Dedicat als abstencionistes

Una conseqüència de la comunicació digital és anivellar la relació entre emissor i receptor. Als lectors el diari digital els ha obert un espai participatiu, que en aquest diari és pràcticament il·limitat. Dir que els articulistes no ens exposem al dret de rèplica és deshonest. Els articulistes tenim el privilegi de la iniciativa, però una vegada hem llançat la pedra sense amagar la mà, ens hem de limitar a observar les ones que es formen a la superfície de la pantalla. El lector té la darrera paraula, i fa de la lectura allò que vol o que pot. La possibilitat, fins i tot probabilitat, de dissonància comunicativa cap fórmula retòrica no permet de superar-la, si no és escriure al servei de l’opinió dominant. Passa, però, que no escric per adular el lector. Escriure, quan no és repetir llocs comuns, implica el risc d’equivocar-se, de desafinar. Pensar és fixar amb paraules impressions que formiguegen cercant de prendre forma en l’enteniment. L’única manera d’aclarir la pròpia opinió és contrastar-la amb unes altres i comprovar-ne la virtut explicativa. Que algú trobi ofensiu el discurs, ni afegeix ni lleva valor a la reflexió.

Aquest preàmbul era necessari abans d’un nou intent de posar la lloca en remull. Qui ha viscut a pagès coneix el fenomen de la gallina obsedida a covar uns ous que li han pres. No cal explicitar la metàfora per a entendre en aquest cas la prioritat entre l’ou i la gallina. Perquè la lloca no va arribar mai a pondre. El motiu de la insistència és la fascinació, fins i tot l’estupor, que em produeixen les fantasies ideològiques que s’apoderen de la gent. I Catalunya ha estat un país procliu als entusiasmes sobtats i les deflacions prolongades. A cada revolt de la seva història hi trobem foguerades passionals, que il·luminen l’escena un moment i deixen una desolació de cendres que dura molts anys.

Voldria encetar la reflexió amb el comentari brillant d’un lector. Amb sornegueria típicament catalana, deia el lector que a totes les eleccions ell sempre votava per Déu Nostre Senyor, el candidat perfecte, però com que a les d’ahir no s’hi presentava hauria de votar-ne un de menys celestial. D’una plomada aquest lector tocà el viu. Ni en aquestes eleccions ni en cap altres no s’hi presentarà ningú per a fer-se crucificar en representació de tota la humanitat.

D’aquest idealisme fa molt que se’n ressent el cos polític català. Per a abordar-ho em serviré d’una referència històrico-literària: la mata de jonc. Amb aquesta metàfora, Ramon Muntaner volia expressar un concepte encara inassequible al llenguatge polític del segle XIV. La mata de jonc al·ludeix a la necessitat d’unir els regnes de l’estat compost feudal per a competir amb l’estat centralitzat que començava de formar-se i anunciava l’aparició dels estats nacionals moderns. Muntaner fou testimoni dels conflictes entre el rei d’Aragó i els seus parents, el rei de Mallorca-Rosselló i el de Sicília. Ell mateix va combatre al setge de Messina defensant el patrimoni de Frederic III contra els aliats del seu germà Jaume II d’Aragó. Malgrat que, després de la mort de Muntaner, Pere IV recuperà el regne de Mallorca, els estats de la corona catalano-aragonesa romangueren mal coordinats, amb jurisdiccions separades i una conflictivitat interna que els afeblia en conjunt i els abocava a desaparèixer dintre d’estats més unificats. Tot i ser testimoni de la parcel·lació del domini català, Muntaner fou l’inventor i alhora víctima de la il·lusió d’un imperi català. Una il·lusió que sols tornaria a alçar el cap, encara més fantasiosament, amb l’imperialisme de Prat de la Riba i del seu palafrener més distingit, Eugeni d’Ors. 

Deixant de banda la part que correspon a la mala sort, la lamentable història política dels catalans sorprèn en una gent que es vanta de pragmàtica. En aquesta història hi ha un element d’idealisme pronunciat, una proclivitat a fer passar el carro davant els bous. L’acció avortada de Prats de Molló i la declaració tres vegades fallida de república catalana el 1931, el 1934 i el 2017, mostren el voluntarisme de l’abstracció. La visió intensa de l’ideal el posava gairebé a tocar. En comparació amb la rotunditat de la idea, la realitat sembla imperfecta i queda automàticament devaluada. Un passatge de El Lazarillo de Tormes descriu magníficament el contrast. Un hidalgo afamat però molt sensible a la vanitat explica que és propietari d’un grapat de cases que, si fossin dempeus i ben fetes, valdrien una fortuna. I d’un colomar que, si no fos en runes, produiria dos-cents colomins l’any. Amb pena d’aquest amo, Lázaro desitja que “abaixés una mica la fantasia en raó de com pujava la necessitat”.

