La decadència del parlament

A La Rebelión de las masas, el pensador madrileny José Ortega y Gasset defineix l’enviliment com l’acceptació normal i permanent d’alguna cosa que se sap indeguda. Tanmateix, allò que s’accepta d’aquesta manera continua essent anormal i per apaivagar la contradicció entre el fet i el deure l’individu s’hi adapta, en fa un hàbit i acaba assimilant-se al crim o irregularitat tolerada. Ortega refereix aquesta observació especialment al poble espanyol, contrastant-lo amb pobles que en el curs de la història s’han revoltat contra règims il·legítims o impropis, els han foragitats i així han pogut reconstituir la moralitat pública. L’espanyol, diu Ortega, ha fet la contrària: en lloc d’oposar-se a ser manat per algú que la seva consciència rebutjava, ha preferit falsificar tota la seva existència –Ortega diu tot el seu ésser– per adaptar-la al frau original.

Sorprèn de trobar aquest passatge en algú que critica les revolucions en diversos indrets de la seva obra i concretament en aquest llibre declara fraudulenta la revolució soviètica i denuncia la inautenticitat del feixisme. A Espanya aquest moviment, que per cert comptà amb alumnes i admiradors d’Ortega entre els fundadors, no trigà gens a conspirar contra la república amb el pretext de revoltar-se contra un règim ‘il·legítim’, argument que la dreta espanyola ha desempolsat darrerament per enderrocar l’actual govern de l’estat. La data de publicació de La rebelión de las masas, 1930, no deixa espai per a dubtar quin era el referent immediat de la irregularitat denunciada per Ortega. El llibre tenia, doncs, la seva circumstància. Però de l’enviliment d’un poble que de la dictadura militar en fa un costum, Ortega n’extreu una categoria analítica, donant-li valor i funció d’un principi sociològic. Seguint la tradició de la Generació del 98, l’observació burxa en el caràcter nacional, estenent-se a un tram històric més dilatat que no els cinc anys i escaig de la dictadura de Primo de Rivera. Ortega ve a dir que la vida espanyola és fraudulenta no pas accidentalment, a conseqüència d’una feblesa conjuntural, sinó constitutivament. És el resultat de l’adaptació històrica a un ordre públic pervertit i de la incapacitat de fer net, com més va més difícil de revertir. La part més greu del diagnòstic, però, és que l’acceptació d’un estat de coses contrari a la consciència corromp la totalitat de la persona, s’escampa a totes les activitats i d’allà estant envaeix la vida pública. Llavors es viu en fals en tots el ordres. És el fenomen que Sartre anomena ‘mala fe’.

Que la política espanyola s’ha podrit i supura de tot arreu és incontrovertible. Les clavegueres de l’estat fa temps que sobreïxen i escampen el seu suc fètid a través dels mitjans, els partits, els tribunals, les forces de l’ordre, la diplomàcia, el món de la cultura, l’esport i fins i tot les universitats, que haurien de ser la cambra cuirassada on es conserva el patró or de l’honradesa intel·lectual. Les expectatives de normalització suscitades durant la transició no s’han complert i Espanya continua essent i cada vegada serà més una anomalia europea. Potser no l’única, però la companyonia de països semidictatorials de l’Est no pot ser cap consolació. Si ho fos, l’enviliment seria encara més profund que no sembla.

La incapacitat de reaccionar a la degradació secular potser no hauria de sorprendre ningú, si no fos pel triomfalisme d’aquella transició modèlica que ara dóna el fruit de la seva maduració. Fer passar una transició fraudulenta pel portal d’una democràcia plena impedí de reconstituir la moral pública, mentre que acceptar, fins i tot amb entusiasme, la continuïtat del règim per uns altres mitjans inaugurà una nova fase de l’enviliment. 

