El preu de ser una deessa vivent amb sis anys

La petita Nihira enfonsa els dits en una barreja d’espècies vermelles. S’inclina i pinta un punt roig al front d’una dona gran que li fa una reverència. Només té sis anys, i és considerada una deessa vivent tant per hinduistes com per budistes.

El febrer de l’any passat, Nihira Bajracharya es va convertir en la nova kumari de Patan, al Nepal. Segons la creença popular, això vol dir que és una encarnació de la deessa Taleju, la deïtat que històricament ha simbolitzat poder i protecció. La nena continuarà essent kumari fins que li vingui la primera menstruació. Però la seva vida ja no tornarà a ser mai més igual.

La kumari, que ha de ser verge, viu al palau reial de Ratnakar Mahavihar, ben a prop de la plaça Dubar de l’antic regne de Patan. Només pot sortir del recinte, que no és especialment gran, en ocasions molt concretes. Quan ho fa, ha de ser en braços d’algun familiar o sacerdot, atès que té prohibit tocar el terra per evitar que es faci cap tall i sagni. Si perdés encara que fos una gota del vital líquid vermell, voldria dir que Taleju s’ha escapat del seu cos i, per tant, perdria la seva condició de deessa. Ni tan sols té permès de veure la sang d’una altra persona.

Els kumaris es troben arreu del Nepal, allà on viu el poble de l’ètnia newa En total, n’hi ha una dotzena. La de Patan és la segona kumari més important, però la de Katmandú, la kumari reial, és qui protagonitza més titulars.

Això fa que també sigui l’infant que ha de conviure amb més restriccions, perquè és on han volgut conservar de manera més intacta els orígens d’una tradició que va començar fa més de 300 anys. A diferència de les seves homònimes, la kumari reial viu separada dels seus pares durant tot l’any, tret d’una dotzena de vegades comptades. Les visites que rep són molt més selectives, i la norma de no tocar el terra és considerablement més estricta perquè s’aplica també a l’interior del Kumari Ghar, el palau situat a la plaça Durbar de Katmandú. Viu una vida tan aïllada del món real que el simple fet de veure-la ja es considera bona fortuna.

La kumari reial té un paper molt important al Nepal. Hom es pot fer una idea de com n’és, de cabdal, la seva figura durant la cerimònia de nomenament, una marxa per la plaça més important del país. Aquesta és l’última vegada que la jove podrà caminar fins que Teleju abandoni el seu cos. L’esdeveniment és tan important que apareix a tots els mitjans de comunicació. I el primer ministre i el president del país hi acudeixen per tocar els peus de la kumari i rebre’n una benedicció.

Un procés de selecció truculent

Convertir-se en kumari no és senzill. Per començar, només poden optar a rebre aquest honor les nenes que siguin d’una determinada casta o clan. Després, s’han de complir una sèrie de requisits imposats per la religió. Per exemple, es valora que la candidata tingui el cos com un arbre banià, les pestanyes com si fossin d’una vaca, el coll com si fos una petxina, el pit com el d’un lleó i les cuixes com les d’un cérvol. Fins i tot s’analitzen els òrgans sexuals de la nena, que segons el costum han de ser petits i poc prominents.

Un dels moments més importants i cridaners del procés de selecció és la prova per a avaluar la valentia de la possible kumari. L’examen consisteix a portar la criatura fins al pati principal del palau, on es troba amb 108 búfals decapitats. Per sobre els bassals de sang hi ha uns homes emmascarats que ballen esquivant els cadàvers. Si la petita plora, queda eliminada i entra la següent candidata. Si, en canvi, no mostra signes de por ni horror, es convertirà en una de les favorites per a ocupar el tron de la kumari reial.

De deessa a mortal

Com és d’imaginar, la tradició és envoltada de polèmica. Esdevenir kumari vol dir renunciar a una infància normal, i això té conseqüències no tan sols durant els primers anys de vida de la criatura, sinó també després, una vegada la deessa Taleju suposadament ha abandonat el cos de la menor.

