11.01.2023 - 21:40
Ahir es va filtrar que els presos d’Esquerra Republicana faran arribar al Tribunal Suprem la necessitat d’una nova sentència absolutòria en el judici al Suprem, una volta entre en vigor avui la reforma del codi penal. Jordi Cuixart i, amb matisos entre ells, els presos polítics de Junts, d’entrada han optat per desmarcar-se d’aquesta maniobra. Però ja hem vist algunes altres vegades com acaben anant-hi a remolc.
No entraré en els detalls jurídics. Sobre això, hi ha veus molt més autoritzades que la meua, com ara la de Sebastià Frau, a qui Andreu Barnils ha fet aquesta entrevista que publiquem avui.
Sebastià Frau: “L’error dels líders independentistes és participar en la farsa”
Tanmateix, del punt de vista polític i nacional sí que crec que puc dir i he de dir que aquesta nova jugada té conseqüències molt importants i molt negatives. Pràctiques i ideològiques. Perquè, comptat i debatut, tot això es resumeix en un intent de degradació efectiva del Primer d’Octubre, en la desarticulació com a fet polític, com a expressió de la sobirania catalana.
Els dirigents polítics del procés, pel seu interès personal de participació en les institucions, ara sacrifiquen definitivament la via europea, a força de reduir el Primer d’Octubre a un simple afer intern espanyol. Que finalment s’haurà resolt “entre espanyols”. Cosa que desarma completament el caràcter del Primer d’Octubre, que no es va fer per canviar Espanya ni per discutir-se amb Espanya sinó per anar-se’n d’Espanya. Per això es van defensar aquelles urnes.
Els exiliats –i ja veurem al final quants dels exiliats acaben essent els exiliats– és evident que la mantindran, aquesta via europea, que és la que sosté l’essència del referèndum com a pedra angular de la nova república catalana. Però el colp també serà dur per a ells. Perquè cada dia més seran presentats com uns esbojarrats i perquè la seua faena a Europa ensopegarà constantment amb el relat de Madrid, que posarà tota la força a fer creure que aquell episodi del 2017 –que es podran permetre el luxe de qualificar de lamentable– es va gestionar malament, però finalment ha estat tancat amb satisfacció de les parts. De la part espanyola, però de la part catalana també.
Tal com explica en el seu llibre Sebastià Frau, en realitat un dia o un altre havíem d’arribar ací. Perquè la divisió entre presos i exiliats en realitat amagava ja des del primer minut dos projectes polítics incompatibles, que, tanmateix, l’emoció dels fets no ens va deixar usar políticament. Vam abocar totes les energies personals i col·lectives a alliberar els presos i no a rematar Espanya, i així ens ha anat després.
Els qui se n’anaren a l’exili –i cal recordar que era previst que se n’anàs tot el govern, com una maniobra de país– ho van fer conscients que havien proclamat un estat independent i que, per tant, no podien acceptar de ser jutjats per les institucions d’aquell país estranger, Espanya, del qual s’acabaven d’independitzar. En canvi, els qui es van lliurar a les autoritats espanyoles reconeixien amb aquest gest que continuaven essent espanyols, que acceptaven de continuar essent espanyols i que, per tant, hi havia un marc jurídic que tenia el dret de jutjar-los i al qual se sotmetien, malgrat haver proclamat la independència dies abans. Ho disfressaven amb paraules i eslògans, és clar.
I això, acceptar que són espanyols, explica que no volguessen, ni els presos d’ERC ni els de Junts, traure profit de la presó i el judici del president Puigdemont a Alemanya –el judici del Suprem s’hauria hagut d’impedir després de la resolució de Slesvig-Holstein, perquè els fets ja havien estat jutjats en un tribunal europeu i amb un resultat molt favorable. I això explica també la submissió a les arbitrarietats judicials i a les humiliacions lingüístiques i de tota mena que es van veure durant el judici. I això explica, en fi, l’acceptació de l’indult com si fos una mena de gest magnànim del govern socialista espanyol, amb què contribuïen a la maniobra de disminuir la importància determinant de la resolució del Consell d’Europa.
Ara, igual com el 1977 l’amnistia va servir, sobretot, com a llei de punt final per als crims del franquisme, una sentència absolutòria nova contra els dirigents del procés servirà també de llei de punt final al règim del 78 i a Espanya. Intentaran així que siga tapada, i oblidada, tota la repressió viscuda, tota la culpa. Intentaran que s’amague i s’oblide la reacció violenta amb què es va frenar la voluntat popular dels catalans. Intentaran que s’inutilitze definitivament l’acció del Parlament de Catalunya com a representant institucional de la nació –les lleis de desconnexió, la proclamació de la independència. Intentaran que la proclamació de la independència no siga un acte de sobirania cap a la societat internacional, sinó simplement un episodi crispat de la vida política espanyola. De manera que la gravetat de tot això que passa és gran.
Dit això, també és veritat que totes aquestes coses avui les veiem més clares que mai i que sabem que les decisions dels líders no han d’arrossegar per força el país. Perquè la gent, malgrat tanta decepció, continua convençuda que el millor futur és la independència i perquè Espanya, a part de salvar els dirigents del procés per interès propi, no fa res ni farà res per canviar l’opressió sistemàtica sobre Catalunya i els grans problemes que això origina –ahir mateix el TSJC va imposar més castellà a una altra escola, amb un mètode nou que deixa en ridícul aquell famós blindatge tan esbombat per Gabriel Rufián. És a dir que el xoc, un altre xoc, tornarà a ser inevitable.
I haurem après moltes coses a l’hora d’encarar-lo. Hem après la importància de la llengua i la frivolitat i afebliment extrem que significa pregonar el bilingüisme. Hem après que reduir la nostra acció a les fronteres del Principat ens fa petits i ens espanyolitza. Hem après que prioritzar l’eix ideològic acaba sempre afavorint l’opressió de classe i nacional realment existent. Hem après que no es pot creure en la bondat de l’enemic i que Espanya és tota una sola cosa, mane el PP o el PSOE. Hem après que no podem refiar-nos gens dels partits polítics i que la gestió de l’autonomia és el principal obstacle per a la independència. Hem après que renegar de manera insensata del nacionalisme ens porta a un cul-de-sac, com explicava Joan Ramon Resina en l’acte que va fer dilluns amb subscriptors de VilaWeb. Hem après que el règim té mil maneres de reconduir la gent. I hem après, en fi, que portar a Europa i al món el combat per la independència és la gran garantia que podrem derrotar l’estat espanyol i fer-li mal i, en canvi, acceptar de romandre tancats dins seu per sempre és ja una derrota. No és pas poca cosa.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
