02.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.02.2018 - 08:14
Intentaré escriure aquest article amb la màxima prudència i deixant clar des del primer minut tant el meu respecte com la meua solidaritat total i absoluta amb totes les persones que són a la presó o a l’exili a causa de la repressió contra el procés independentista. No voldria que ni una sola ratlla de les que escriuré fos interpretada en cap sentit com res més que una anàlisi del que passa. Entenc que la perspectiva amb la qual s’encara un tema com la defensa jurídica d’una persona no pot ser en cap cas la mateixa per a algú que és a la presó i per a algú que no hi és. I entenc que només els presos tenen dret de fixar com ha de ser la seua defensa.
Dit això, crec que a la vista del temps que ha passat i de les constants actuacions judicials –la darrera, ahir– relacionades amb aquest cas, comença a ser lícit dubtar en públic de si la manera de defensar les persones implicades és la millor. I també crec que és lícit fer-nos la pregunta de cap on porta, en termes polítics, el model de defensa triat.
Davant la repressió política sempre hi ha hagut dues defenses possibles. L’una, la que s’ha practicat gairebé sempre, és mirar de fer una defensa també política. És la que han fet servir Pablo Hasél i Toni Albà aquesta setmana davant el tribunal que els jutjava, per posar dos exemples ben diferents. Aquesta posició parteix de la convicció que no s’ha fet res malament i que la raó per la qual un és portat davant el tribunal és eminentment política, per més revestida que estiga amb una fórmula jurídica. L’acusat entén que no és culpable de res, però al mateix temps assumeix que, exactament per això, la cosa més probable és que siga condemnat. I aleshores posa el seu enfrontament jurídic en el marc d’una causa política. Espera que el cost personal que puga tenir per a ell la condemna servesca per a incrementar el nivell d’enfrontament social i, en tot cas, confia a la mobilització que es puga generar la capacitat de resoldre el seu cas personal.
L’altra via, molt minoritària però que en el cas català és la que tothom ha seguit amb independència de la militància de partit, consisteix a cercar les escletxes del sistema judicial per aconseguir la llibertat, si cal negant allò que s’ha fet o prometent al jutge coses que de vegades podrien arribar a posar en qüestió la dignitat personal i política. Aquest model de defensa en la vida civil és viable i dóna resultat si tens un advocat molt bo. Un bon penalista troba sovint fórmules recòndites per a atenuar la pena o, fins i tot, per a negociar i aconseguir la llibertat, especialment si el seu client és una persona que els jutges perceben com a important. Entenc, vista la trajectòria dels advocats encarregats de la defensa, que s’intente anar per aquesta via, però crec que ara mateix poca gent deu dubtar que l’estratègia no funciona. Els qui són a la presó són tractats com a ostatges més que no pas com a presos. I, en aquest sentit, crec que quan es reclama realisme a l’hora d’assumir que Puigdemont no exercirà de president cal demanar el mateix realisme per a entendre i assumir que som davant una ofensiva política, la qual fa servir la justícia només com a mètode per a aconseguir els seus objectius. I que, per tant, és molt més eficaç respondre políticament.
Insistesc que això ho dic des del màxim respecte a cada pres i exiliat i que reconec en tot moment el seu dret a decidir la defensa que vol tenir d’acord amb els seus interessos. Però si la via triada no dóna com a resultat l’alliberament dels presos, o com a mínim tenim moltes raons per a pensar que no serà així, em sembla que aleshores també és raonable i correcte qüestionar l’impacte polític que la manera de conduir les accions de defensa jurídica pot arribar a tenir sobre el conjunt del moviment independentista.
Ahir Marta Rovira, sobre la qual he de recordar que pesa una amenaça tan concreta com intolerable i indignant, va dir que ERC no vol investir Puigdemont perquè ‘per nosaltres és fonamental que la investidura no impliqui improvisacions, que no es faci sense garanties, que sigui efectiva i que no impliqui conseqüències penals per a moltíssima gent’. Estic d’acord en les tres primeres coses, però la quarta, que tinga o no conseqüències penals la investidura, no es pot posar en el mateix sac. Simplement perquè això no depèn del parlament. Ni tan sols de les lleis. Ni de l’actuació dels diputats. Només depèn que un jutge decidesca que allò no es pot fer. I sobre aquesta base, quina garantia té avui cap membre del parlament que no serà detingut i empresonat les setmanes vinents faça el que faça?
Les acusacions contra Junqueras i Forn són falses, com tothom sap. Es basen en tipus delictius que no es poden aplicar a ells, com tothom sap. Però les conseqüències són ben reals, com tothom sap. Aquestes últimes setmanes hem constatat, més enllà del que seria imaginable, com s’ha degradat completament l’administració de justícia a Espanya. Ara sabem que poden fabricar de manera impune qualsevol acusació. La pregunta, aleshores, és quina garantia tenim que no faran servir l’amenaça com a mètode habitual a partir d’ara, no sols per a impedir qualsevol nou avenç des de les institucions catalanes sinó també per a revertir, sense oposició, el que queda d’autonomia? Amb quina base, per exemple, hem de suposar que, un cop apartats Puigdemont, Comín, Serret, Ponsatí i Puig, l’estat espanyol ja no intentarà modificar res d’allò que faça el parlament o el govern de Catalunya? Ho pot assegurar algú, això?
Entenc que una part de l’independentisme creu que amb la formació del govern i la retirada del 155 l’estat espanyol deixarà de fer servir els tribunals per marcar límits a l’acció política, i que aquesta és la raó per la qual cal sacrificar Puigdemont. Que s’acabarà la ingerència de la Moncloa en la gestió de la Generalitat i en els afers polítics catalans. Jo no crec que això passe, però estic d’acord que aquesta és una posició defensable i digna de debat.
Per decidir quin camí es tria, però, sembla que seria sensat de posar-se en la posició contrària, i espere que es reconega que aquesta també és una posició defensable i digna de debat. És a dir, si assumim, contràriament, que després de la investidura i la formació de govern l’estat espanyol continuarà perseguint judicialment l’independentisme, aleshores crec que seria prudent demanar-nos si, posant com a condició que la decisió a prendre no siga perseguida penalment, no deu ser que en realitat acceptem de ser governats des de Madrid. Perquè només necessitaran posar la línia d’amenaça allà on no vulguen que siga travessada per a impedir que tire endavant qualsevol gestió, proposta o decisió.
