Quan el congrés s’esverava amb l’autodeterminació a la constitució espanyola

El 1978, durant els debats de la constitució espanyola al congrés i al senat, era una paraula ‘summament perillosa’ que qüestionava els pactes de la transició: l’autodeterminació. Durant l’estiu i la tardor d’aquell any, una minoria de bascs i catalans va defensar d’introduir-la a la constitució. Tot i això, només dos representants d’Euskadiko Ezkerra –Francisco Letamendia al congrés i Juan María Bandrés al senat– van aguantar esmenes fins al final, cosa que va generar incomoditat al PSOE, al PSE i al PSC, al PCE i al PSUC, i entre el PNB i CDC. Alguns havien defensat repetidament el dret d’autodeterminació en manifestacions i resolucions congressuals, però a l’hora de la veritat es va imposar la concepció de la unitat indissoluble de l’estat espanyol i el dret d’autonomia de les nacionalitats; un pacte de mínims en favor d’un consens que semblava precari, sempre a punt de trencar-se i forjat amb l’alè dels militars al clatell.

El dret d’autodeterminació és ara al centre del debat polític, però la memòria s’esllangueix. Els arguments de fons esgrimits pels independentistes i els constitucionalistes ja els van dir uns altres fa quatre dècades. El món ha canviat però les idees no caduquen, potser perquè els fonaments de l’actual estat espanyol es van cimentar llavors. El 4 de juliol de 1978, Heribert Barrera va llançar un crit del faristol de la cambra estant, on l’any abans havia estat elegit l’únic diputat de la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic: ‘Jo proclamo des d’aquesta tribuna que Catalunya té el dret d’autodeterminació. Si aquest dret no ens és reconegut, no farem per això la guerra, però no deixarem de reivindicar-lo.’

Quaranta anys després, amb l’experiència de l’1-O i la majoria de l’anterior govern català asseguda al banc dels acusats del Tribunal Suprem, l’autodeterminació tornarà al congrés espanyol en boca d’ERC i JxCat, EH Bildu i els comuns. Com que no la veuen viable, el PNB ja va descartar d’exigir-la al PSOE durant la campanya electoral. Pedro Sánchez continua tancat en banda en el ‘no és no’, tan tancat com el PSOE de Gregorio Peces-Barba.

Tractar el poble basc com a ‘colonitzat’

‘La provocació no és el millor camí per a defensar les idees.’ Peces-Barba, el pare socialista de la constitució, va menystenir així una de les esmenes de Letamendia. ‘Haver votat l’esmena potser hauria significat que no solament no hi hauria hagut autodeterminació, sinó possiblement ni tan sols democràcia’, hi va afegir. Era el 16 de juny de 1978 i en la comissió d’afers constitucionals del congrés espanyol es discutia l’organització territorial de l’estat i hi apareixia per segona vegada el dret d’autodeterminació. El diputat d’Euskadiko Ezkerra ja havia defensat el maig anterior d’incloure’l en l’article segon de la constitució, el que predica que la nació espanyola és la ‘pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’. Ell s’imaginava una altra redacció: ‘La constitució es fonamenta en la plurinacionalitat de l’estat espanyol, la solidaritat entre els seus pobles, el dret d’autonomia de les regions i nacions que l’integren i el dret d’autodeterminació d’aquestes últimes.’ Entre l’un i l’altre, un abisme.

El PSOE, com la UCD, al·legava aquell juny que el dret d’autodeterminació només era aplicable a les colònies. Segons Peces-Barba, avalar-lo implicaria acceptar que ‘el poble basc és un poble colonitzat com alguns dels pobles que es troben a altres continents’. ‘I nosaltres no podem fer aquesta ofensa al poble basc’, va sentenciar. Letamendia proposava un conjunt d’articles per a regular l’autodeterminació d’acord amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per l’estat espanyol. En concret, establia que els pobles de l’estat podien decidir si continuaven a Espanya o se’n separaven si, havent-se constituït com a autonomia i dos anys després de l’aprovació de l’estatut consegüent, l’assemblea territorial havia aprovat per majoria absoluta de consultar-ho a la població.

En el referèndum, la decisió d’esdevenir un estat independent també havia de ser aprovada per la majoria absoluta del cens de cada una de les províncies o territoris afectats. Si la independència era refusada, no es podia a tornar a proposar fins a la legislatura següent i mai abans de dos anys de la convocatòria del referèndum. Però si el resultat era afirmatiu, l’estat espanyol havia de reconèixer el nou estat i transferir-hi totes les atribucions perquè fos plenament sobirà. Era una via pacífica i volgudament pactada per a la independència, però no tenia suports. Letamendia va retreure als socialistes que dos mesos abans s’havien manifestat rere una pancarta en favor de l’autodeterminació a l’Aberri Eguna, a la UCD li va recordar que havia ratificat l’autodeterminació subscrivint el pacte dels estats integrants de les Nacions Unides i al Partit Comunista, que Dolores Ibárruri, la Pasionaria, havia escrit el 1970 que la primera tasca de democratització de l’estat espanyol era tornar aquest dret al País Basc, Catalunya i Galícia.

