presos encara a la presó. Dir que els indults són una petita victòria per a l’independentisme és un insult a totes les generacions que pagarem la factura de la vostra reculada.

Perquè pagarem el cost de no haver fet la independència quan tocava, però pagarem sobretot el relat que s’ha imposat per a justificar tot el que ha vingut després, perquè fa la feina als espanyols. La llengua i la cultura pagaran la desnacionalització de l’independentisme, per començar. I el consens sobre la legitimitat de la independència pagarà el preu d’haver imposat que no som prou. Però el pitjor ve ara: la manera d’esmicolar del tot la possibilitat de l’alliberament és convèncer la gent que no paga la pena assumir els riscs que comporta fer la independència. Aquí desemboquen tots els arguments que han apuntalat la retirada. Que no podem imposar res sense una majoria molt forta a l’àrea metropolitana. Que no som un país ocupat sinó una regió maltractada. Que la unilateralitat és excloent. Tot això va a petar al mateix lloc: cal governar el mentrestant, l’autonomia no es pot desatendre. I això, al seu torn, alimenta la il·lusió que la independència és un anhel legítim, però mentre no trobem la manera d’assolir-la, dins d’Espanya es pot anar tirant.

Aquest relat, abonat per Esquerra però també per Junts i la CUP, reforça la tesi que l’opressió espanyola no és palpable en termes materials i concrets, que és un dels arguments clàssics de l’esquerra caviar i de l’espanyolisme en general. Els catalans vivim en un país benestant, a redós de la pau europea, amb problemes de desigualtat com a tot arreu d’Occident, però sens dubte amb privilegis davant un món assolat pel patiment, i no tenim dret d’obligar el país a sacrificar tot això en nom d’una bandera o d’una cultura o d’una llengua o d’una identitat que és una cosa intangible, burgesa i evolutiva. En darrer terme, aquest relat que diu que no estem tan malament, o que no podem comparar-nos amb opressions pitjors, o que l’autonomia és tan valuosa, porta a la conclusió que no paga la pena córrer riscs ni fer sacrificis. Per què cal exposar-se a la repressió, si és tot una mera desavinença que es pot resoldre amb quatre duros i més democràcia?

Això és una nació que mira de destruir-ne una altra. El problema de la independència és que s’han de córrer riscs, i el problema d’haver arribat tan lluny el 2017 és que ara s’han de pagar contínuament si no volem que ens facin miques. Això va veure-ho el govern el 2017, com un elefant a les reunions més decisives: caldran sacrificis. I van prendre una decisió: nosaltres no els volem. Però Espanya avança, la història avança, indiferent a la voluntat de quatre dirigents superats pels esdeveniments, i la veritat ja era llavors irreversible: caldrien sacrificis per a continuar però també per haver arribat fins allà, i ells mateixos els haurien de pagar independentment de si cedien o de si continuaven endavant. I van pagar. Amb la presó. D’aleshores ençà, els polítics que han pagat presó i els qui han cregut que després els tocaria a ells han maldat aferrissadament per canviar el relat i, fent valer el sacrifici, crear un miratge nou que simulés que tot es podia aturar. Ho han fet davant de la mirada perplexa de la gent que pressionava perquè s’arribés fins al final, havent entès que la piconadora avançaria igualment.

I la piconadora ha avançat igualment, és clar. Per això calia no desaprofitar el 3 d’octubre (què dic, el 3, el 2) i per això calia no acatar el 155. Per això calia blocar-ho tot i no renunciar a la investidura de Puigdemont. Per això tenia sentit restaurar el govern. Per això tenia sentit protegir l’escó del president Torra. Després del 2017, en cada renúncia a la confrontació, els polítics independentistes han anat rebaixant la línia vermella: no, els sacrificis que això comporta no els assumirem. I en cada situació que desoïen el deure de plantar cara, el pes del sacrifici que no feien, del risc que no corrien, requeia a les espatlles de la gent, perquè el conflicte continua i l’ocupació espanyola roman i és inclement.

Quan he defensat que cal confrontar-se sempre amb l’estat peti qui peti, m’han dit sovint que és un plantejament inarticulat i buit, que no va més enllà de l’orgull o de la testosterona. L’origen d’aquesta crítica és precisament la idea errònia que la independència no és una urgència i que només es pot posar damunt la taula si hi ha un pla detallat. I és clar que cal organització per a fer la independència, però sempre que no plantes cara et dius a tu mateix i a la teva gent que és més assumible l’episodi d’opressió contra el qual t’hauries de rebel·lar que no pas els riscs de rebel·lar-t’hi. I si aquesta lògica es fa norma i es generalitza, transforma la mentalitat de la societat i el significat de la independència, com una taca d’oli que s’escampa i que fa malbé les estovalles. Rere el discurs que no és legítim imposar la independència sense una majoria amplíssima, i rere tot l’argumentari que s’hi ha ordit al voltant, hi ha un missatge per als joves, encara que sigui involuntari: deixeu-ho estar, surt més a compte que sigueu espanyols.

L’opressió d’Espanya sobre Catalunya té conseqüències directes i reals sobre la vida dels catalans, de tots, no tan sols dels més independentistes. La repressió n’és la cara més visible: si et manifestes, et poden arruïnar la vida. Però n’hi ha més. Que gent brillant se’n vagi a l’estranger o renunciï a dedicar-se a la política perquè el món o l’empresa privada els assegura més èxit i benestar també n’és una. La marginalitat internacional d’una regió com la nostra, rica i ben connectada, també. Que Barcelona sigui una ciutat com més va més provinciana i desgastada per elits econòmiques sense esperit social ni nacional, també. La invertebració territorial que directament se’n deriva, també. La decadència intel·lectual del país, també. Que gent creativa prefereixi desfigurar-se i escriure o parlar o cantar en castellà perquè creuen que els surt més a compte, també. Que gent compromesa s’acabi desentenent de la vida pública perquè li causa apatia o asfíxia i no veu marge de maniobra, també. Que els adolescents i la canalla perdin referents amb qui identificar-se perquè la llengua i la cohesió nacional s’aigualeixen, també. Que la producció literària o cinematogràfica o dramàtica d’aquest país sigui molt sovint incapaç de reflectir la gent del país, també. I podria continuar.

L’ajornament perpetu de l’alliberament nacional i no haver assumit la responsabilitat històrica de fer les coses quan tocava haurà fet que la nostra generació hagi de triar entre una idea postissa de comoditat i prosperitat —que serà connivent amb l’erosió i l’assimilació del país—, o bé la posició feixuga de nedar a contracorrent per evitar que Espanya se t’empassi, amb el risc d’amargor i d’hostilitat i d’ostracisme a què això probablement condemna. No sóc pessimista ni apocalíptic ni vull ser grandiloqüent, i crec que guanyarem. Però gràcies a la feina bruta dels partits, Espanya esmerçarà els anys vinents a convèncer-nos que assumir el sacrifici de guanyar no paga la pena perquè la prosperitat personal és possible en la fantasia de l’ocupació. I és partint d’això que els independentistes hauríem d’articular les decisions. En darrera instància, els arquitectes de la nova Catalunya rendida heu de saber una cosa. No ens fareu espanyols.