Més inversió pública, menys imposts: així seria una Catalunya sense dèficit fiscal

Sense dèficit fiscal, el pressupost de Catalunya d’enguany seria el doble que no el 2017. Aquesta és una de les conclusions que es deriven de la jornada “El pressupost de debò: la Catalunya sense dèficit fiscal”, que Junts ha organitzat avui a la Llotja de Mar per a respondre a una pregunta que molts catalans fa anys –si no dècades– que es fan: què podria fer la Generalitat si no hagués de suportar un dèficit fiscal d’un 8% del seu PIB anual?

18.650 milions més per al pressupost

Segons que ha exposat el diputat Joan Canadell, les xifres són ben clares: Catalunya tindria 18.650 milions d’euros addicionals per a reforçar l’educació, la sanitat o bé la inversió en infrastructures, de manera que l’economia catalana s’homologaria amb la dels països més rics del centre d’Europa.

Sense dèficit fiscal, segons els càlculs presentats, es podria augmentar el pressupost d’un 45% respecte del del 2021, fins a un total de 59.675 milions d’euros. Canadell ha dit que era una xifra dues vegades més gran que no la del pressupost de l’any 2017. “Si el 2017 s’hagués culminat la independència, el pressupost ara seria el doble” ha insistit.

Aquesta distància entre uns comptes amb dèficit i uns comptes sense dèficit s’eixampla molt més si tenim en compte el deute històric que l’estat espanyol manté amb Catalunya en matèria de finançament. Entre el començament de la dècada dels vuitanta i enguany, el dèficit fiscal s’ha mogut sempre entre un 7% i un 10% del PIB. Això significa que si enguany el dèficit fos d’un 8% –una estimació conservadora segons els registres històrics– Catalunya perdria 21.650 milions d’euros, que significaria un nou màxim històric.

Allau de finançament en sectors clau

Què es podria fer, amb tots aquests diners? Canadell ha dit que, per començar, es podria acostar Catalunya als objectius pressupostaris sectorials recomanats per la UE, amb mesures com ara destinar gairebé un 6% del PIB a educació (contra un 3,7% d’avui) i invertir un 3% del PIB en recerca i desenvolupament (el doble de l’1,5% d’avui). Són xifres allunyades de la realitat econòmica de la Catalunya d’avui, que s’acosten a les d’economies europees capdavanteres, com ara Alemanya.

Sector a sector –assenyalen els càlculs presentats per Junts– uns comptes sense dèficit tindrien un impacte diferencial en sectors clau per a l’estat del benestar que fa anys que arrosseguen mancances pressupostàries.

La sanitat, per exemple, disposaria de 4.500 milions d’euros més (un 38% més que no enguany). Això, segons Canadell, no tan sols permetria d’augmentar els salaris dels professionals mèdics, sinó que a més faria créixer les plantilles, contribuiria a eliminar llistes d’espera i augmentaria la inversió en els CAP.

Un altre sector que es beneficiaria en gran mesura d’aquests nous comptes seria l’educació, amb 4.400 milions d’euros addicionals (un 55% més que no enguany). Amb aquest augment pressupostari –ha dit Canadell–, es podrien reforçar les plantilles per a reduir el nombre d’alumnes per classe, finançar la gratuïtat de tota l’educació infantil i triplicar les beques i ajuts escolars.

Quant a la inversió en infrastructures, la fi del dèficit faria que l’administració catalana tingués 5.227 milions d’euros més per a obres públiques (un 67% més que no enguany). Amb aquesta xifra es podrien finançar durant els cinc anys vinents les infrastructures prioritàries que les cambres de comerç catalanes van identificar el 2019 com a clau per al creixement econòmic del Principat, entre les quals s’inclouen projectes com ara el tren orbital del Garraf.

D’acord amb els càlculs presentats, també es podrien afavorir àmbits històricament desfavorits. N’és un exemple la cultura, que creixeria fins a un 2% de pressupost, per complir una de les gran reivindicacions del sector.

Més inversió, menys imposts

Segons l’informe presentat a la jornada, l’absència de dèficit fiscal no tan sols permetria d’augmentar la inversió pública sinó també alleugerir la pressió fiscal sobre els contribuents.

D’acord amb aquests càlculs, l’administració catalana es podria permetre una reducció anual de 3.000 milions d’euros en la recaptació fiscal. Per al contribuent, aquesta disminució es traduiria en una reducció de l’IRPF a un 12%, una bonificació de l’impost de successions al 99% i l’eliminació de l’impost de patrimoni.

Impacte immediat en l’economia catalana

Canadell, citant xifres d’HC Castells, ha dit que l’alliberament de Catalunya del sistema fiscal espanyol implicaria un creixement econòmic entre un 8% i un 9% el primer any d’independència, entre un 13% i 14% els cinc anys següents i entre un 19% i un 20% a mitjà termini. Ha remarcat que aquest impacte en l’economia catalana es notaria tant a curt termini com a mitjà termini.

Quant a la desocupació, Canadell ha dit que es reduiria del 10% d’avui a un eventual 4% o 5% –una xifra més semblant a la de les principals economies europees. Això voldria dir crear 200.000 nous llocs de feina; el gran creador d’ocupació seria el nou estat, amb l’augment de la inversió pública. Aquest creixement de la demanda d’ocupació derivada del pressupost –ha dit el diputat– crearia un cercle virtuós que repercutiria en la resta de l’economia.

