29.08.2019 - 21:50
|
Actualització: 29.08.2019 - 21:51
L’enorme polèmica desfermada per la darrera maniobra política de Boris Johnson ha tornat a encendre el debat sobre si els referèndums són necessaris o no; fins i tot sobre si són legítims o no.
És natural que quan hi ha un debat amb unes conseqüències tan gruixudes com les del Brexit tothom s’hi aproxime a partir de la seua subjectivitat. En el cas del Regne Unit, una subjectivitat evidentment marcada per la tria particular entre romandre a la UE o anar-se’n; i a la resta del món, clarament també, per la transposició del debat a escala local. Impressiona molt, per exemple, de veure alguns independentistes traçant paral·lelismes molt agosarats entre això que fa Johnson i allò que no va fer Puigdemont. I deixa esbalaït de veure la tropa unionista espanyola eixint en tromba contra els referèndums i advertint de les amenaces que segons ells arrossega aquesta forma de representació política.
Quina pena que aquests darrers siguen tan cínics. Perquè ho són molt. Vejam: qui pot restar indiferent en comprovar com reneguen de l’ús dels referèndums persones que alhora afirmen que la unitat de l’estat espanyol és intocable precisament perquè l’actual constitució la varen votar en un referèndum amb escasses garanties una colla de persones ja mortes i algunes de vives?
Tanmateix, cinisme polític a banda, el debat és realment substancial i interessant. Però, a parer meu, si el volem sostenir amb un cert estil serè, caldria diferenciar unes quantes coses i no fer-ne un poti-poti impossible. Cal debatre sobre el Brexit mateix, sobre el paper de la Unió Europea i cap a on va, sobre com s’ha fet el desastrós procés negociador, sobre la lamentable gestió posterior al referèndum feta pel govern britànic; i finalment –sí, també– sobre si el referèndum va ser una via adequada o no.
Permeteu-me, dit això, que em concentre avui en el darrer punt. Crec que era correcte de fer un referèndum per a dilucidar una qüestió de tanta importància i que poca gent pot discutir que va més enllà de l’enquadrament partidista habitual. Però també crec que la pregunta fou mal formulada. Perquè no es va respectar el principi de fer propostes que fossen equiparables: totes dues concretes o totes dues qüestions de principi. Tal com es va formular, l’opció de mantenir-se a la Unió era una opció concreta, amb unes conseqüències sabudes pels votants; en canvi, l’opció d’anar-se’n era allò que se sol anomenar una ‘qüestió de principi’, perquè no s’articulava com es duria a terme. Per això plora la criatura, com és evident. Si el primer objectiu d’un referèndum és aclarir la voluntat popular, aquesta voluntat fou clara, però no aclarí el com. Ara, tornant a allò de la subjectivitat: no seria el mateix cas un referèndum d’independència? No ens podrien dir els qui van en contra de fer-lo que l’opció de mantenir-se sempre seria concreta i la d’anar-se’n, una qüestió de principi que no aclariria mai com s’ha de fer? I ho acceptaríem, això, en el nostre cas?
Propose aquesta pregunta, una mica com una provocació, per a remarcar allò que pense que és una dificultat insuperable: discutir sobre el mètode, mirar d’aïllar el mètode del problema concret o, encara pitjor, mirar de fer servir el desori que s’ha format per a arraconar una forma vàlida, provada i interessant de democràcia participativa, com ho és el referèndum.
De referèndums, n’hi ha hagut de bons i de dolents. Entenguem-nos: vull dir que n’hi ha hagut que han tingut conseqüències bones i dolentes. Però un referèndum no és mai inútil, perquè sempre se’n deriva un mandat polític, en la mesura que deixa clara quina és l’opció preferida per la població mitjançant un vot directe. I per això és un acte més poderós que unes eleccions, perquè és ben sabut que qualsevol partit pot fer servir els seus vots al parlament per votar el contrari d’allò que els ciutadans volien quan el votaren –recordeu, per exemple, el ‘d’entrada, no’ dels socialistes a l’OTAN i com el van transformar una volta tingueren els vots, contra els seus votants.
Però la gestió d’aquest mandat polític, a parer meu, ha estat el punt més crític del problema britànic. Ni els governs conservadors no han sabut dibuixar un full de ruta factible ni la Unió Europea ha tingut gens d’interès a negociar-hi lleialment. I és això, i no el vot en referèndum –per més que fos defectuós en la forma–, que ens ha dut a l’atzucac on som.
Perquè es pot dir, i és cert, que el vot a favor d’anar-se’n no incloïa instruccions precises sobre com fer-ho. Però cal reconèixer també que la victòria del no contenia una instrucció en negatiu que no es pot menystenir ni manipular així com així: els ciutadans britànics van deixar clar que no volien restar en aquesta Unió Europea. I si podem argumentar que no hi ha un mandat clar sobre com fer-ho, també hem d’argumentar que sí que hi ha un mandat clar sobre què no es vol fer: no es vol restar dins aquesta Unió Europea. L’argument que això pot haver canviat amb el pas del temps és un argument seriós i per això jo seria favorable a fer un segon referèndum per veure si realment la població del Regne Unit ha canviat d’idea. Però aquest segon referèndum hauria de ser després d’haver-se’n anat o, altrament, es cometria una violació clara dels drets dels votants. Molt més clara i més greu que qualsevol maniobra que puga fer el govern conservador.
