Debuta a Tòquio la primera esportista olímpica transgènere enmig d’una intensa polèmica

[Actualització: Hubbard ha quedat en darrera posició de la categoria femenina de +87 quilos. L’atleta neozelandesa ha intentat aixecar en tres ocasions 120 quilos sense aconseguir-ho.]

Avui a migdia, hora europea, Laurel Hubbard farà el debut a la competició olímpica d’halterofília, als Jocs Olímpics de Tòquio. Serà la primera vegada que als jocs participa de manera oberta una dona transgènere. Per a l’equip nacional de Nova Zelanda la presència de Hubbard és un gran orgull, però la participació d’aquesta atleta de quaranta-tres anys ha despertat una forta polèmica, fins i tot entre les seves competidores.

Hubbard havia competit com a home a la disciplina d’halterofília i havia guanyat uns quants campionats juniors. Fa quatre anys va tornar a competir, després de quinze anys sense fer-ho, i es va qualificar per a participar en els Jocs Olímpics de Tòquio. El parèntesi ha tingut conseqüències. Hubbard té deu anys més que la següent de les atletes amb qui s’enfrontarà avui.

Algunes de les competidores que s’enfrontaran a ella, com ara l’alemanya Sabine Kusterer, han expressat dubtes sobre si la competició és justa. Kusterer ha dit que està encantada de la participació de Hubbard, però que igual que a l’halterofília hi ha categories segons el pes que s’aixeca, podria crear-se’n una per a dones transgènere per evitar la polèmica sobre si tenen avantatge sobre les altres, en un esport tradicionalment masculí. A Nova Zelanda també hi ha hagut polèmica quan Tracey Lambrechs, l’atleta que competia amb Hubbard per la plaça als jocs de Tòquio, va quedar fora, derrotada per Hubbard. Lambrechs va reaccionar dient que totes estan a favor de la igualtat de la dona en l’esport, però que aquesta igualtat els ha estat arrabassada. Aquesta declaració va generar una enorme polèmica.

Hubbard no és l’única atleta a Tòquio que no encaixa amb les categories tradicionals. Una futbolista del Canadà que es fa dir Quinn, sense nom, es declara no-binària i sempre ha competit com a dona, i Chelsea Wolfe, una dona transgènere, és reserva de l’equip de bicicleta BMX i de moment no ha competit. Cap dels dos casos no ha generat un debat com el de Hubbard, potser perquè aquesta té opcions de guanyar medalla, en vista dels resultats de la classificació.

La federació d’halterofília ha deixat a les federacions nacionals total llibertat per a la selecció dels atletes que competeixen i no hi ha regles específiques que s’hi apliquin. La federació d’atletisme té, en canvi, la polèmica regla que obliga les dones que tenen de manera natural nivells alts de testosterona a prendre medicació per baixar-la. S’ha fet molt famós el cas de l’atleta sud-africana Caster Semenya que a Tòquio no podrà córrer els 800 metres, després d’haver estat campiona els dos jocs anteriors, per una decisió de les autoritats atlètiques.

Semenya va ser apartada dels Jocs Olímpics ara fa un any per una sentència de la Cort Suprema de Suïssa que va revalidar la polèmica regla de la federació internacional que obliga els atletes intersexuals amb trastorn del desenvolupament sexual, i tenen cromosomes X i Y, el patró estàndard masculí, a reduir els nivells de testosterona per poder competir a les proves femenines que combinen velocitat i resistència.

Quant al Comitè Olímpic Internacional, hi ha una comissió que estudia les noves regles, amb metges, científics, federacions i moviments pels drets dels transsexuals. La participació de Hubbard no s’ha discutit perquè ha estat una decisió del Comitè Olímpic de Nova Zelanda, però tothom estarà molt pendent del resultat avui de la seva participació i de les conseqüències que pugui comportar.