A les eleccions d’ahir, molts abstencionistes i partidaris del vot nul van regalar-se una satisfacció tan vana com la de l’hidalgo castellà. Perjudicant els polítics “autonomistes”, es deuen sentir més alliberats de l’estat. La fita d’aquesta Realpolitik és la vinguda d’un Déu Nostre Senyor que foragiti els mercaders del temple i expropiï l’estat espanyol. Aquesta fantasia rau en la superioritat de la idea abstracta sobre la realitat concreta. I com que, d’acord amb l’argument ontològic de l’existència de Déu, la perfecció d’un ens inclou l’existència, la bella imatge de la independència s’imposa amb tanta força que hom s’arbora si algú la hi sostreu. Si en lloc del happy day quiliàstic vivim en la tristor de la dependència, és per culpa d’un mal esperit que s’ha apoderat de la casta política. Són pocs els qui s’aturen a considerar que les coses es veuen d’una manera diferent si en lloc d’acanar la realitat amb el regle de l’abstracció es valora la idea a partir del fenomen concret.

A l’article anterior al·ludia a la faula de l’amo i l’esclau de Hegel. No disposo d’espai per a endinsar-me en tot l’abast d’aquesta dialèctica; simplement vull recordar que és una lluita a mort pel reconeixement. El vencedor es fa reconèixer com a superior pel vençut, qui, pel fet de rendir-se i conservar la vida, renuncia a l’autodeterminació. Dependència vol dir no tenir res de propi. Ni institucions, ni infrastructures, ni economia, ni cultura, ni tan sols la llengua. D’ençà del Primer d’Octubre Espanya ens demostra de manera sagnant qui mana.

El vencedor configura el nou estat de coses, l’estat. La violència que l’estat desplegui per defensar-se és un eco de la violència fundacional, i és legítima en virtut del reconeixement acordat per l’esclau. Encara més, la legitimitat li serà reconeguda sempre que s’apliqui per defensar l’ordre constituït, sigui d’un atac exterior o de la dissolució interior. Per aquesta raó la UE no condemnà la violència policial del Primer d’Octubre, ni en condemnaria una de més vigorosa si les circumstàncies empenyessin l’estat a sufocar un crisi de més gran abast. Vol dir això que la independència és inassequible? Rotundament no. Vol dir, però, que la seva legitimitat esdevindria post hoc i propter hoc. Que la llibertat sols s’assoliria després d’un combat a mort en què vèncer vol dir controlar el territori, condició d’una nova legitimitat que el dret internacional acabaria reconeixent, com explicava a l’article anterior.

Dins l’ordre relativament civilitzat de la Unió Europea, aquest combat no implica –més exactament, exclou– el recurs a la lluita armada; però sí que implica sostenir la reivindicació del reconeixement fins al final, al preu de la vida. Independitzar-se de l’amo implica ara i sempre estar disposat a morir. Sense aquesta decisió, és millor no desafiar l’estat a un duel en què sens dubte acabarà posant en joc la seva capacitat letal. Si el 2017 hi havia gent preparada per arribar a aquest extrem, la possibilitat no es va pas materialitzar. El govern va fer una catxa, en la cèlebre frase de Clara Ponsatí. Però no era sols el govern que anava nu; la frase despullava l’independentisme en conjunt. Puix que la gent, el carrer, havia empès els partits a unir-se per organitzar el referèndum i aplicar-ne els resultats, una vegada declarada la independència, la gent havia de validar-la deixant de banda la institució autonòmica, així com Wittgenstein llança l’escala del llenguatge després d’enfilar-s’hi per a esguardar enllà de les proposicions sense-sentit (unsinnig).