Letamendia es va oblidar el congrés de Suresnes del PSOE del 1974 i el del 1976. Però Peces-Barba va admetre que, dos anys abans, els socialistes espanyols l’havien ratificat. ‘Passa que nosaltres entenem el dret d’autodeterminació d’una manera totalment diferent’, va dir. De quina manera? Com a expressió de continuïtat en el marc d’un estat federal. Per ells, el poble ja s’autodeterminava amb la constitució. El cert és que el dret d’autodeterminació havia estat en els programes de tot l’antifranquisme. Segons Jordi Solé Tura, perquè era un principi democràtic general contra la dictadura i implicava que no s’acceptaria cap solució política que no fos fruit de l’expressió de la voluntat dels ciutadans. Però a l’hora de fer-lo possible, tot va canviar.

Les ‘urgències fisiològiques’ d’alguns diputats

Solé Tura ho va escriure al llibre Autonomies, federalisme i autodeterminació: l’esmena de Letamendia exigia que cada força política aclarís el sentit que donava al principi general amb relació a la lluita concreta per la constitució i les autonomies. Però no va passar; no hi va haver un veritable debat de fons. La primera vegada que Letamendia va sotmetre l’autodeterminació a votació, els diputats de CDC i el PSC van desaparèixer de la comissió per evitar el mal tràngol. Segons Solé Tura, van tenir unes sobtades urgències fisiològiques. ‘A suggeriment d’ells, un uixer em va comunicar que jo també havia d’experimentar sens dubte les mateixes urgències i que faria bé de satisfer-les a l’instant.’ Però el diputat del PSUC-PCE no es va aixecar de la cadira i va votar en contra de l’esmena, sense consultar-ho amb cap altre membre del seu grup parlamentari perquè en aquell moment era sol. La seva postura va causar algunes protestes al PSUC i al PC del País Basc, segons que va admetre al llibre, tot i que els comunistes van mantenir el no. A la comissió, Solé Tura va argumentar que la de Letamendia era una esmena ‘ideologista’ i que s’havia de fer la millor constitució possible en aquell context, deixant de banda tot allò que no era àmpliament compartit o podia ‘causar divisions i laceracions tremendes’. Solé Tura, tanmateix, va admetre que el de l’autodeterminació era un concepte amb una llarga trajectòria en el pensament marxista i que, si algun dia s’exercís, ells votarien en contra.

Solé Tura i Gabriel Cisneros (UCD) van retreure l’actitud dels catalans que s’havien escapolit de la votació. Havent tornat, el convergent Miquel Roca va haver de demanar la paraula per a al·lusions: ‘L’única cosa que vull dir per esvair dubtes és que jo no hauria votat en favor de l’esmena del senyor Letamendia.’ Rodolf Guerra, del PSC-PSOE, va fer igual: ‘Si hi haguéssim votat, no hauríem votat que sí.’ Entre el no i l’abstenció. Tindrien més oportunitats per a pronunciar-s’hi.

L’esmena es va rebutjar per 24 vots en contra i només el diputat del PNB  va votar a favor. Però l’aval dels nacionalistes bascs a l’autodeterminació no duraria gaire temps. Marcos Vizcaya gairebé va demanar disculpes per haver-la avalada. No creia que els grups parlamentaris s’haguessin de pronunciar sobre una qüestió com aquella en un moment d’alta tensió ambiental, perquè se sentien ‘coaccionats’ respecte què deia el seu programa. ‘El PNB ha votat a favor del dret d’autodeterminació com a tal dret teòric, però no de la constitucionalització’, va dir. Per justificar el vot en contra, Alianza Popular va esgrimir un argument àmpliament repetit aquests darrers anys. A més de ser un dret exclusiu per a les colònies, qualsevol decisió sobre la independència no solament hauria de ser exclusiva de l’arbitri de la població d’un territori, sinó que l’haurien de prendre tots els espanyols. UCD també ho creia: el titular de la sobirania era tot el poble espanyol.

