13.02.2020 - 21:50
|
Actualització: 14.02.2020 - 07:42
La polèmica desfermada arran d’una intervenció de la batllessa de Vic al Parlament de Catalunya és grotesca. La diputada Anna Erra es va fer ressò, positivament, alabant-la, d’una proposta ciutadana impulsada per gent nascuda fora del país. Unes persones que demanen que ‘no es diferenciï la llengua usada segons l’aparença externa’, és a dir, que la gent no els parle directament en espanyol per la seua aparença, pensant que no entenen el català. Però ara resulta que per haver dit això que diu aquest col·lectiu d’immigrats, per haver defensat precisament que són iguals que nosaltres i tenen els mateixos drets lingüístics que nosaltres, la batllessa de Vic és qualificada de racista per l’espanyolisme militant, que l’acusa de ‘diferenciar segons les aparences’.
La demagògia no pot ser més gran: Anna Erra demana una cosa summament antiracista: que la gent nascuda a Catalunya tracte de la mateixa manera, exactament igual, els qui han nascut en uns altres llocs. Que no els diferenciem. Que ningú no tinga més drets per l’accident biogràfic d’haver nascut ací. I tanmateix la manipulació és tan grollera que s’arriba a organitzar un Cafarnaüm de mil dimonis al qual no és que s’apunte la cínica dreta espanyolista –que en matèria de racisme valdria que estigués calladeta–, sinó fins i tot els comuns i una part de l’independentisme, sobretot gent de l’òrbita d’ERC, que supose que s’agafen a la polèmica per a marcar distàncies i mirar de traure’n allò que ells deuen pensar que és un rèdit electoral. Al final la cosa agafa tal volada que la diputada Erra s’ha trobat obligada a demanar perdó. Una altra mostra que l’independentisme institucional navega, completament perdut i anèmic.
En la polèmica brilla amb llum pròpia una de les pitjors creacions de l’esquifit i depriment aparell ideològic dels partits catalans: la banalització de la teoria sobre la nació, instrumentalitzada segons la contesa electoral.
És impressionant de veure amb quina capacitat, rigor i eficàcia l’independentisme ha estat capaç d’analitzar intel·lectualment els mecanismes del poder espanyol, denunciar-los i fer avinent a la població fins a quin punt són perjudicials per a la seua vida, i proposar-hi alternatives sòlides. I en canvi és xocant d’observar com aquest mateix independentisme s’ha permès d’abonar-se a teories ridícules sobre l’essència del conflicte que enfronta Espanya i els Països Catalans –i ja ho sé, que en aquest contrast hi té molt a veure que en el primer cas hi intervenen molts independents superbament preparats i en el segon pren protagonisme la massa d’indigents intel·lectuals que lamentablement pul·lula per les seus dels partits.
Aquest és el cas, particularment, del debat sobre la llengua i la nació. Entre els independentistes no ens barallarem pas sobre els perjudicis de l’espoliació fiscal per a la sanitat i l’ensenyament, ni ens discutirem sobre l’impacte negatiu que té el mal funcionament de Rodalia en el dia a dia de la població; com no establirem cap gran debat sobre la necessitat de recuperar les lleis socials aprovades pel govern legítim ni negarem el nostre deure d’acollir aquells qui intenten d’arribar a Europa per la Mediterrània. El consens entre el poble de groc sobre el model de societat que volem és majúscul, enorme. I dibuixa una societat profundament cohesionada que, malgrat l’actual partidisme malaltís, és un actiu de futur molt més que notable.
Però, paradoxalment, tanta unanimitat en els temes clau xoca amb el fet que hi ha tres partits, dos sobretot, que volen gestionar com més part del pastís autonòmic millor i que, per això mateix, han de barallar-se per alguna cosa. Perquè sense la baralla simplement no es justificaria la seua existència diferenciada. I si mai ningú intenta rebatre això, que m’explique com és que va ser tan fàcil i es va fer tanta feina i tan ben feta i tan de pressa amb Junts pel Sí en el moment en què ni els uns ni els altres ni els tercers no pensaven a gestionar l’autonomia espanyola, sinó a proclamar la república.
La vida pública catalana ha oscil·lat aquests darrers anys entre dos pols antagònics. Com més proximitat a la independència i més força i presència han tingut les personalitats independents, més unitat s’ha trobat i més camí s’ha fet. Perquè aconseguir unitat entre el bloc, ideològicament tan ample, que va de la democràcia cristiana a l’anticapitalisme és sorprenentment fàcil a Catalunya, un país on totes les diferències són superables si l’objectiu és clar. En canvi, cada vegada que qualsevol de les màquines dels partits ha prioritzat el debat sobre l’hegemonia electoral, no pas cercant la independència sinó escarrassant-se per gestionar més poder autonòmic, més divisió hi ha hagut i més s’ha allunyat la independència. I com més allunyada, més abstracta. I per això mateix més subjecta a polèmiques estèrils i sense trellat. Fins al punt que en compte de debats intel·lectuals dignes d’aquest nom ens hem trobat sovint simples positures de màrqueting indefensables des del rigor intel·lectual, incomprensibles d’un punt de vista internacional i tan incoherents que al capdavall són ridícules, com s’ha vist perfectament ara, en l’incident del parlament.
Són ridícules, especialment, perquè són polèmiques que no pretenen sinó diferenciar els partits com siga, els dirigents, les marques personals. Però són també molt irresponsables. Perquè com que aquestes polèmiques no poden ser sobre el model de societat, on és evident que l’acord és tan gran que el pressupost el poden votar alhora els comuns i Junts per Catalunya, aleshores es construeixen de manera fictícia sobre temes que cap país seriós no posaria mai en joc, com ara la definició de la nació o el sentit de la llengua pròpia. Autèntiques animalades conceptuals que no resisteixen ni una anàlisi mínimament rigorosa, com ara defensar una suposada naturalitat del bilingüisme –negant, doncs, el conflicte lingüístic que els catalanoparlants, tots, hem de suportar dia a dia–, o atacar des d’un suposat independentisme el nacionalisme, com si l’una cosa no fos evidentment el ferment indispensable de l’altra, han esdevingut armes que petits i molt molests exèrcits de trolls i tertulians es llancen els uns als altres sense cap més coherència que l’ordre que els arriba de la seu –em diuen que ara ja per via de WhatsApp.
PS. A VilaWeb estem convençuts que una de les funcions essencials de qualsevol diari lliure és precisament de participar sense apocament en el debat intel·lectual i no deixar que es degrade en mans d’interessos espuris. Per això estem tan orgullosos de comptar amb col·laboracions constants desmitificadores de les manipulacions i denunciants de la ignorància. Permeteu-me, parlant dels temes de què parlem, que us remarque avui l’article, gairebé un manifest, de Pau Vidal, les brillants anàlisis de Joe Brew o els articles sobre llengua del GELA, per exemple.
