16.04.2019 - 21:50
|
Actualització: 17.04.2019 - 08:09
La nova dreta mundial intenta que dos conceptes autoritaris siguen vists com a decents, quan proposar aquests dos conceptes, no fa pas tant de temps, hauria causat una enorme controvèrsia en qualsevol democràcia. Primerament, pretenen desqualificar la protesta, com si la protesta es pogués separar de la llibertat d’expressió. En vam veure un cas paradigmàtic fa pocs dies a Errenderia. Ara resultarà que Ciutadans pot anar a aquest municipi basc a fer un acte electoral però, en canvi, els veïns del poble no poden protestar si no hi estan d’acord. I després hi ha aquest tenebrós concepte de la neutralitat de l’espai públic, robat i mal copiat del laïcisme francès. L’han emprat per fabricar, per exemple, la reacció contra els llaços grocs. Entre l’un i l’altre, tenen un propòsit tan simple com malvat: apartar del carrer tot allò que els faça nosa. Tot allò que els fa nosa a ells. Amb la complicitat de la policia i del poder judicial per mirar de silenciar completament qualsevol espai lliure. Matar el debat.
Aquesta tècnica té una concreció molt peculiar i molt recent als debats, sobretot a les televisions. Ahir VilaWeb en va fer un, de debat, amb la participació de Jaume Asens (En Comú Podem), Laura Borràs (Junts per Catalunya), Albano-Dante Fachin (Front Republicà) i, en substitució de Gabriel Rufian, el seu company de llista Gerard Gómez del Moral (Esquerra Republicana de Catalunya-Sobiranistes). El debat va ser dur i molt intens, però alhora elegant i constructiu. VilaWeb havia optat per aquest format després de constatar que els caps de llista d’ERC i JxCat no hi podien participar, per la condició de presos polítics, i assumint que si ells no hi podien participar no tenia trellat que hi participassen els dirigents dels tres partits responsables que siguen a la presó. Però, dit això, tots sabem que aquest debat tan interessant hauria estat simplement impossible si hi hagués pres part Inés Arrimadas, per exemple. Perquè s’hauria convertit en una torrentada d’insults i desqualificacions que no hauria permès a ningú de dialogar. De fet, hores abans TVE havia fet un debat semblant i al cap de pocs segons de començar –segons!– el representant del PP ja havia acusat ERC d’anar aliada ‘amb ETA’, de manera que ja no va ser possible cap debat sensat. I d’això es tracta, això és el que volen. Abans cercaven prohibir les veus que no eren la seua. Ara han entès que això no és possible ja i el que fan és impedir que les veus que no són la seua no puguen articular ni una sola frase seguida.
Per això els ciutadans hem de denunciar vigorosament la intenció d’aquestes pràctiques o restarem atrapats en el feixisme. No és una qüestió de saber amb qui parles o no, sinó de què volen aconseguir proposant un format determinat de debat. Insistesc que al debat de VilaWeb hi va haver posicions d’una enorme discrepància i moments en què es van dir coses molt dures sense que es perdés mai ni el respecte entre els quatre ponents ni el respecte al públic que els escoltava, en directe o en aquesta emissió de vídeo. Una enorme diferència amb aquests debats, electorals o televisius o radiofònics on s’ha caigut en la trampa de posar un provocador feixista per sistema, l’única missió del qual és precisament impedir el debat!
La nova dreta vol que l’ambient siga tens per a negar la pluralitat. I aquesta és l’amenaça veritablement greu que ens fa mal a tots. Amenaça a la qual s’ha afegit el PSC d’una manera que no sé si mai ells mateixos, d’ací uns anys, seran capaços d’explicar sense que els caiga la cara de vergonya.
I una cosa important més: una part essencial de la seua mentida és convèncer-nos que nosaltres també ho fem, com si això fos una justificació del seu comportament. I a justifica aquesta insinuació responen diverses teories estrambòtiques, per exemple, aquella de les bombolles informatives. -que els de dreta llegeixen només mitjans de dreta i els d’esquerra només d’esquerra. Però, per sort, els investigadors ja ens van aportant dades que neguen aquest relativisme interessat. El Reuters Institute, en aquest estudi, resol: ‘La investigació empírica troba que els motors de cerca i una àmplia gamma de diferents mitjans socials, incloent-hi Facebook, Twitter i YouTube, porten la gent a utilitzar fonts de notícies més diferents, fonts més diverses i fonts que no cerquen per voluntat pròpia.’
I hi ha un llibre recent (Network Propaganda: Manipulation, Disinformation and Radicalization in American Politics, de Yochai Benkler, Robert Faris i Hal Roberts, Oxford University Press) que pot ajudar molt a desmuntar el mite. Els autors han analitzat, entre el 2015 i el 2018, quatre milions de notícies polítiques de 40.000 fonts informatives diferents. dels Estats Units per a saber en quines notícies polítiques havien estat enllaçades i compartides i quants ‘m’agrada’ havien obtingut. I d’aquest enorme conjunt de dades no han aparegut les dues bombolles simètriques que ens volien fer creure, sinó dos comportaments, dues ètiques, diferents que jo sospite que serien molt i molt iguals si es fes un estudi semblant ací.
S’hi demostra que els mitjans de la dreta amplifiquen constantment notícies originades en els àmbits no periodístics de l’extrema dreta, atorgant-los credibilitat sense contrastar-la abans. Mentrestant, els mitjans d’esquerra amplifiquen moltes menys notícies originades en l’àmbit de l’extrema esquerra. Però, a més, i això és molt important, els mitjans de la dreta ni corregeixen els errors i mentides ni responsabilitzen els seus periodistes de les conseqüències de la falsa informació que escampen –i per a fer la comparació tan solament cal pensar en el tractament de les televisions privades espanyoles respecte de les fabricacions de personatges com Inda i les clavegueres de l’estat. Mentrestant, però, els mitjans de l’esquerra corregeixen més sovint els errors, comproven més les fonts i castiguen els periodistes que s’inventen històries.
Els autors del llibre diuen que aquesta diferència de comportament explica que la dreta s’haja radicalitzat de la manera que ho ha fet i la seua tendència a acceptar mentides evidents com si fossen veritats, menystenint el dret d’informació veraç i desdibuixant així d’una manera perillosa la frontera del procés informatiu legítim. I del debat públic. De la democràcia, per tant.
Combatre això és un dels esforços essencials d’aquest temps. I en aquesta lluita hi trobareu sempre VilaWeb.