Amb morts al carrer

El debat no era tancat. Letamendia va mantenir totes dues esmenes i les va defensar al ple del congrés el 4 i el 21 de juliol. Com ell mateix va recordar en aquest article a la revista Viento Sur, van ser unes setmanes políticament complicades. La repressió no cessava i ETA actuava. El 8 de juliol el militant de LKI (Lliga Comunista Revolucionària, en basc) Germán Rodríguez va ser assassinat a Pamplona per la policia armada quan es manifestava durant el Sant Fermí. Es va convocar una vaga general i, uns quants dies més tard, quan protestava per la mort de Rodríguez, un altre tret de la policia va matar Joseba Barandiaran. El dia que es debatia la segona esmena d’autodeterminació i es tancava el debat al ple del congrés del projecte de constitució, ETA va atemptar a Madrid contra dos alts comandaments de l’exèrcit, Juan Manuel Sánchez-Ramos i José Antonio Pérez. En aquell context hi va haver un enfrontament ben dur al congrés entre Manuel Fraga i Letamendia. L’ex-ministre franquista va acusar el diputat basc de demanar ‘coses impossibles’ mentre es mantenia la ‘pressió terrorista’ i, indirectament, el va acusar d’emparar ETA. Letamendia, visiblement molest, va afirmar que la manera de procedir de Fraga era feixista.

La constitució es redactava amb morts al carrer i les negociacions importants es feien a porta tancada. La ponència que va escriure el primer esborrany havia deliberat secretament, i els bascs, que van acabar sense cap pare de la constitució, van ser especialment combatius durant els debats en comissió i en els plens. Hi ha unes quantes perles en els diaris de sessions. Heribert Barrera va criticar que la democràcia parlamentària impliqués llum i taquígrafs i va lamentar que la majoria d’esmenes refusades es retiressin per afavorir el consens. D’aquesta manera van desistir els defensors de l’estat federal, com va recordar Letamendia. Segons Barrera, amb aquest procediment es negava el debat al poble i es menystenia la capacitat de pensament i de judici dels ciutadans. ‘Ja s’ha acabat, és cert, la dictadura d’un home, però correm el risc de caure en una espècie d’oligarquia de caps de partit pactada i plebiscitada, com si la democràcia es pogués reduir al simple fet de la realització periòdica d’eleccions’, va dir. Durant aquells mesos, Barrera ja va defensar la convocatòria d’un referèndum sobre la monarquia com ERC ara.

L’esmena final sobre l’autodeterminació va ser rebutjada al ple del congrés per 268 vots en contra, cinc a favor i onze abstencions. A favor: Letamendia, Barrera, Joaquim Arana (Pacte Democràtic per Catalunya), Josep Pau i Pernau (PSC-Reagrupament) i Adolfo Sánchez García, diputat d’UCD per Valladolid. S’hi van abstenir la majoria dels diputats de la Minoria Catalana (Macià Alavedra, Joan Paredes, Ángel Manuel Perera, Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Sala, Josep Sendra, Ramon Trias Fargas i Josep Verde), a més d’Emilio Gastón (del Partit Socialista de l’Aragó) i el socialista Manuel Fernández-Montesinos, diputat per Granada. Trias Fargas va justificar l’abstenció perquè estaven en favor del principi general però eren partidaris de la constitució que s’aprovava. Malgrat això, el social-cristià Anton Cañellas va votar en contra, com el PNB, que negociava sense èxit amb l’UCD el reconeixement dels drets històrics dels territoris forals. Letamendia va ser menystingut per alguns diputats i mitjans de comunicació. El veien com una amenaça, encara que minoritària, per a la integritat de l’estat espanyol.

Al senat, Bandrés i Xirinacs

El debat va continuar al Senat d’Espanya de l’agost del 1978a l’octubre. ‘No creuen en la unitat de l’estat espanyol els qui imposen banderes als pobles que l’integren’, va sentenciar Bandrés, senador abertzale, conscient que l’autodeterminació era una paraula considerada ‘summament perillosa’ i que posava els ‘pèls de punta’. A la comissió i al ple va defensar les mateixes esmenes que Letamendia. Va advertir que era un ‘dret irrenunciable’ i que no l’oblidarien encara que fos exclòs de la constitució. Es va trobar amb la solidaritat del senador independent Lluís Maria Xirinacs i de cinc senadors més: Maria Rúbies, Felip Solé Sabarís, Salvador Sunyer (de l’Entesa dels Catalans), Ramón Bajo i Gregorio Monreal (bascs del Front Autonòmic).  Aquests són els qui es van pronunciar en favor en l’última votació al ple del senat. El dret d’autodeterminació va ser rebutjat per 154 vots en contra i 13 abstencions, incloent-hi la majoria de l’Entesa dels Catalans, encapçalada per Josep Benet. El PNB hi va tornar a votar en contra. A més, Xirinacs va defensar una esmena pròpia a la totalitat de la constitució que incloïa l’autodeterminació dels pobles en el marc d’una confederació espanyola, en què cadascun tenia dret de tenir el seu estat.

El resultat final és conegut. I encara ara la constitució és esgrimida com a argument principal per a impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació. Ja ho va dir premonitòriament el militar Luis Díez Alegría, senador per designació reial, ex-combatent franquista i antic cap de la casa militar del dictador, que també participava d’aquells debats: ‘Hom ens podrà argüir que aquestes són només veus aïllades, expressió de minories, però existeixen, són greument perilloses i la constitució ha de barrar-los resoltament el pas.’