De fet, hi ha un esquema senzill que Brussel·les ha refusat d’acceptar en tot moment i que seria el més pulcre. Un dia el Regne Unit abandona la UE, l’endemà es fa un segon referèndum i si el resultat és favorable l’endemà passat el Regne Unit torna a ser part de la Unió. Serien quaranta-vuit hores confuses? Probablement sí. Però menys que no ho és el procés actual i que ja es va acostant als tres anys de durada. Segurament es podrien articular mesures excepcionals i transitòries: no té trellat, per exemple, dir que s’hauria de renegociar l’entrada del Regne Unit, si se n’hagués anat durant dos dies i prou. És simplement ridícul.
El fet més problemàtic de tot plegat és que alguns han volgut fer servir aquest caos actual i la manca d’eixides clares per a anatematitzar el mètode del referèndum en nom d’una suposada superioritat d’allò que consideren unes formes menys divisives de decisió política, bàsicament els parlaments i els partits.
Reconec que l’argument és sensat d’entrada i que mereix atenció, però també conté, en certa manera, un parany. És cert que la dinàmica d’unes eleccions parlamentàries pressuposa que, ja que els electors votaran l’alternativa que s’acosta més a les seues preferències però rarament ho faran convençuts al cent per cent, el resultat final tendirà a satisfer un elector mitjà perquè els partits, a la recerca del màxim nombre de vots, adapten el seu missatge per apel·lar sistemàticament a la gran massa central de la societat. En un referèndum, en canvi, és cert que les alternatives no es fixen pensant precisament en el votant mitjà, sinó que se solen situar als dos extrems del debat, en dos extrems dramàticament oposats. Això és veritat i és així: d’aquest punt de vista, un referèndum serà sempre més divisiu que no unes eleccions. Ara, no és cert també que la majoria dels votants no estarà al cent per cent d’acord amb cap de les dues posicions i acabarà votant la que s’acosta més al seu punt de vista? Vist així, si acceptem això, no veig tanta diferència entre una conseqüència i una altra. A banda que afirmar que unes eleccions parlamentàries no són divisives em sembla completament fora de lloc. Algunes potser no tant, però moltes –i tots en tenim exemples pròxims al cap– ho són i molt.
Finalment, hi ha la qüestió que alguns anomenen l’error dels votants. Sí, alguns arriben a afirmar que els britànics han votat malament perquè no varen tenir en compte les conseqüències d’allò que volien. Novament: potser no sabien com ho farien, però van dir clarament què no volien, que era restar dins aquesta Europa. I he de dir que, més enllà d’aquesta constatació, qüestionar la decisió popular perquè alguns puguen decidir des d’una posició de superioritat si és correcta o no a mi em sembla molt perillós. El resultat pot no agradar-me, que no m’agrada. I puc fins i tot estar d’acord que els arguments eren populistes i manipulats, que no ho eren només, però ho eren molt. Ara, sempre cal tenir present que allò que és substancial del despotisme il·lustrat és el despotisme, no la il·lustració. I per ací jo em negue a passar-hi.
A mi sí que em dol una cosa: crec que hi havia un espai enmig, un Brexit acostat al màxim a allò que voldrien els partidaris de restar a Europa, però satisfactori amb el principi bàsic que calia abandonar l’actual UE. I, en un senyal del temps polític difícil que vivim, ningú, ni a Londres ni a Brussel·les, no l’ha volgut explorar. En part perquè la Unió Europea ja no és com era. Aquelles invencions sensacionals que van permetre, per exemple, l’accés irregular però necessari de la RDA, aquella mítica flexibilitat política dels millors anys d’Europa, han desaparegut del mapa, arrasada per l’autoritarisme burocràtic i la renúncia a la idea federal. En part, molt important, tampoc no ha estat possible perquè el Partit Conservador és una monumental olla de grills, atrapada en la maniobra oportunista de Cameron. Però, tot i que des de la meua sensibilitat política no és agradable de destacar-ho, crec que també ha estat impossible perquè, tan bon punt es va saber el resultat de la votació, els partidaris de la permanència a la Unió han intentat, crec que injustificadament, reintroduir la seua proposta mitjançant el parlament, com una via paral·lela que anul·lava el vot popular. I crec que això amaga un fet evident, lamentable però greu: els partidaris de mantenir-se dins la Unió van tenir l’oportunitat de convèncer els seus conciutadans en el referèndum però no van poder-ho fer o no van saber-ho fer. I intentar alterar aquesta derrota fent servir un altre format de la representació política, per no reconèixer la validesa del vot popular, a mi em sembla un joc molt perillós. Per més esquerrans que siguen els qui ho defensen.
