19.03.2025 - 21:40
Ja fa un bell grapat d’anys que ens coneixem. És una dona serena, acostumada a bregar amb pacients malcarats, esporuguits, mossegaires, de tot. No l’he vista mai alterada. Mai. Ni quan n’hi ha un que, per nervis, per caràcter, pel que sigui, es fot a cridar. Ni quan aquest un troba eco i comboi en els altres i és difícil sentir-se la veu, ordenar-se els pensaments entre tant de lladruc i de miol i d’udol i de gruny i de la varietat incomptable de sons de protesta o d’autoafirmació que poden deixar anar plegats gats i gossos de mides i pelatges diferents concentrats en una mateixa sala d’espera.
Puc dir que és la meva veterinària encara que, és clar, no em tracti a mi. Com que tinc dos quissos (tinc o em tenen, o deixem-ho en mútuament i cadascú a la seva manera), puc dir també que, si no és per l’un és per l’altra, ens hem de veure força regularment. Ara, a més a més, comencen a comptar anys acumulats al llom (que no són concrets perquè d’entrada a la protectora van fer un capmàs, diguem-ne, però que amb el temps que fa que ens tenim i tot plegat, podem dir que ell voreja i ella ultrapassa la dotzena) i les visites sovintegen més perquè amb l’edat ja se sap que qui no té un all té una ceba i etcètera.
En fi, que tot això ho explico perquè, la setmana passada, els ulls d’aquesta dona tranquil·la i aplomada es van humitejar. Que va ser un instant, només, i de seguida es va empassar saliva i va mirar cap a una altra banda i va fer així amb la mà i mig somriure i ja va tornar a tenir la planta de sempre i les coses a lloc, però que jo ho vaig veure. Una mena de cansament o desesperació. Una impotència.
Aquesta ràbia sorda quan ets davant d’un mur que s’ha de saltar. O d’esmicolar.
Perquè no fer-ho té conseqüències.
Però no pots.
És probable que quan sents que hi ha hagut o que hi haurà protestes dels veterinaris, si no ets veterinari, o si no “tens” veterinari i no t’ha explicat de què va la cosa, no t’hi acabis de fixar. És probable i fins a cert punt té lògica i cal entendre també que els humans solem funcionar així. Jo mateixa no en sabia res, d’aquesta… cosa que ha perpetrat el govern espanyol sota la forma de decret (és a dir, una norma que no ha de passar pel poder legislatiu, és a dir, que dicta l’executiu directament, sense debat), fins que no hi he topat. En diuen reial decret 666. Reial, perquè així diferencien dels altres els decrets que emanen del govern del seu regne espanyol, i 666, per casualitat consecutiva, però aquí la veterinària va fer un mig somriure sardònic recordant que és el número atribuït al dimoni, i que ni fet a posta, mira què et dic, ni fet a posta.
Es veu que la cosa emana d’un reglament europeu pensat per controlar la fabricació i l’ús de medicaments veterinaris amb la idea general de limitar la nociva pràctica de donar antibiòtics més o menys rutinàriament als animals de granja. Perquè els antibiòtics arriben als humans (ous, lactis, carn…) i perquè això fa que els bacteris s’hi acostumin, s’hi adaptin i s’hi tornin resistents. El problema rau, com sol passar, en la pràctica. És a dir, quan la proclama general s’ha de concretar en norma. O, més exactament, perquè el problema no afecta la resta de pobles i estats d’Europa, quan la norma l’adapta Espanya. Que no caldria que ho fessin, però que, pel que sigui, no se n’han pogut estar. Prescindint del criteri de la gent del ram. Prescindint de les conseqüències concretes i pràctiques de les idees que sobre el paper els deuen semblar tan brillants. I hi han afegit centralitzacions, restriccions. Com la pixarradeta que marca el seu pas per algun lloc. Que es noti. Per exemple, fer obligatori un cultiu previ abans de poder aplicar un antibiòtic específic. A tot arreu i sempre.
I així em vaig assabentar jo del cas del 666: la Brisca (sis quilos de nervis i de pèl rinxolat, un sol ull en funcionament, un grapat de dents que ja no hi són, divertida i saltimbanqui i llesta com una fura) es gratava massa l’orella, i la veterinària de seguida li va veure la infecció. Li va fer una citologia i va confirmar la cosa. Que ara ja és molt molesta. Que pot empitjorar. Que sé com fer-ho però no la puc tractar. Perquè no m’ho deixen fer.
Va haver de prendre-li una altra mostra. Per enviar-la a un laboratori extern. Si tu hi estàs d’acord, em va dir. Perquè és car. Molt. I s’ha de pagar a banda. Però sense el cultiu no hi ha tractament. I, amb cultiu, tampoc no decidirà ella, la veterinària, la professional que coneix la Brisca de cap a peus, sinó que, des de la distància, aquest “laboratori” centralitzat qui sap on establirà el fàrmac i la dosi i el tot. I no ho farà fins passada una setmana, com a mínim.
Mentrestant, res.
Mentrestant, la Brisca passa els dies amb la infecció d’orella, amb dolor i sense tractament, jo he pagat una morterada a un laboratori i la veterinària serra les dents. Perquè se sent maltractada professionalment (i ofegada per la burocràcia inacabable que ha d’omplir cada vegada, i amenaçada per les multes astronòmiques si hi detecten cap error), perquè sap que molta gent no podrà pagar aquestes quantitats afegides per aconseguir la medicació per als animals que s’estimen i que els acompanyen en la vida, i perquè resulta que li importen els animals que intenta curar i que pateix amb ells.
Perquè és tan pervers, tot plegat, tan perversament inútil…
