El debat artesanal

A Masquefa, quan hi ha eleccions municipals, fem un debat amb tots els caps de llista. Bé, quan només es presentaven tres candidatures, convidàvem els dos primers, però això ja fa temps que no passa. Alguna vegada no se n’hi ha presentat algun per allò de les llistes fantasma. El PP, fins que no va tenir representants locals, presentava candidats que no coneixia ningú (i encara no els coneixem ara) i aquests no es devien veure amb cor de presentar-se davant d’un públic desconegut. Recordo que una vegada en vaig entrevistar un a la ràdio. Venia acompanyat de tot de gent, una cap de premsa inclosa. Va arribar molt tard a la cita, no es va disculpar i, després d’haver enregistrat l’entrevista, ens van trucar per demanar que no l’emetéssim. El motiu no em va quedar clar, tampoc no era res de l’altre món. Era obvi que no tenia ni idea de què era Masquefa. Per explicar-nos els seus vincles amb el poble, va dir que feia anys havia conegut una noia de Masquefa. Quan li vaig demanar quin nom voldria posar a un carrer de Masquefa em va dir “Salvador Dalí”. Arribava tard. A Masquefa ja hi havia un carrer Salvador Dalí. Quan es va acabar l’enregistrament, la cap de premsa em va muntar un gran sagramental per la pregunta que segurament era la més innòcua de tot el qüestionari: quin era el racó que més li agradava de Masquefa.

Val a dir que, un d’aquests candidats fantasma del PP, va acabar essent un dels millors regidors de Masquefa. No tant pels seus assoliments sinó perquè realment es va treballar el càrrec, parlava amb tothom, s’implicava en totes les activitats i era realment molt actiu. Per cert, amb mi sempre va parlar en català i als plens de l’ajuntament, també. Quan ja no era regidor jo coincidia sovint amb ell al lloc on anava a dinar i em va dir que havia deixat el PP. Es veu que li semblava massa d’esquerres. També va passar per Ciutadans i va fer la mateixa fi. Crec que em puc imaginar on és ara.

Ara m’ha vingut al cap que, tot just arribat a l’ajuntament, va ser nomenat membre de la comissió que atorgava el premi Sant Jordi l’any que me’l van donar a mi. Quan van redactar l’acta amb els motius que me’n feien mereixedora, a part dels habituals, la comissió va decidir afegir-n’hi un que encara ara m’omple de satisfacció. No recordo la cita textual, però venia a dir que me’l donaven per estrambòtica. Per ser com sóc, vaja. El neoregidor, que no em coneixia de res, va quedar tan impactat que els va demanar si jo no m’ofendria si em deien una cosa així. Els altres, que em coneixien de tota la vida, li van assegurar que de cap manera, que segur que m’encantava. I així va ser. Em van elevar a la categoria de tots aquells personatges entranyables que han quedat a la memòria de tots.

Això dels debats va començar d’una manera certament improvisada. No sé ni com se’ns va acudir, però va ser tal dit, tal fet. Una tarda de diumenge vam convocar els dos primers de cada llista a un debat que es va retransmetre per televisió. Per fer-ho possible, ens van deixar ocupar un apartament que era en un punt elevat perquè pogués arribar el senyal (aleshores encara no hi havia televisió local) i, com que allà no hi havia res, vam dir a la gent que fessin les preguntes per telèfon. El procediment anava així: qui volia preguntar trucava a casa de la Teresa Estruch –el Jordi Mas, el seu home, era el càmera, i un amic d’ells, el Josep Castells, era el realitzador–, allà anotaven la pregunta i, quan en tenien unes quantes, ens les portaven en cotxe al lloc del debat, que era a uns dos quilòmetres. Va ser divertidíssim tot i que, com m’ha passat en tots els debats, allà em vaig guanyar algun enemic per sempre. No he tingut problemes amb els candidats, sinó amb gent de l’entorn. Si consideren que el debat no li ha anat bé al seu candidat, sempre és per culpa meva i em juren odi etern.

