Aquesta setmana he sentit vergonya de la nostra societat, en concret de la catalana. D’ençà de la manifestació convocada dissabte passat a Barcelona pel Sindicat de Llogateres (amb el suport de milers d’entitats) per recordar que l’habitatge no és cap negoci, sinó un dret, tot el que he llegit a les xarxes i en comentaris de notícies que versaven sobre el tema feia feredat. Carme Arcarazo, la portaveu del sindicat, ha estat objecte d’un linxament injustificat i lamentable. Alguns s’han servit d’un menyspreu desgastat amb tuf de naftalina masclista, anomenant-la la nova Ada Colau. L’acusen de ser massa benestant per a defensar causes socials: que si va estudiar batxillerat en un dels col·legis de la UWC, la Fundació Colegios del Mundo Unido, i que si ve de bona família perquè son pare és el guionista Lluís Arcarazo. Com era previsible, si es té en compte l’emprenyada generalitzada de la gran majoria de llogaters i persones amb una sensibilitat mínima pel que fa a les injustícies socials, la manifestació va ser un èxit rotund de convocatòria. A ulls d’alguns, a qui ha emprenyat que el moviment social es revolti contra la infàmia dels actuals preus dels lloguers, Arcarazo és una “nena de papà”, una “nena benestant jugant a ser precària”. D’entrada, carda pena i és d’un passat de moda caspós i nauseabund que per insultar algú –una dona líder, en aquest cas– es caigui en la baixesa d’anomenar-la nena, paraula que infantilitza i pretén fer passar Arcarazo per algú mancat de personalitat, d’intel·ligència i d’experiència. D’una altra banda, el fet reduccionista de personificar-ho tot en la portaveu del sindicat de llogaters ens explica la necessitat d’alguns de posar el focus en una sola persona per tal que no vegem, ni tinguem en compte, les més de 120.000 persones que dissabte van cridar fastiguejades contra tots els responsables d’una realitat insostenible. El tercer punt a comentar és el moralisme pudent que traspuen aquests comentaris plens de fel: què passa, que per a defensar causes justes s’ha de ser un arreplegat? Que per a tenir consciència de classe i reclamar una redistribució de la riquesa que eviti les grans desigualtats socials s’ha de tenir el carnet de mort de fam? Aquesta idea no és només absurda, sinó directament una idea classista i de dretes que demostra una manca total d’empatia. I aquest és el gran problema: el gran gruix de gent que continua mirant i avaluant el món amb l’estreta mirada d’un egoisme que considera que el món és com un el veu i que ha de caminar sense fissures, cap al seu credo. Això és el que fa mal, el que fa vergonya, que encara hi hagi massa gent amb deures de revisionisme pendents pel que fa a prendre consciència dels seus privilegis; perquè en això consisteix l’empatia que ens ha de ser pilar: entendre en quins àmbits som privilegiats, entendre que les lluites socials sempre han d’anar de baix cap amunt, i no entre companys que som al mateix grau de la piràmide social, i encara menys, de dalt cap avall.

Qui avui no entengui que es mercadeja amb el dret d’habitatge, qui no s’adoni de la manca de protecció dels llogaters, la violència estructural que implica haver de pagar preus mensuals de lloguer per un pis o, fins i tot per una paupèrrima habitació, que superen el salari mínim interprofessional, és que no hi veu o no hi vol veure.

Aquests darrers dies he llegit moltes piulades de persones que tenen entre 50 i 60 anys que consideren que els joves d’avui es queixen per vici, que són uns dropos mancats de la cultura de l’esforç i que no treballen prou, que si volguessin podrien fins i tot comprar-se un pis, com ho van fer ells ara fa 20 o 30 anys. “No tothom pot viure a Barcelona i a l’Eixample, busqueu pis a qualsevol altre punt de Catalunya”, diuen amb superioritat i altivesa. Desgrano i combato aquests comentaris: la problemàtica dels preus de lloguer va néixer a Barcelona i al voltant dels pobles més turístics que s’han anat venent als capricis dels més rics, però fa mesos que el virus de la manca d’oferta d’habitatge i dels preus sagnants s’ha escampat arreu del Principat. Aneu a Puigcerdà, a la Vall d’Aran a les Valls d’Àneu i aviat trobareu algú que us dirà que d’allà també n’ha de marxar gent que hi ha viscut tota la vida perquè les segones residències, buides gairebé tot l’any, i el lloguer estacional, s’han menjat les ofertes de lloguer a preus raonables. A l’àrea metropolitana hi ha la mateixa tensió que a tot el país, en general. Tot plegat, deixa un retrat del mercat immobiliari que té poc a veure amb allò que hi havia fa tres dècades. De manera que fer aquesta mena de comparacions és absolutament estúpid. I és perillós i fals pensar que aquesta problemàtica és només de les generacions més joves. Segons la darrera –i recent– enquesta del CEO, les dificultats per a trobar un habitatge són el principal problema de totes les franges d’edat de menys de 64 anys. Aquest problema no encapçalava els maldecaps de catalans des de l’any 2007, amb l’esclat de la bombolla immobiliària.

Si no podem ni tenir empatia amb un tema tan bàsic i del qual se’ns informa constantment, què hem d’esperar els uns dels altres com a societat? Quan es parla de grans tenidors, no s’ataca aquells que paguen una hipoteca i lloguen el seu pis per sobreviure, per favor!, no caiguem en aquesta mena d’errors, no ens devorem entre nosaltres; les bales les hem de disparar, repeteixo, de baix cap amunt, perquè tots plegats som més a prop de viure al carrer que de tenir un iot. El vaixell és corcat i a la deriva hi anem gairebé tots, menys els de dalt de tot de la piràmide. Quan el que defensem és el que defensen també les dretes i els realment rics, i nosaltres no som de dretes, ni som rics, és que tenim un problema greu. Empatia, consciència de classe i revisió de privilegis com a mesurador social, urgentment, necessàriament, inevitablement.