Decepcions i esperances

Ja us ho diré i sense embuts: fa dies, setmanes que he deixat de seguir les notícies. Per què? Que s’ho facin, que tenim massa feina per a perdre el temps amb estira-i-arronses. Que s’ho facin, que jo vaig tirant.

La cosa ve de lluny, però vaig fer-me’n conscient arran de l’agonia de l’elecció del nou secretariat de l’ANC. Això, l’aire de pugna fins i tot partidista que prenia la cosa, se’m va fer tediós. I encara més la manera de servir-la per part dels mitjans de comunicació, fins i tot els suposadament amics. Vaig tenir la temptació de tornar a publicar aquest article d’ara fa un any sense tocar-ne res i tot…

I aquest meu desistiment informatiu ja ha passat a ser actiu amb la cançó de l’enfadós del pressupost. Perquè fa massa que, quan es tracta de la política de casa, tot el que pots llegir, escoltar o veure gira i tomba a l’entorn de l’avortó de negociació entre el govern i la CUP. Jo ja en tinc prou. Prou d’aquest tour de force patètic per fer baixar l’altre del burro. Ho és per part de la CUP: s’entén que entenguin que s’han de fer valer, és clar. Però duen les coses a un extrem en què el debat i la discussió política s’esvaeixen. És aquell extrem en què la discussió canvia de nom. I passa a dir-se xantatge. Ras i curt.

I em temo que no pot sinó ser patètic també per al govern i Junts pel Sí, tant si es planten i diuen que prou com si cedeixen una mica més per no acabar engegant a rodar el moment dolç de trencament que havíem aconseguit construir entre tots. Si no és que ja l’hi han engegat, els uns i els altres… quantes vegades després del 27-S?

El cas, com deia, és que ja s’ho faran. No penso perdre ni un instant més en aquest serial de pati d’escola en què els nostres han convertit l’acció del parlament. I no penso perdre-hi ni un moment perquè ja no poden decebre’m més. I perquè, alhora, per més que em decebin, no m’aixafaran l’esperança.

Vull dir que no cal que es justifiquin dient que si jo sóc més independentista que no tu o que si tu poses més en crisi el procés que no jo. No, s’ho poden estalviar. Pel que fa a mi, ho dic amb tota la modèstia, els allibero d’aquest teatre. Perquè jo sí que he trencat ja del tot amb l’estat espanyol. Jo ja he proclamat íntimament la independència. I sé que és una qüestió de temps que la proclama íntima, que l’alliberament que sento per dins, que la república que ja és casa meva, es faci extensiva a l’ordre administratiu i amb totes les conseqüències.

Doncs sí: jo vaig passant. I estic segur que som molts –quants?, un 10% de la població?, un 15%, potser un 20% o més i tot?–, molts més que mai no hem estat, els que vivim pertot on ens és possible sentint-nos ja independents. Som molts, segur, els que ja fa temps que anem passant.

Mentrestant, els qui gestionen políticament el dia a dia amb tan poca traça i, sobretot, des del maximalisme més infantil, que alcin la vista i mirin al voltant. Amb tan mal joc d’esgrima potser desaprofitaran el moment dolç que deia i ens faran fer una mica més de marrada. Però tots els que ja ens hem alliberat de la dependència no deixarem de tirar endavant. I ens serà ben igual que tots ells, l’un rere l’altre, tinguin les sigles que tinguin, es quedin a mig camí. Haurien pogut ser els nostres herois, però no ens farà gens de malícia oblidar-los si perseveren a encallar-se.