Aquell primer debat ens va donar la idea que les preguntes les fes la gent i no jo. La meva feina és més la de filtrar insults i acusacions sense proves que no pas la de preguntar. També seguir l’ordre d’intervencions, acotar el temps i tot això que fa un moderador. La veritat és que tots els debats han anat molt bé, la gent interpel·la els candidats, els quals dialoguen entre ells i donen la possibilitat de veure una mateixa qüestió des de diferents punts de vista. Jo, que sóc de vot volàtil, més d’una vegada he decidit allà quina llista votaré.

Divendres passat vam fer el debat d’enguany amb quatre candidats –PP, Sumem (PSC), ERC i Junts per Masquefa. Abans d’anar-hi, vaig tenir una enrabiada per culpa d’aquest feminisme de normes que ens està fent perdre el senderi. Al cartell em presentaven com a “Sra.”. Senyora a Masquefa? Em van fer sentir forastera. Ja he explicat moltes vegades que el Ramon Barnils em deia la “senyora de Masquefa”, però allò era clarament una facècia. A Masquefa només em diuen senyora els que no em coneixen. Quan vaig demanar com se’ls havia acudit em van dir que, com que als candidats els tractaven de “senyor”, no volien fer diferències amb mi. Deixem-ho estar.

El debat va anar molt bé. Com sempre, vam sortejar el torn d’intervencions i vam quedar que no controlaria el temps. Això sí, els vaig recomanar que fossin breus perquè tot i que sembla que es dóna molt valor al temps de les intervencions, jo crec que, si s’allarguen, se’ls gira en contra. Els vaig fer la mateixa recomanació que em faig a mi mateixa quan intervinc als mitjans de comunicació: missatges clars, curts i contundents (algun dia explicaré com vaig arribar a aquesta conclusió). Com ja ens podíem esperar, l’abocador va ser el tema estrella. Als Hostalets de Pierola hi ha un abocador (ara en diuen ecopark, però fa la mateixa pudor) del qual ells treuen els beneficis i Masquefa i Esparreguera reben tots els inconvenients, ja sigui en l’aire que respirem, ja sigui en l’efecte més notable: la pudor. Quan tots els candidats ja hi havien dit la seva i havíem fet dues rondes parlant de la qüestió, vaig dir que em semblava que ja podíem tancar el tema i aleshores el públic em va interpel·lar a mi com si jo tingués alguna cosa a dir-hi. Vaig dir el que pensava: que si l’ajuntament no se’n surt, el que hem de fer és mobilitzar-nos. De fet, només quan vam tenir un moviment organitzat es van preocupar de tallar-li el cap. Els ajuntaments no els preocupen gens.

Un cop superat l’escull de l’abocador, vam abordar les altres preguntes, que van ser molt variades i van donar molt de joc. N’hi va haver cinc que no les vaig llegir. No perquè fossin impertinents o injurioses. Simplement, les havia fet la mateixa persona emprant noms falsos i números de DNI diferents. Sempre hem demanat que la gent s’identifiqui, però no diem el nom en públic, només es tracta de saber qui fa la pregunta per estalviar-se acusacions falses o totes les coses que provoca l’anonimat. Jo ni me n’hauria adonat –haver de controlar les preguntes, el temps, els torns, etc. no deixa gaire marge de maniobra– si no fos perquè em va saltar als ulls una pregunta signada per “Teresa Gimpera”. Els altres noms no eren tan cridaners, però, encara que es disfressi la lletra, els professors estem tan acostumats a veure lletres diferents que no cal ser grafòleg per adonar-se de l’engany. No tan sols a Twitter hi ha infeliços i ressentits que es valen de l’anonimat per creure’s que són més llestos que nosaltres.

Tret d’això, hi va haver una altra novetat: si ningú em diu el contrari, per primera vegada no m’he guanyat cap enemic per sempre. Tots els candidats ho van fer la mar de bé. Tant, que no em van ajudar gens a decidir el meu vot.