Passions espanyoles entre crits de guerra i pau

El debat més irat, apassionat i cridaner dels darrers anys a 3Cat va dur al clímax la campanya d’unes eleccions, les europees, amb molt menys seguiment que qualssevol altres, i que desperta molt menys interès, de mitjana, en els ciutadans. “Em sorprèn que parlem més d’amnistia aquí que no pas al debat del 12 de maig”, va dir Javi López, el candidat del PSC. En efecte, i no tan sols l’amnistia: les guerres d’Ucraïna i Gaza van aixecar passions i topades d’una hostilitat en alguns moments personalíssima, grollera. La tenalla entre el candidat de Ciutadans, Jordi Cañas, i el de Vox, Juan Carlos Girauta –que abans també havia estat a Ciutadans– va fer un debat agre i torrencial, en què la candidata de Podem, Irene Montero, es va endur l’antagonisme principal. Plegats, discutint acaloradament sobre el militarisme i la pau, els tres castellanoparlants –sumant-hi la candidata del PP, la desconeguda Eva Poptcheva, que també venia de Ciutadans– van escombrar la resta de candidats a un segon pla, malgrat els intents de Jaume Asens, dels Comuns, d’enfrontar-s’hi amb la mateixa intensitat que Montero, i els esforços d’Aleix Sarri, de Junts, Diana Riba, d’Esquerra, i Javi López, del PSC, de debatre sobre qüestions tècniques.

La conversa, a més a més, va espanyolitzar-se en molts moments: de bon començament López ja es va convertir en l’ase dels cops de la resta de candidats, la majoria dels quals van triar d’adreçar-li a ell una qüestió inicial, mostrant com la traça del president espanyol, Pedro Sánchez, ha reeixit a emmarcar la campanya. López va insistir que les eleccions de diumenge vinent són importants perquè “hem d’ajudar Europa a frenar l’extrema dreta”, que “ens empeny a la irrellevància”, i va mirar de situar-se com l’alternativa. Ha estat i és una retòrica imperant de la campanya d’aquestes eleccions, en què l’extrema dreta encapçala les enquestes en prop d’una desena d’estats membres, però al debat no va acabar-hi de quallar. “Ja sé que vosaltres necessiteu l’antagonisme, és connatural al Partit Socialista”, li respongué burleta Girauta. I amb tanta facilitat com López posà l’extrema dreta damunt la taula per a contraposar-s’hi, fugaçment perdé el poder de marcar el ritme: Cañas i Girauta mateix van acceptar la invitació i s’apoderaren del micròfon a crits i interrupcions. La candidata del PP, en una altra òrbita, es dedicà d’entrada a confrontar-se amb Junts.

El candidat Toni Comín –a l’exili– va enviar-hi el número tres de la llista, Sarri, en lloc de la número dos, Neus Torbisco, seguint l’exemple del president Carles Puigdemont, que envià als debats Josep Rull, el tercer, en lloc del seu fitxatge estrella, l’empresària Anna Navarro. Fa cinc anys també va ser Sarri qui es va presentar al debat, però llavors l’abandonà al principi per a protestar per la desigualtat que implicava l’absència del seu candidat. Ahir, Sarri hi va romandre, va reivindicar el Primer d’Octubre i la llei d’amnistia com una victòria i es va afanyar a demanar la mobilització del votant independentista perquè diu que és l’única manera de compensar que Catalunya, com que no és un estat independent, no tingui presència designada a la Comissió. “Sí que hi ha un català: Josep Borrell”, li va respondre López. La republicana Diana Riba va reivindicar que “les amnisties són la normalitat” a Europa i va presumir de la seva coalició electoral amb Bildu i el BNG –es va deixar Més per Mallorca. Tant Sarri com Riba també van assenyalar els socialistes perquè s’esforcin més a fer oficial el català, però de seguida van mostrar per on farien anar els trets: els discursos sectorials. Tots dos van parlar sovint dels pagesos i van tenir una enganxada sobre “les clàusules mirall” dels tractats de lliure comerç.

L’envit de Jaume Asens era mirar d’impedir que els focus assenyalessin Montero, i no se’n va sortir. Va seguir una primera tàctica de presentar-se com el més sobiranista de tots, i les tres primeres coses que va fer van ser: lamentar la injustícia de l’absència de Comín, recordar a tothom que ell havia estat el primer de l’univers no independentista a defensar l’amnistia i reclamar l’oficialitat del català a Europa. Si bé trobà respostes en alguns moments –Riba li va retreure que Sumar és al govern espanyol, que ara té la pilota per a blindar la llengua a Brussel·les; Girauta i Cañas el van atacar per haver recomanat l’advocat Gonzalo Boye a Puigdemont i Comín i haver-los aconsellat que se n’anessin a l’exili–, l’objectiu inicial de desviar les mirades de Montero fracassaren. L’ex-ministra d’Igualtat espanyola va començar defensant el català i disculpant-se per no poder-lo parlar, però de seguida girà el timó del debat cap a Ucraïna i Palestina, i se’n va sortir. Montero va criticar “la submissió d’Europa davant les estratègies bèl·liques dels Estats Units”, va criticar que l’onada de rearmament que recorre el continent implicaria retallades en despesa social, va alertar dels riscs d’un enfrontament nuclear, va dir que “les guerres no s’aturen amb més guerra” i va titllar d’hipòcrites els socialistes per no haver trencat relacions amb Israel.

Montero va fer treure foc pels queixals a Cañas, que la va acusar de “pensament Disney”, de “cavall de Troia de Putin” i li va retreure amargament que “la seva estratègia seria rendir-se”, i de Girauta, que, completament desinhibit, vociferant amb ràbia al mig del plató davant l’astorament de la resta, la va acusar de ser amiga d’Hamàs. Com van poder, Riba i Asens es van intentar fer un lloc: ella va subscriure que “les guerres no s’acaben enviant armes, sinó obrint un procés de negociació” i amb inversions en cooperació; ell va explicar com l’havia transformat personalment l’experiència de trepitjar Palestina i va demanar d’aïllar Israel “o aviat no hi haurà palestins als quals reconèixer”. Per a desplaçar una mica la dialèctica, Sarri va persistir en el seu intent d’explicar una visió catalana de la geopolítica i va dir que calia més unitat defensiva a Europa perquè més Europa vol dir “menys Espanya”. “La Unió Europea no pot ser una superpotència militar, però una superpotència democràtica, sí”, va dir, “però perquè ho sigui cal posar fi als dobles estàndards –referint-se a la inhibició respecte de Catalunya, per exemple. Sarri tingué llavors uns breus instants de protagonisme amb Cañas i Girauta parlant entre ells com al taulell d’un bar i proferint-li crits de supremacista, i Poptcheva parlant dels suposats llaços de l’independentisme amb Rússia.

L’enfrontament verbal es va pansir una mica passada la publicitat i, després de veure desfilar el Hard Rock, l’arròs del delta, la recuperació de la indústria manufacturera, la reducció de la burocràcia i la transició energètica, un Xavi Coral abatut de moderar l’olla de grills es va deixar convèncer per Girauta de tenir l’última paraula amb l’argument que l’havia perjudicat el repartiment del temps. “No, però si és el quart que més ha parlat!”, es va queixar Riba. I ho era. Però Vox va tenir l’última paraula.