Els salaris també es beneficiarien de la fi del règim fiscal actual. Segons les estimacions dels experts consultats per Junts, la independència podria fer augmentar el salari mínim fins a 1.319 euros el mes; actualment és de 1.080 euros.

Aquest doble augment de l’ocupació i els salaris, al seu torn, repercutiria en les pensions, que podrien pujar fins a un 19%, segons l’informe presentat per Junts.

“Tot allò que fem en matèria d’estat de benestar té el llast l’estat espanyol”

L’acte l’ha tancat una taula rodona amb Germà Bel, catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona; Joan Casas, ex-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre del col·lectiu Economistes pel Benestar; Mònica Roca, presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona; i Guillem López Casasnovas, catedràtic d’economia de la Universitat Pompeu Fabra. El diagnòstic dels experts ha estat unànime: el dèficit fiscal és un llast per a l’economia catalana, i com més temps s’allargui més en pagaran les conseqüències les finances públiques.

Casas ha dit: “És evident que un 8% del PIB de dèficit és una xifra difícilment equiparable en fiscalitat internacional, indigerible en un món com l’actual.” I ha afegit: “La situació és difícil de resoldre, perquè a l’estat espanyol a tothom li està bé com està.” A parer seu, un dels àmbits en què més es poden apreciar els efectes destructius del dèficit és en l’estat del benestar. “Hi ha una relació evident entre els diners que es poden fer servir i l’impacte en el benestar de la gent“, diu. La cronificació del dèficit fiscal –explica– no fa sinó afegir tensió als serveis públics catalans, i deixa sols aquells qui no puguin pagar alternatives privades, amb una qualitat assistencial com més va més dolenta.

Germà Bel ho ha resumit així: “La pitjor conseqüència del dèficit és que les classes populars –la gent que necessita més els serveis públics– són les més perjudicades per les limitacions en la capacitat d’inversió pressupostària del sector públic.”

I López Casasnovas hi ha coincidit: “Quan els descosits són molt grans, qui pot se’n surt. Però qui no…” I ha afegit: “És una economia estressada, en què és la societat que ha de compensar les mancances del sector públic.” I, allargant la metàfora mèdica, ho ha reblat així: “Un poquet d’adrenalina va bé, però si tens massa estrès pots tenir un ictus.”

Mònica Roca és del mateix parer. “L’impacte immediat de la reducció del dèficit seria en benestar.” Tot i celebrar que la societat sigui més resilient, hi veu un perill evident: “Cada vegada anem més lligats a un llast que tenim.” I afegeix: “Els diners no fan feliços, però la manca de diners sí que fa molt infeliç. Ens trobem en una situació econòmicament molt complicada, i no podem disposar dels diners que generem.” Roca ha recordat que tres anys i mig de dèficit fiscal equivalen al total dels fons europeus Next Generation que ha rebut l’estat espanyol, uns 70.000 milions. I ha acabat dient: “Tot allò que fem en matèria d’estat de benestar té el llast del que passa a l’estat espanyol. Ens hauríem de preguntar on seria Espanya si no tinguéssim aquest dèficit fiscal.”

El dèficit torna al centre del debat polític

L’acte públic d’avui no és pas el primer que, aquests darrers mesos, s’ha dedicat al dèficit fiscal, una qüestió que ha tornat al centre del debat de la política catalana. Al febrer, la Cambra de Comerç de Barcelona, Girona i Sabadell i les patronals AMEC, CECOT, PIMEC i FemCat van alertar en un manifest conjunt sobre els efectes del dèficit fiscal en la competitivitat i resiliència de l’economia catalana, i van demanar una acció contundent per a fer front a un problema que qualificaren de crònic.

En aquell manifest, elaborat pel col·lectiu d’Economistes pel Benestar a partir de dades de la Generalitat de Catalunya, s’estimava el dèficit fiscal en un 8,5% del PIB català l’any 2019. Aquest percentatge és equivalent a 20.196 milions d’euros perduts en tan sols dotze mesos, una xifra que supera de 3.000 milions d’euros la de tan sols tres anys abans.

Quant a la posició del Principat en el sistema de finançament espanyol, una de les grans conclusions del document presentat al febrer és que, tot i ser la segona comunitat en aportació de recursos per habitant, Catalunya és tan sols la desena en matèria de recaptació de recursos per capita. Si es té en compte la diferència de preus entre comunitats, Catalunya cau al catorzè lloc del rànquing: és la quarta per la cua.

Això, segons el text, ha fet que la diferència entre el rendiment de l’economia catalana i el rendiment de l’economia de la resta de l’estat espanyol sigui com més va més gran. A partir de dades recollides per la Cambra de Comerç, el manifest denuncia que el consum per habitant a Catalunya ha augmentat de tan sols un 1,7% entre l’any 2000 i l’any 2019, que contrasta amb una mitjana d’un 8,6% a l’estat espanyol. En el cas del PIB per capita, la disparitat en aquest període entre Catalunya (+14%) i la mitjana espanyola (+17,8%) també és evident.