The Washington Post · Ishaan Tharoor

Pita Limjaroenrat és, sens dubte, el polític més popular de Tailàndia. Però ara té la carrera penjant d’un fil. Aquest líder carismàtic va menar el partit Phak Kao Klai (Endavant) a una sorprenent victòria a les eleccions generals del maig de l’any passat, però la classe política de Bangkok –governada de facto pels militars de fa gairebé una dècada– tenia uns altres plans.

Les forces conservadores es van mobilitzar ben de pressa contra Limjaroenrat i els seus aliats, i el senat –integrat per legisladors elegits a dit pel règim– va frustrar la capacitat de la seva coalició de formar un govern. Finalment, el partit Pheu Thai, un dels antics aliats de Phak Kao Klai, va trencar amb Pita i es va unir amb els mateixos militars que l’havien expulsat del poder l’any 2014.

Limjaroenrat, relegat a l’oposició, ha estat objecte d’una campanya concertada de repressió contra ell i contra el seu partit. Dimecres, el Tribunal Constitucional de Tailàndia decretà la dissolució del Phak Kao Klai i la inhabilitació de Limjaroenrat per als deu anys vinents. El cas se centra en la campanya del Phak Kao Klaiper per a reformar les lleis inclements de lesa majestat tailandesa, que penalitzen durament les crítiques a la monarquia, i que ara l’estat vol fer servir per posar fi a les esperances polítiques de Limjaroenrat i el seu partit.

La crisi que política que se’n deriva posa de manifest que Tailàndia és una “autocràcia competitiva”, com em va dir Limjaroenrat en una entrevista la setmana passada. “En aquest país, una victòria electoral no es tradueix en la capacitat de governar”, afegí.

Durant gairebé un segle, l’exèrcit tailandès ha interferit repetidament en tots els intents de consolidació democràtica al país. Al segle XX va haver-hi una dotzena de cops d’estat al país; en aquest segle ja n’hi ha hagut dos més. Els crítics de l’establishment, entre els quals Limjaroenrat, coincideixen a assenyalar l’existència d’un estat profund (deep state) a Bangkok conformat per una constel·lació fosca d’interessos monopolistes militars, monàrquics i oligàrquics.

Les dues darreres dècades, aquest estat profund ha entrat en acció per mantenir a ratlla la dissidència política i frenar els reformistes. La justícia ha dissolt ni més ni menys que quatre partits polítics populars i ha inhabilitat desenes de polítics per motius diversos de legalitat dubtosa. El 2020, la justícia tailandesa ja va ordenar de dissoldre el moviment antecessor del Phak Kao Klai després d’obtenir un resultat molt prometedor en les seves primeres eleccions. Com a reacció a l’auge de les mobilitzacions pro-democràtiques que desencadenà la decisió, les institucions estatals es van emparar en el principi de lesa majestat –és a dir, els insults a la família reial– per a encausar unes 272 persones, entre les quals vint menors de quinze anys. La condemna per un delicte de lesa majestat pot arribar a quinze anys de presó.

“La democràcia a Tailàndia es troba en qüestió”, explica Limjaroenrat per Zoom de Bangkok estant. I remarca que no hi ha cap relació entre un seguit d’òrgans poderosos –com ara el poder judicial i la comissió electoral– i la voluntat popular. Encara confia que el Tribunal Constitucional desestimi el cas contra el seu partit per un tecnicisme, d’acord amb un precedent anterior.

Pita no descarta que hi hagi un nou esclat d’ira popular arran de la dissolució del partit. “A curt termini, pot haver-hi grans protestes a tot el país”, declarà el mes passat Khemthong Tonsakulrungruang, expert constitucionalista de la Universitat de Chulalongkorn. “Però a llarg termini, em preocupa més que l’elit conservadora aconsegueixi d’afeblir lentament el moviment progressista a còpia d’inhabilitar diputats i dissoldre qualsevol organització que pugui esdevenir la pròxima encarnació [del Phak Kao Klai]”, afegeix.

Limjaroenrat lamenta que la monarquia tailandesa, una institució sagrada i estimada pel gruix del país, “s’utilitzi com a arma llancívola per a destruir als adversaris polítics”. La monarquia, argumenta, hauria de mantenir-se per sobre de les disputes polítiques i no convertir-se en un instrument de repressió. “Volem reformar Tailàndia tot preservant la monarquia”, afirma.

Sigui com sigui, Limjaroenrat és optimista tot i l’ordre de dissolució. “La nostra estratègia té més a veure amb el fons que no amb la forma”, afirma, tot suggerint que no serà excessivament difícil per al Phak Kao Klai de reagrupar-se en un nou partit en cas de dissolució.

El moviment que fins aquesta setmana encarnava el Phak Kao Klai, diu Limjaroenrat, vol reimpulsar l’afeblida economia tailandesa amb reformes liberalitzadores i descentralitzar un estat que considera excessivament centralitzat, organitzat entorn d’un entramat d’elits polítiques i empresarials amb seu a Bangkok.

Sosté que aquesta transformació és essencial perquè Tailàndia adquireixi un nou protagonisme en l’esfera internacional, tant dins la seva regió com fora. Una dècada de custòdia militar i govern quasi-militar ha perjudicat la força del país entre les democràcies occidentals. “El govern tailandès ho té pelut perquè els europeus i els americans se’l prenguin com un interlocutor legítim”, diu. Això ha empès Tailàndia –aliat formal dels Estats Units– lluny de l’òrbita occidental i cap a l’òrbita xinesa, afegeix.

Si tingués el poder, Limjaroenrat assegura que hauria provat de “recalibrar i reequilibrar” les relacions diplomàtiques de Tailàndia. En un moment en què la competició entre els Estats Units i la Xina modifica la geopolítica a l’Àsia, argumenta que Tailàndia “perd molta influència en termes de cooperació estrangera”, i defensa que el país hauria d’exercir un paper més actiu en la defensa de l’estabilitat geopolítica al continent.

Quant a l’objectiu –encara més ampli– de plantar cara a l’establishment tailandès, continua confiant-hi. Limjaroenrat vol que el partit que n’hagi de sorgir de les cendres “guanyi més i de manera més àmplia” a les eleccions provincials i municipals, tot reforçant el seu mandat popular alhora que acata el resultat de les urnes. Als militars i els seus aliats, explica, no hi hauria res que els agradaria més que una nova onada de disturbis en massa amb què poguessin justificar més mesures repressives.

“Hem de pensar en la política com un joc a la llarga”, diu Limjaroenrat. I sentencia: “Per a guanyar a la llarga, necessites estratègia i necessites paciència.”