Una de les ex-kumari més conegudes és Rashmila Shakya, qui va viure en reclusió al palau reial dels quatre anys als onze. Va ser la primera persona a exposar l’impacte d’aquest costum en la vida de les noies. El 2005, quan tenia 25 anys, va publicar el llibre De deessa a mortal: la història real de la vida d’una antiga kumari reial. Shakya explicava algunes de les dificultats que havia hagut de suportar després de recuperar la vida normal. La publicació va posar de manifest els problemes que tenien les menors a l’hora d’estudiar, atès que arribaven a l’adolescència pràcticament analfabetes, i quan s’havien de relacionar amb altres infants, després d’haver-se passat tota la vida aïllades.

Les revelacions de la jove nepalesa i les protestes d’activistes pels drets humans i dels infants van posar la tradició de les kumari en el punt de mira de l’opinió pública. Després de la caiguda de l’última monarquia hindú del món, l’any 2008, i la posterior arribada d’una república secular, la polèmica es va traslladar al parlament del país. Finalment, els seus representants van decidir que mantindrien la tradició, si bé van intentar flexibilitzar les estrictes normes que oprimeixen les nenes escollides.

D’aleshores ençà, les seves condicions de vida han millorat gradualment. Ara, com a mínim, reben la visita de professors, que fan també de vincle amb el món exterior. Algunes, a més, tenen accés a internet, a llibres i a revistes.

De totes maneres, sembla que aquests canvis han estat insuficients. El 2014, l’ex-kumari de Patan, Chanira Bajracharya, va confessar en una entrevista al South China Morning Post com l’havien afectat tants anys de reclusió. ‘El món exterior era un desconegut absolut per a mi’, explicava.

Fins als 16 anys, la seva mare l’havia d’acompanyar a l’escola perquè tenia problemes d’orientació després de tant de temps enclaustrada en uns insuficients 60 metres quadrats com a únic espai conegut. També tenia problemes per a relacionar-se amb companys i professors. De fet, ni tan sols podia caminar correctament perquè s’havia passat tota la vida movent-se en braços d’altres persones per anar al tron, al menjador i a l’habitació.

El futur de les noies ha estat molt divers. Rashmila Shakya es va convertir en la primera antiga kumari que aconseguia de graduar-se a la universitat. Bajracharya va voler seguir els seus passos i va continuar estudiant fins a convertir-se en banquera. Tradicionalment, qui havia estat posseïda per la Taleju no podia casar-se, però aquest costum també ha començat a canviar. Tant Shakya com Bjracharya se senten orgulloses d’haver estat kumaris i ho valoren com una experiència enriquidora.

Rialles al palau

Al pati del palau reial de Ratnakar Mahavihar, a Patan, fan cua prop d’una trentena de turistes xinesos que viatgen en grup amb una agència turística. La kumari d’ací, a diferència de la de Katmandú, rep tothom qui ho vulgui amb una benedicció. L’única condició és que han de deixar a l’entrada les sabates i qualsevol peça de roba feta de pell. La deessa vivent no pot tocar aquest material, ni tampoc gossos ni dones que estiguin menstruant.

Abans d’entrar a la sala d’adoració, la tia de la nena neteja les mans dels visitants amb aigua a la sala que fa a la vegada de rebedor i d’aula. A les parets hi ha fotografies de la menor i de l’actor Morgan Freeman, que va visitar aquella casa durant el programa de National Geographic The Story of God. Darrere unes cortines vermelles hi ha el menjador amb una televisió encesa i les habitacions on dormen la kumari, els seus pares, la seva germana petita i els seus avis. Per a ells és un gran honor que algú de la família sigui temporalment una deessa vivent. I diuen que la filla està contenta amb aquesta vida.

La veritat és que la petita Nihira no sembla gaire entusiasmada quan se li agenollen al davant turistes i veïns. Escampa ràpidament la pols vermella que utilitza per dibuixar un tercer ull al front dels visitants i sense obrir la boca demana al seu nebot que l’agafi en braços i se l’emporti d’allà. De fet, segons la creença popular, millor que sigui així. Un sol somriure o una llàgrima podria comportar grans desgràcies a aquells qui ho vegin.

Quan tothom se’n va, el pati queda desert i silenciós. Només se sent de fons el soroll dels dibuixos animats que surt del vell televisor. Si es para bé l’orella, se senten corredisses de passos curts i els riures a ple pulmó de dues nenes. Aquests sons són un bonic recordatori que, deessa o no, la petita Nihira no deixa de ser una criatura, ni ha de deixar de ser-ho.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia?
—(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l’aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l’Himàlaia