30.04.2019 - 21:50
El primer dels tres debats entre els Spitzenkandidaten a la presidència de la Unió Europea es va fer dilluns a Maastricht, la ciutat holandesa on es va signar el tractat de la Unió Europea fins ara més ambiciosament europeista; tant, que els estats van acabar fent marxa enrere.
El debat a Maastricht va reunir el socialista Frans Timmermans, nascut precisament en aquesta ciutat; Violeta Tomic, candidata del Partit de l’Esquerra Europea; el suposat liberal Guy Verhofstadt; Bas Eickhout, un dels dos candidats dels Verds; i Jan Zahradil, de l’Aliança dels Conservadors i Reformistes. Organitzat per la Universitat de Maastricht, les autoritats locals i l’European Journalism Centre, fa cinc anys va ser el primer debat fet mai entre els candidats al càrrec de president de la Comissió Europea, i enguany repetia, juntament amb dos debats més que es faran a Florència i Brussel·les.
Els moderadors del debat van ser la presidenta de la Universitat de Maastricht, Rianne Letschert, i el director de Politico.eu, Ryan Heath, qui precisament va ser l’encarregat d’explicar l’absència de dos candidats: l’un, el del PP europeu, Manfred Weber, que havia declinat d’assistir-hi; l’altre, Oriol Junqueras, Spitzenkandidat del Partit de l’Aliança Lliure Europea.
Com es pot veure en el vídeo, en el moment que Heath va explicar que Junqueras no podia participar-hi perquè era en presó preventiva a Espanya, la sala va esclatar en una incomprensible rialla. Heath no va reaccionar, però una volta acabat el debat, va comentar que la reacció del públic li havia semblat estranya. Un dels qui reia era una dona que seia al meu costat. Em vaig girar i li vaig demanar com era que reia:
—Oh! Deu ser un espanyol d’aquests corruptes!
Li vaig respondre que era català i que era a la presó per haver autoritzat el referèndum d’autodeterminació, i la cara li va canviar. ‘Això és terrible’, va dir, abans de disculpar-se i de preguntar si Carles Puigdemont, el nom del qual sí que coneixia, també era a la presó. Acabat l’acte, això que havia passat era un dels temes de conversa als passadissos. Molts assistents acabaven de descobrir qui era Oriol Junqueras, cosa que demostra l’encert d’haver-lo nomenat Spitzenkandidat de l’EFA.
La paraula alemanya (que vol dir ‘candidat principal’) és una d’aquelles que Brussel·les és capaç d’imposar en pocs dies. Els partits europeus no tenen candidats oficials perquè no hi ha cap llista paneuropea. I el president de la Comissió no és pas triat pels electors. Però a les anteriors eleccions europees, va aparèixer la idea que cada gran partit triés un candidat principal i els estats es van comprometre a respectar aquesta figura com el possible nou president de la Comissió. Cinc anys després, el consens lingüístic s’ha imposat i l’alemany ha colat una nova paraula a totes les llengües europees.
Tots cinc es comprometen a una Comissió paritària
El debat, d’una hora i mitja, va ser àgil i organitzat al voltant de tres grans qüestions: l’Europa digital, la sostenibilitat i el futur d’Europa. Les preguntes, les feien els moderadors, llevat de tres, que les van proposar tres persones del públic que omplia el Theater aan het Vrijthof, majoritàriament jove.
No hi va haver grans sorpreses. Si de cas, el moment més impactant va ser quan la moderadora va demanar si cap candidat es comprometia a fer un govern paritari entre homes i dones i tots cinc van alçar la mà. Violeta Tomic, l’única dona a l’escenari, ho va aprofitar bé per acusar els altres partits de cínics.
Tret d’aquest moment, tot va ser molt previsible. Tomic no es va moure un mil·límetre de la crítica permanent contra les polítiques d’austeritat i la dreta. Era qui tenia més dificultats per a parlar en anglès i això la va penalitzar. Zahradil era el més previsible, perquè en tot moment aprofitava les preguntes per remarcar que ell volia menys Unió Europea i més poder per a cada estat. Guy Verhofstadt va fer les pallassades a què ens té acostumats de fa temps –era l’únic candidat que repetia dels que hi havia fa cinc anys–, i l’atenció es va centrar en el socialista Timmermans i en Eickhout, el dirigent holandès dels Verds, que va demostrar una gran desimboltura, fins i tot quan el moderador, de manera molt poc adequada, li va dir que no tenia cap possibilitat de ser president de la Unió.
Timmermans va lluitar per allunyar-se de la tasca de la Comissió Europea, de la qual ha estat membre, per evitar de ser coresponsable, per exemple, de les polítiques d’austeritat. Fins i tot, es va atrevir a abraçar la candidata de l’Esquerra Europea el dels Verds dient a l’auditori que votés verd, i que tots tres ho eren, que el verd no era privatiu dels Verds, moment que va ser molt mal rebut pels seus dos companys de debat, que el van acusar de manipulador.
Però, al final, la sang no va arribar al riu. L’absència del candidat del PP, que és qui està més ben situat per a guanyar les eleccions, va fer que el debat no fos ni agressiu ni complicat de gestionar, tal com els moderadors van reconèixer una volta acabat, ja fora del teatre, a la festa popular que s’havia organitzat al carrer per a seguir en directe l’esdeveniment. ‘Si hagués vingut Weber, això hauria estat un cinc contra un duríssim.’ Potser per això va preferir no acudir, amb l’excusa, segons els organitzadors, que tenia una festa d’aniversari a Munic.
