23.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 24.03.2020 - 09:38
Vivim uns dies que estic segur que la gran majoria de nosaltres, per no dir tots, no esperàvem viure mai i que tindran un impacte enorme sobre el nostre futur personal i col·lectiu. A hores d’ara ja és evident que la crisi sanitària nascuda del coronavirus és avui també una crisi econòmica i política sense precedents. Segurament la més gran de la història.
Som enmig de tot i és molt difícil, en conseqüència, de preveure què passarà demà, quan d’alguna manera aconseguim de controlar la pandèmia. Però em sembla que hi ha coses que podem començar a intuir.
En primer lloc, hi ha la por, que té un paper determinant a l’hora de moure el model social en una direcció o en una altra. Tot al llarg d’aquest segle els poders polítics i econòmics s’han preocupat amb intensitat de generalitzar la por. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i la gran crisi econòmica del 2008 les nostres societats han interioritzat la por de la catàstrofe, cosa que explica en part la naturalitat amb què s’ha reaccionat ara a ordres tan dures com les que rebem.
La por, per si mateixa, no és dolenta. Tenir por és raonable perquè et posa en alerta. Però sí que es dolent que la por et paralitze. I ací hi ha un dels punt clau d’aquest moment. Crec que cal entendre que aquesta por raonable es vol fer servir des de l’estat –i quan dic des de l’estat vull dir des de tots o la gran majoria dels estats– per expandir els seus poders.
Reconec que el debat és complicat, però no es pot deixar fora de l’àmbit de la discussió pública, com alguns voldrien. Quan ens demanen que permetem que vigilen els nostres mòbils per saber com es mou la població, l’argument és que es fa per una bona causa. I quan fan servir la força per a obligar gent irresponsable a quedar-se a casa podem entendre que ara, en aquest moment concret, això és per una bona causa.
Però encara que això siga raonable la història també ens ensenya que en política hi ha una veritat permanent: quan un govern pren una decisió i la pot sostenir sense gaire oposició popular, aquesta mesura ja és validada per sempre i a disposició en el seu arsenal. El 155 era impensable, però una volta aplicat ens el poden aplicar tantes vegades com vulguen sense tant de formalisme, com han fet ara per la via de l’estat d’alarma, en qüestió de minuts. Que els militars tinguen un paper de direcció pública de la política era una cosa impensable fins la setmana passada, però ara els socialistes ho han normalitzat i aquesta eina terrible és a la disposició de qualsevol govern –si demà Vox forma govern i posa militars a dirigir l’estat sempre podrà agafar-se al precedent de Sánchez per a justificar-ho.
És cert que no hi ha res com una crisi sanitària global per a reforçar l’autoritarisme i el control social, perquè amb l’excusa que és una emergència apolítica això es pot fer, aparentment, per raons de sentit comú. Ara, això vol dir que estarem condemnats a acceptar tot de passos enrere i no podrem reaccionar a aquest aprofitament indecent de la por?
Jo crec que no i ho crec perquè em sembla que hi ha dues coses que també canvien radicalment per culpa de la crisi del coronavirus: són el paper de la sanitat pública en les nostres societats i el model desbocat de capitalisme salvatge globalitzat.
Que l’era de les polítiques d’austeritat s’ha acabat bruscament crec que és tan evident que no val la pena ni perdre un segon a comentar-ho. Ara, la qüestió és què vindrà després. L’era de l’austeritat obligada anava destinada a assentar un model de capitalisme deslocalitzat, global, sense vincles amb la comunitat i despietat en el mètode, per abstracte. Empreses sense amos, gestionades per executius que tan sols tenen en compte el benefici a curt termini, que prenen decisions allunyades de l’impacte que tenen: Glovos o Amazons, per entendre’ns. Però la crisi que ha desfermat el coronavirus és d’una dimensió tan colossal que ni les cent grans marques globals no estan segures de poder-la resistir. De manera que la societat s’haurà de qüestionar per força si el camí emprès a final dels anys noranta és sostenible o és suïcida.
I en el debat emergirà inevitablement la solidaritat dels de baix, emergència que després d’una crisi com aquesta no serà senzilla de dissimular amb propaganda o provocant crisis encara més grans. I hi haurà, n’estic absolutament segur, un punt focal que ja ara té la força de canviar la societat completament, d’esdevenir el gran instrument per a reforçar un model raonable i humà de gestió pública: la defensa del sistema de salut.
Perquè no sé amb quina cara ningú avui pot atrevir-se a negar que el sistema de salut és un element central de la societat, que no pot ser qüestionat ni discutit de cap manera. El sistema de salut entès com el dret que tots els membres d’una societat, amb independència de la seua condició, tenen de ser tractats amb dignitat en cas de malaltia esdevé avui, cruament, la darrera barrera contra el caos i la mort de la civilització. I els treballadors d’aquest sistema sanitari se’ns apareixen com els herois que pensen en tots nosaltres, que posen la seua vida, literalment, a disposició de la societat i fan més que no els correspondria de fer per la paga que reben.
En aquestes condicions, no sé imaginar-me de quina manera cap govern, quan passe això, s’atrevirà a negar els reforços econòmics i els reforços de tota mena que el sistema sanitari necessitarà. No puc ni pensar com la societat que emergirà de la crisi del coronavirus podria acceptar que algú proposàs una marxa enrere en aquest terreny. I per tant aquesta, em sembla a mi, serà la palanca clau per a reconquerir allò que ens comú a tots, per a tornar a reclamar un model de relacions polítiques, econòmiques, socials i culturals raonables, sensates i honestes. Perquè si una cosa ha deixat clara aquesta crisi és que el sistema econòmic, polític, social en què vivim avui és d’una fragilitat i d’una irresponsabilitat que reclama una esmena a la totalitat.
PS. Tres notes d’actualitat:
-Avui arribarà a Manises el primer avió dels dos que ha contractat la Generalitat Valenciana per portar material sanitari des de la Xina. Amb això ha donat tota una lliçó de rigor i agilitat, no tan sols al govern espanyol sinó també a governs en principi més preparats i amb més recursos, com ara el de la Generalitat de Catalunya.
-No tinc paraules per a qualificar el comportament dels lletrats del Parlament de Catalunya, que s’han manifestat contra el ple telemàtic que havia reclamat el president Torra. Encara que no és cap gran sorpresa, perquè aquests darrers anys s’han distingit per la incompetència i l’excés de zel, sempre a favor de la repressió de l’estat.
-Encara tinc menys paraules per a qualificar el general Villarroya. Que aquest personatge abominable comence una conferència de premsa dient ‘sense novetat al front’, com si fes bromes en una caserna i sense mostrar ni la mínima sensibilitat recomanable és gravíssim. Si és tan valent, que explique als familiars dels 462 morts que hi ha hagut a l’estat espanyol aquestes darreres hores que no són cap novetat significativa.
