01.06.2023 - 21:40
L’escàndol per l’ensorrament del nivell de lectura dels alumnes catalans, a la cua d’Espanya i d’Europa, ha tornat a col·locar el focus sobre el nostre sistema educatiu. Bé, durant un parell de dies, que avui tot s’oblida de seguida. El ressò en la política ha estat minúscul, més enllà de les quatre excuses habituals, però a les menystingudes xarxes sí que hi ha hagut un debat força interessant. Cada dia creix la sensació que arribem a un punt crític, i que no hi ha un sol problema sinó una confluència de factors que poden ser irreparables. Avui miraré de resumir-ho mitjançant un decàleg, amb elements que són globals i alguns altres d’específics de casa nostra. Si me’n deixo cap ja m’ho fareu saber.
Per començar som davant d’una crisi molt greu de la professió docent (ja us en vaig parlar en una altra ocasió), que només es podrà resoldre amb unes condicions professionals més dignes, sobretot per als que comencen. Ara bé, alhora cal ser més exigent amb els que vulguin treballar de mestres, amb una atenció especial a la llengua i les matemàtiques. La notícia que el 46% dels aspirants suspenen les proves per accedir al grau d’educació infantil i primària reflecteix la mala preparació dels que surten del batxillerat. Sabem que hi ha mestres que cometen faltes d’ortografia, que no tenen gens d’interès per la lectura ni les bases més elementals d’aritmètica i geometria, i això no pot ser. També cal aturar la tendència creixent que els professors d’institut ensenyin matèries fora de la seva especialitat.
Segon. Un dels fenòmens més ben estudiats és que el rendiment acadèmic dels alumnes depèn sobretot de la formació i el nivell cultural dels pares. Cal recordar que un 35% dels adults residents a Catalunya tenen a tot estirar els estudis secundaris obligatoris, producte en bona part de la immigració econòmica de les últimes dues dècades, però no s’han assignat els recursos necessaris per a compensar-ho. En lloc d’això, tenim una segregació escolar per classes socials, fet que condemna els de baix a unes oportunitats menors i que envia els del mig a la concertada, sovint religiosa.
Tercer. Hi ha una part de la població que no té l’aprenentatge com un valor, un discurs inacceptable que es transmet als fills de forma més o menys directa (menystenint el paper de l’escola, per exemple), i que és reforçat per molts referents mediàtics i culturals. Tot plegat té una explicació de fons més enllà dels cantants i influenciadors semianalfabets: si la mobilitat social és gairebé impossible, la classe mitjana es va aprimant, i encara que obtinguis bones notes potser no et podràs pagar els estudis superiors, de què serveix esforçar-se? Col·loquem també en aquest bloc tots els progenitors que només veuen l’escola com un lloc on desar els nens en horari laboral, o que hi tenen una relació de confrontació constant, com si en fossin els clients.
Quart. La distribució de cursos que va marcar la LOGSE és un disbarat, sobretot per la decisió catastròfica d’enviar els alumnes a l’institut a dotze anys, i barrejar-los amb els que són gairebé adults. Es troba a faltar una middle school que atengui les necessitats específiques dels dotze als quinze. Uns mestres especialitzats en cada etapa (infantil, primària, secundària obligatòria, batxillerat) seria molt positiva, més que la barreja actual. I ara que he mencionat la LOGSE, vull recordar que els nascuts als setanta som els últims que a primer de primària sabíem del cert com seria la resta de l’escolarització.
Cinquè. L’acte educatiu requereix uns alumnes amb les necessitats cobertes, però a tot Occident vivim una crisi de la salut mental dels joves, sigui per l’accés massa prematur a les xarxes socials, per l’excés d’estímuls tothora, per l’estrès dels pares o per la precarietat a casa. Això, és clar, impacta de ple en les aules, i més quan els centres no tenen tothora un grup de suport (psicòlegs, consellers) i el sistema sanitari està col·lapsat.
Sisè. El paper de l’escola com un lloc de transmissió de coneixements –mira si n’és, de simple– és amenaçat pel discurs d’uns xamans pedagògics que, gràcies als altaveus mediàtics i a unes fundacions amb el suport d’entitats bancàries, propaguen teories sense cap base científica ni material. Els atacs contra la disciplina, la memorització o l’aprenentatge estructurat, barrejats amb discursos sobre la creativitat innata, la necessitat de donar el poder de decisió als infants, o la idea que la tecnologia serà la panacea que ho resoldrà tot, han fet un mal terrorífic. Molts països tornen a aplicar els mètodes que funcionaven (incloent-hi restringir l’ús de pantalles i recuperar els llibres de paper), però el perill és que a Catalunya això només sigui per a aquells que s’ho puguin pagar.
Setè. Molts dels nostres centres tenen unes grans mancances, des de la falta d’espai que ha obligat a suprimir biblioteques i laboratoris fins a escoles on es passa fred a l’hivern i calor a l’estiu. Vosaltres aprendríeu res si estiguéssiu tancats vuit hores en una habitació a més de trenta graus? Llavors per què s’espera que els infants ho aconsegueixin?
Vuitè. Força centres viuen també unes grans tensions internes, fet agreujat per la contractació directa del personal. Parleu amb mestres i us explicaran històries terrorífiques de faccions, de baralles i complots, o d’assetjament per aconseguir que algú se’n vagi per donar la plaça a l’escollit. A banda de crear un ambient laboral nefast, prou feina tenen els docents per a haver-se de dedicar, a sobre, al politiqueig. I, per cert, algun dia s’haurà de decidir si es professionalitza del tot la figura del director o es retorna a un model més assembleari, perquè aquesta figura mixta no acaba de funcionar.
Novè. S’ha de frenar la tendència (còmoda i barata per al poder, això sí) d’assignar a l’escola la solució de tots els problemes socials. És cert, els canvis profunds vindran de la pedagogia, però amb un nombre d’hores limitat, i amb tots els problemes quotidians, com voleu que a més s’eduqui en feminisme i ecologisme i identitat de gènere i nutrició i economia i valors cívics i emprenedoria i no sé quantes coses més? És una tasca gairebé impossible quan aquest discurs topa amb el de les famílies i els referents socials.
I per acabar, tots els punts anteriors serien menys greus si Catalunya tingués un govern que mira de cara la realitat del món educatiu, i no una administració dedicada al maquillatge estètic i estadístic liderada per un piròman. Però què es pot esperar d’un dels pocs racons de món on l’ensenyament és absent de les campanyes electorals, en bona part perquè a tot estirar fa decantar el vot dels mestres? La visió positiva és que el sistema encara té bons professionals i un gran suport social, i amb voluntat política, pressupost i ganes de treballar es podrien aconseguir grans canvis. Primer de tot, això sí, cal entendre que l’escola és un dels dos o tres pilars fonamentals de qualsevol nació, i que si no hi posem remei tenim l’apocalipsi a la cantonada.
