En defensa pròpia

Dimecres passat, VilaWeb va publicar una entrevista a la humorista Ana Polo. En una de les respostes parla d’un youtuber (que no sé qui és) i d’una lingüista, que sóc jo, encara que no em mencioni. Diu que no va parlar de nosaltres personalment sinó del missatge de violència que tenim contra col·lectius. Em sembla que una acusació tan greu s’hauria de justificar, però no he vist mai que digui quin és el meu missatge de violència. Això sí, l’acusació ja l’ha feta.

Es queixa que la van insultar molt i que això la va afectar perquè “darrere de Twitter hi ha persones”. Em pregunto només si jo no en sóc una, de persona. També diu que moltes dones han deixat Twitter, potser tampoc sóc una dona. Es veu que sí que sóc “gent”, perquè diu: “Aquesta gent es queixa molt que la cancel·len, però al final les úniques cancel·lades som nosaltres, que, per protegir-nos, decidim desaparèixer de l’espai públic d’internet.” Jo no m’he queixat mai que em cancel·lin –no sé ni si ho han fet–, però es veu que fem servir la tàctica d’enviar seguidors perquè la insultin i perdi les ganes d’exposar-se.

Suposar aquesta tàctica em sembla un gran menyspreu per les persones que poden prendre les seves decisions. És inútil que digui que jo no he enviat mai ningú perquè també explica que, encara que no diguis “insulteu-la”, “saps perfectament que m’envies els teus seguidors, que a més funcionen com soldats amb molta adoració pel líder”. I afegeix: “La gent es posa les mans el cap amb el bullying, però a internet fan el mateix.” I jo pregunto: dir-li a algú que té missatges de violència contra col·lectius, sense poder mencionar ni una sola frase en què això sigui així, no és bullying?

Fa un temps Ana Polo va publicar un vídeo en què em feia objecte del seu humor. Res a dir, si no fos perquè el seu discurs demostrava que no sabia de què parlava. O sigui, tu agafes una persona que no coneixes, poses a la seva boca coses que no ha dit mai i esperes que l’escarnit no badi boca. Doncs justament perquè detesto l’assetjament a les xarxes, no penso callar.

En el vídeo, Ana Polo ja comença dient que no sap si sóc filòloga o lingüista, una manera com una altra de demostrar que no sap ni qui sóc ni de què parla, però, vaja, el que sí que sap és que estic “súper en contra del llenguatge inclusiu en català”. Segons ella, “llenguatge inclusiu seria, per exemple, declinar la i. En comptes de dir tots o totes, dir totis”. No entraré en qüestions tècniques, només dir que jo no he parlat mai de llenguatge inclusiu perquè el que volen canviar és la llengua, no el llenguatge. Però també diu que “he escrit un llibre”, tan fàcil com és comprovar que el llibre no l’he escrit jo, però crec que ja ha quedat clar que no sap res de mi. I no ha de saber-ho, és clar, però si s’ha de guanyar la vida amb això, el mínim que li podem demanar és que es documenti, em sembla.

Però aleshores es llueix de veritat i diu que he escrit el llibre “com per demostrar que això és un suïcidi per la llengua”. És que no es llegeix ni els seus, perquè són els defensors de la llengua inclusiva els qui diuen que si la llengua no s’adapta a les seves necessitats, deixaran de parlar-la. Jo no he dit mai, mai, que la llengua inclusiva estigui relacionada amb la mort de la llengua.

I també ens diu que si posen en una balança la puresa de la llengua o la comoditat de les persones, ella no té cap dubte de qui guanya. Doncs bé, si a mi em posen en una balança la llengua inclusiva o els problemes de les persones, jo tampoc no tinc cap dubte de qui guanya. Perquè ja n’hi ha prou de la hipocresia de la llengua inclusiva, un discurs que amaga les dificultats per a trobar feina de moltes persones de les que Ana Polo vol que se sentin còmodes, i també amaga les seves dificultats per a accedir a un habitatge de lloguer. Qui parla de la profunda soledat i aïllament de tantes persones marginades per la pròpia família? Perquè mentre una elit es preocupa de ser visible i consumeix el seu discurs en qüestions simbòliques, hi ha molta gent que pateix i que mai no es menciona. Què passa, que encara hi ha classes?

La qüestió de la puresa de la llengua que Ana Polo menciona tres vegades (en dos minuts!) sí que és per riure si no fos perquè aquí acaba de demostrar, per si calia, que no té ni idea de qui sóc i, naturalment, que tampoc no sap res de lingüística. No hi ha llengües pures. Ho haig de repetir? No hi ha llengües pures. No hi ha llengües pures ni falta que ens fan. Els que creuen que hi ha llengües pures són els que ens diuen com hem de parlar, els que creuen que hi ha una forma perfecta de llengua i que les llengües són millorables. Els arrogants que creuen que poden millorar un fenomen tan fantàstic com la llengua. Unes quantes tradicions lingüístiques comencen amb aquesta idea i totes s’han estavellat contra la realitat. No hi ha llengües pures i mai, ningú, ni Ana Polo, m’ha sentit a dir res sobre la puresa de la llengua que no sigui que no existeix.

I quan ja semblava que no podíem embolicar més la troca, Ana Polo ens convida a aprendre de l’anglès. Mira que hi ha milers de llengües al món. Ens hem d’emmirallar justament en la llengua de l’imperi? Si ella mateixa diu “com més diversitat anem veient en el món real, més haurem d’adaptar-hi la llengua”. Primer, no adaptarem la llengua, no en sabem tant. La llengua s’adaptarà, que ho fa molt millor que nosaltres. Però si realment li preocupés la diversitat, sabria que tot està inventat, que totes les propostes que es fan ja funcionen en algun lloc del món. Hi ha un petit inconvenient, però. No s’ha trobat cap cas de societat igualitària entre homes i dones encara que la seva llengua respongui als criteris d’inclusivitat que predica el món occidental.

No sé si cal dir-ho, perquè ja ho he fet moltes vegades, però si jo m’oposo a estrafer la llengua, és perquè tot això és una imposició. O és que a ningú el fa rumiar la gran quantitat de recursos (cursos, materials, formacions, correctors, etc.) que s’han esmerçat en una cosa que després de més de quaranta anys d’aplicació no ha demostrat cap eficàcia?

Finalment, en una cosa li donaré la raó a Ana Polo: sóc una privilegiada, sí. I també ho sóc perquè, casualment, escric articles en el mateix diari que ha publicat la seva entrevista i puc aprofitar per respondre-li el que hi diu i el que deia en el vídeo. Per cert, el dia que el vaig veure, el vaig projectar a classe, em va anar molt bé per explicar què no és la lingüística, però també per transmetre un missatge implícit: si us assetgen, planteu cara.