Ara no fa al cas de repetir obvietats, però sí que sembla oportú d’observar, en vista de l’extrem de degradació a què arribà el parlament la setmana passada, que el diagnòstic d’Ortega y Gasset s’aplica tant o més a la societat catalana que a l’espanyola. Dic la societat i no sols els polítics, passant per alt una distinció còmoda però falsa, car vol dir acceptar com a objectiva una explicació maniquea de l’estat de coses sabent íntimament que no és certa. I no ho pot ser, perquè mentre no s’il·legalitzin els partits i se suprimeixi el sufragi, els polítics els tria el poble, ni que sigui amb un sistema tan abusiu com el de les llistes tancades. A què treu cap, doncs, acusar-los d’arrapar-se a les poltrones si les poltrones les posa l’elector perquè no li abelleix de seure-hi ell per fer-hi el que pertoca? I si el sistema de gremis blindats per les cúpules promou una selecció negativa del personal, apartant-ne els més nobles perquè hi surin els mediocres i els arterosos, com és que la gent ho tolera sense intentar de posar-hi fi? Ningú no ha llegit Assaig sobre la lucidesa de José Saramago?

La degradació del parlament és global. Ja no és possible de circumscriure-la a la degeneració d’aquest partit o d’aquell altre, per clamoroses que siguin les diferències en el grau i forma de la indignitat. Cap diputat de tant se val quin grup parlamentari no podia sense deshonra tolerar l’espoliació de l’acta del president del govern. No era possible sense enfonsar la institució i, alhora, la dignitat de cada un dels seus membres. La degradació és doncs global, però no igual per a tothom. Qui més s’ha degradat relativament parlant –perquè en termes absoluts hi ha qui ja no pot caure més baix– són els qui han justificat la vilesa amb la tesi del mal menor, afegint la ineptitud a la manca d’ètica. Creient limitar el mal l’han fet encara més gros. 

Ja no es pot dissimular més: la classe política catalana és tímida amb el poder i ferotge amb ella mateixa, com ho solen ésser els pobres d’esperit. Això la fa ineficient. Però és un reflex fidel de la societat. I si els polítics enganyen és perquè la societat vol enganyar-se. Els vota perquè li facin la feina i li proporcionin la coartada.

Seria llarg d’enunciar tot allò d’inacceptable que els catalans, enganyant-se d’ofici, han acceptat des de la transició. Em limito a insinuar que tot allò que s’ha vist d’ençà del 2017 no és sols el deliri autodestructiu dels partits independentistes. Això no és tan greu com sembla i potser és desitjable i tot. El fet pitjor ha estat l’enviliment d’una part de la societat, aquella que amb l’aplicació de l’article 155 i la persecució de l’independentisme com si fos la nova heretgia ha descobert que vol continuar sotmesa a l’estat espanyol. I que ho vol malgrat saber-ne la disposició i les conseqüències. Aquesta part comprèn perfectament la irregularitat democràtica que representa aquest estat, però l’accepta com si fos normal i s’hi adapta, assumint-ne la descomposició.    

L’enviliment que es precipita al si de l’independentisme s’expressa en la dissociació entre l’objectiu d’independència, afirmat abstractament, i l’acció concreta per a assolir-la, que es dóna per finida amb la crida no pas al replegament sinó a la derrota. Hi ha qui la data ben d’hora, ja l’octubre del 2017, és a dir, en el mateix moment de la confrontació, sense tenir en compte el coratge de la gent que llavors i més endavant s’ha arriscat per sostreure’s a un règim indigne i refundar la moralitat pública sobre la base del seu sacrifici. Contra aquesta gent hi ha qui, sota el pretext de recuperar la normalitat, pretén restaurar allò que ha esdevingut anormal. Això és com voler tornar a tancar el geni dins l’ampolla. 

Quan parIo d’enviliment no em refereixo sols a la misèria moral d’anorrear l’heroisme fent-lo passar sota les forques caudines de la derrota. L’enviliment es palesa sobretot en l’acceptació d’un estat de coses injust. La presó d’uns diputats i dels dirigents de les associacions, certament, com també l’exili d’uns altres; però així mateix la guerra que mitjans dits catalanistes han menat contra el president Torra, aplanant el terreny a l’ensulsiada del parlament. Sense la contribució d’aquests mitjans potser no hauríem vist mai la imatge esborronadora dels socis de govern negant l’ovació al president a qui acabaven de prendre el dret de vot, car així com la degradació política la fomenten els vots d’electors indolents, la dels diaris l’estimulen lectors votant amb els seus clics.