El problema de la catxa és que, si l’enemic no se la creu i el qui la fa abandona l’envit, queda com un tifa que no cal prendre’s seriosament. Aquesta és la situació d’ençà del 2017. La fragmentació i desorganització de l’independentisme són conseqüència de l’esquerda oberta en la seva credibilitat. Per aquesta esquerda ha entrat l’acció repressiva, que s’ha estès als últims racons de la catalanitat. L’article anterior propugnava la necessitat de revocar l’amnèsia sobre la realitat del poder, tot recordant que el poder es gesta concentrant les voluntats, no pas dispersant-les. Si els qui es declaren independentistes ho són en virtut de les coses que els agraden o els convenen personalment, tindrem un moviment compost de partits cada vegada més fracturats, més enfrontats i més impotents. Per remuntar l’efecte catxa, cal transcendir les passions particulars i els objectius sectorials. Cal donar suport a la causa simplement perquè no hi ha cap raó per a no fer-ho, perquè sols hi ha poder en la unitat.

Amb qui cal unir-se, doncs? La resposta no té dubte: amb qui més fa per preservar la unitat, qui no la posposa a consideracions ideològiques, qui l’entén en sentit patriòtic, en l’accepció romana de pàtria, ço és d’una comunitat autogovernada, d’un estat. Els qui ahir renunciaren a votar a fi de castigar la política en minúscula en realitat votaren en detriment d’una unitat ja prou malparada. Ajuntar-se per fer saltar les peces del tauler és senyal d’impotència per a jugar la partida i prova d’incapacitat per a destriar allò positiu d’allò negatiu. En el tot o res hi ha un aspecte d’anarquia cognitiva. Suposem, sense cap prova i contra el sentit comú, que el dia 3 d’octubre l’estat estava paralitzat, que els residents espanyols de Catalunya acceptaven el canvi d’estatus nacional i que la UE era a punt de beneir la sobirania catalana. Suposem tot això per mor de l’argument. Si excepcionalment les circumstàncies coincidien amb el desig, aquella coincidència no garanteix la repetició d’allò que hauria pogut passar l’octubre del 2017. Les decisions que llavors es prengueren fent tentines, ara s’aplicarien d’esma. Abans del 2017, l’article 155 era terra incognita. No s’havia aplicat mai i hi havia prevenció d’activar-lo, manifesta en la negativa inicial del PSOE. Però una vegada el geni ha sortit de la llàntia, ja no hi ha manera de tornar-l’hi a tancar. D’ara endavant l’estat aplicarà l’article tantes vegades com li convingui i ho farà sense tants escrúpols i amb molta més repressió.

Per acabar un article que excedeix en extensió i intenció la paciència que normalment espero dels lectors, vull aclarir que desconfiar de les fantasies ideològiques no equival a declarar-se vençut. A contrario, viure en la fantasia és un signe de feblesa. Si el Primer d’Octubre l’independentisme guanyà a les urnes, o més exactament, va guanyar les urnes, el 27 acceptà la derrota. Rebutjar la servitud d’una autonomia concedida provisionalment i regulada per l’amo requereix portar la dialèctica a una confrontació extrema que no impliqui el xoc físic, car en aquest àmbit les cartes ja fa temps què són tirades. Amb tot, la dialèctica en què ens trobem no és menys mortal, car si els catalans ens hi juguem l’extinció, els espanyols s’hi juguen l’hegemonia en un estat definitivament homogeneïtzat.

La nostra ha de ser una dialèctica gradual, en què al desmembrament de la societat catalana es contraposi l’entorpiment i disfunció de l’estat. Si resta inviable, l’estat esdevindrà il·legítim, cada vegada menys respectat dintre i fora de les fronteres. Un estat en crisi és un estat despietat. L’independentisme faria bé de calcular si pot suportar una reacció d’aquesta envergadura. Si no té voluntat d’anar fins al final, és lògic que procuri desunir-se, perquè la desunió és l’excusa de la impotència. A banda el president exiliat, atrapat per un destí del qual no pot escapolir-se, cap polític no té vocació de martiri, com no en tenen els qui primer l’empenyeren i després l’han abandonat. Mentre esperem la candidatura de Déu Nostre Senyor, si n’hi ha de compromeses a denunciar l’estat il·liberal en el seu conjunt i obstaculitzar la màquina repressiva fins on sigui possible (i la política és possibilisme), caldrà reforçar-les. Pot semblar una acció modesta, gairebé inapreciable i en tot cas massa parsimoniosa, però al capdavall la lluita franca referma la solidaritat. I aquesta és l’única prova per al món i per als catalans de l’existència d’una comunitat real, un GOI concret amb vincles perceptibles com ara la llengua, les tradicions i els costums que funcionen com a normes de conducta, amb una literatura, una música i, és clar, una política diferenciada que es fa sentir a les institucions.